Tot tan perfecte que però...

Es varen anar fent grans plegats. Llarg camí d’arrel adolescent iniciat amb un petó màgic que aconseguí paralitzar el món. I d’aquí a l’infinit. I tot tan bo i tot tan perfecte que però... .

Però un munt d’instants efímers arreplegats per estones tan desordenades que en feien impossible ubicar-ne el moment en que es produïren, feren que, com qui no vol, fos un fet que els sogres es posessin en coses que no tocaven, els amics nous fossin millor que els antics, que el tennis fos millor que el futbol, en Llach millor que en Serrat, el color verd millor que el blau, la muntanya millor que la platja, el vi blanc millor que el negre, Berlín millor que París i fins i tot la posició al dormir esdevenia tan incòmode que era millor fer-ho per separat. I així, a poquet a poquet, sense que passes res extraordinari, va passar a sentir-se com un record d’un passat llunyà, tergiversat i superat per part de l’altri.

Llavors va entendre que era el moment de fer les maletes i marxar de casa.

L’altre ho va acceptar sense recriminacions.

I tot aquell amor que encara s’emportava l’un era proporcional al descans que li quedava a l’altre.