La Mariona i el seu anorac vermell

- Mamaaaa!!!!!! - va cridar la Mariona mentre es posava l'anorac vermell - em piro a casa de la Berta!!!!!!!!!!!!
- Ara? Però si has d'estudiar! - li respongué la mare tota preocupada - A aquest pas no n'aprovaràs cap i jo no penso pagar la universitat a ganduls.
- Tranqui mama, que me les trauré totes! Es que m'ha trucat la Berta i m'ha dit que ahir ho va deixar amb el pavo aquell i que està súper depre. No la puc deixar així, mama! És la meva millor amiga!
- Està bé, ves-hi. Però no t'entretinguis gaire pel camí, eh! Mira, té, porta-li aquest pastís de xocolata que acabo de fer. A ella li agraden molt i segur que s'anima.
- Gràcies mama! Fins després! - va dir la Mariona mentre ficava el pastís dintre d'una bossa de plàstic.
- Adéu, nena!!!! No t'entretinguis gaire!!!!!

Va sortir al carrer. Com que plovia una mica, va posar-se la caputxa de l'anorac vermell. Tothom li deia que li quedava molt bé. En començar a caminar, va decidir que en comptes d'anar pel camí directe, passaria pel carrer comercial i així li podria comprar un regalet a la Berta, alguna cosa que servís per animar-la una mica.

Portava ja una estona mirant aparadors de botigues en busca del regal perfecte, quan se li va apropar un noi. El va examinar de cap a peus: era molt guapo, anava vestit a la última i no devia tenir més de 25 anys. Com qui no vol la cosa, el noi la va mirar i mentre li picava l'ullet li va dir:
- Que tal, nena? Aquest abric vermell et queda molt bé... Si algun dia necessites companyia, truca'm. Segur que quedes ben satisfeta...
Aleshores li va allargar una targeteta i va entrar a una botiga. La Mariona, tota estranyada, va llegir la targeta: "Llop Ferotge. Emocions bestials a domicili."

Després d'uns instants de desorientació, se li va encendre la llumeta. Ja sabia quin era el regal perfecte per fer passar la depre a la Berta! Emocionada per la idea que acabava de tenir, es va ficar a la botiga seguint al noi.
- Ei, tu! Mmmmmm...Llop Ferotge! - li va dir.
- Digues maca - va respondre ell amb una veu molt melosa.
- Mira... mmmm... Quant cobres? No és per mi, eh! Es que tinc una amiga que ho acaba de deixar amb el novio i...
- Tranquil·la. Així que vols regalar-me a una amiga, no? Bé, si em dones 30 Euros, li faré alguna cosa senzilleta però molt efectiva.
- 30 Euros! Hòsti, tu! Està bé... tot sigui per les amigues. Però hi hauràs d'anar ara, eh! Que no hi son els seus pares.
- D'acord, ara m'hi passo. As triat molt bé. La teva amiga t'estarà agraïda sempre.
La Mariona li va pagar i li va donar la direcció de la Berta convençuda de què havia triat el millor regal possible per fer passar les penes a la seva amiga.

Va passar l'estona següent de botiga en botiga, fent temps per anar a casa de la Berta. Després de dues hores, va pensar que el noi ja hauria fet el seu treball i va començar a passar. Mentre recorria els carrers pensava en el Llop: "nena, aquest tio està bo que t'hi cagues, espero que s'hagi portat i que els 30 Euros que m'he gastat no hagin sigut en va. A veure que m'explica la Berta quan arribi...".

Distreta en els seus pensaments, va arribar a casa de la seva amiga i va trucar al timbre esperant trobar-se a una Berta radiant d'emoció, però ningú va obrir.
- Bertaaaaaaaa!!!! - va cridar mentre tornava a trucar - Obre, que t'he portat pastís de xocolata!
La porta es va obrir, però no era la Berta, sinó el Llop Ferotge que només portava uns calçotets.
- M'encanta el pastís de xocolata. - digué ell amb la seva veu melosa mentre tancava la porta - Passa, passa...
- On és la Berta?!
- Tranqui, és al llit dormint. Després del que li he fet ha quedat ben esgotada, però t'asseguro que molt contenta.
- Ahhhh... - va continuar la Mariona - I per què no marxes, si ja as fet la teva feina?
- T'estava esperant - digué en Llop i es va tombar al sofà del menjador - He pensat que tu i jo podríem fer alguna cosa...
- Ep! Para el carro, nano! Jo no penso pagar 30 Euros per cardar amb tu...
- No pensava cobrar-te res. Treu-te l'anorac i posa't al meu costat.
La Mariona va obeir, es va treure l'abric i va seure al sofà. Ell la mirava amb un somriure descarat i ella no podia treure-li els ulls de sobre, aquell home era un pecat.
- Quins ulls tan macos que tens... - li va dir la Mariona.
- Són per mirar-te millor - i en Llop es va apropar a ella.
- Quins braços més forts que tens...
- Són per abraçar-te millor - i es va apropar encara més.
- Quines mans més maques...
- Són per acariciar-te millor - i li va tocar una cuixa.
- Quina boca més suggerent...
- És per besar-te millor - i li va fer un petonàs als morros.
- I quina...!!
- Jajajajajaja!!!! Això ja saps per què és... - i com una fera salvatge se li va llançar a sobre.
Es notava que el noi tenia experiència, perque sense que la Mariona tingués temps de reaccionar, li va treure el jersei, les sabates, els mitjons i els pantalons.

Mentre li descordava els sostenidors, va pensar que allò era la glòria, però just en el moment en que l'assumpte no podia ser més interessant, algú va obrir la porta del pis:
- Però que passa aquí!!!! - era el pare de la Berta que havia tornat abans d'hora de la excursió. - Qui és aquest fastigós????!!!!!
- Què passa? - la Berta, que acabava de despertar, va sortir al menjador en calces - Papaaaaaa!!!!! Mariona????!!!!! Llop????!!!! Però què?????
- Però què és això????!!!! Me'n vaig d'excursió i quan torno em trobo a la meva filla i a la seva amiga despullades i amb aquest tio!!!!! - va agafar l'escopeta de caça que duia a l'esquena i va apuntar a en Llop - Tu, com et diguis!!!!! Ja pots agafar la teva roba i fotre el camp!!!!!! I vosaltres dues....!!!!
En Llop Ferotge va sortir corrents amb la cua entre les cames i la Mariona i la Berta van agafar la seva roba i es van refugiar a una habitació. Mentre es vestien, sentien al pare de la Berta cridar al menjador.

Després d'aquella tarda, havien après una gran lliçó: si algun dia volien tornar a quedar amb el Llop Ferotge, abans s'assegurarien que el pare de la Berta fos ben lluny.