La mare

Tenia les mans arrugades de la mare agafant-li fort les seves. Va ser llavors quan va morir.

Un lleuger mareig acompanyat d’unes paraules inintel·ligibles i un sobtat desplom. Tot molt ràpid i, lamentablement, esperable.

La mare sempre havia estat una dona soferta, de caràcter fràgil i personalitat dominable. Havia aguantat amb actitud submisa mil i una vicissituds provocades pel marit (traspassat uns anys enrere) i que ara no venen al cas. Patidora en excés i de naturalesa malaltissa. Quan no tenia una cosa en tenia una altra. Sovint plorava (sempre en silenci i en privat per no fer patir ningú) enyorant temps passats o temps que ni tan sols havien passat. Romàntica per vocació i amb una capacitat infinita per estimar es va dedicar en cos i ànima a criar, cuidar i protegir el seu fill des del moment que aquest va néixer.

Vivia i es desvivia per ell. S’havia passat la vida fent malabars financers i treballant durament per tal de fer-li tots els regals que podia per Nadal o pel seu aniversari, per pagar-li les extraescolars, els viatges amb els amics i, més tard, per la universitat de renom. S’emocionava quan el veia tocar el piano i les poques expressions histriòniques que havia proferit eren els crits d’emoció quan el fill marcava un gol als partits de futbol de l’escola alhora que ajuntava els palmells de les mans com si resés agraint la fita a ves a saber qui. Era l’únic orgull que tenia i, podríem dir, l’única justificació que li donava la vida per continuar tirant endavant.

Amb tot, no era una mare asfixiant. Sempre l’havia deixat fer. Mai s’havia interposat en les decisions del fill ni quan aquestes la feien patir. Tampoc mai li havia dit amb qui o amb qui no havia d’anar i com i què havia de fer. Només donava la seva opinió quan se li preguntava i tampoc gaire, perquè la mare mai va ser de moltes paraules.
L’única interferència agosarada que es permetia era demanar que s’abrigués tan aviat com el termòmetre baixava dels divuit graus o l’home del temps deia que venia una onada de fred. Ah, bé... i el “no corris” de rigor cada cop que viatjava amb el cotxe.

Darrerament, les seves alegries havien quedat reduïdes a les esporàdiques visites que ell li feia algun diumenge a la tarda. S’iniciava el ritual: esperar-lo al replà tan bon punt sentia la maquinària de l’ascensor, trucada de “estàs bé?” si feia tard, sopar plegats, escoltar-lo amb admiració i diners posats d’amagat a l’americana i truita de patates per l’endemà. No cal dir que quan ell marxava veia sempre de reüll com la cortina de la finestra amb la silueta de la mare fent adeu amb la mà no quedava tancada fins que no s’esfumava de la seva visió (i hi podem afegir uns segons més de marge no fos cas que encara tornés enrere).

Tampoc faltaven els missatges diaris al mòbil de “Bon dia” i “Bona Nit” i els missatges de “Feliç Sant Jordi”, “avui és l’aniversari de la cosina” o “Bona Diada” quan l’ocasió ho demanava. Mai esperava resposta.

Després va arribar el decaïment, els dolors, els hospitals i finalment el tan cruel “no s’hi pot fer res” dels metges.

Se la mirava ara des d’allà, no sabria dir on. Preocupat per la injusta condemna a pena i soledat a la qual quedava sotmesa després que ell, el seu únic fill, acabes de morir entre les seves mans.