LA LLUM DE LE PALACE

No sé si era la mitjanit o l’alba quan creuàvem el llindar de Le Palace, allà, al carrer de Faubourg-Montmartre, amb les cames encara tremolant per les empentes del metro. Però el temps s’esvaïa en entrar. La porta, estreta i sense pretensions, s’obria com un portal a un univers on les regles de París –i del món- s’havien suspès. Els anys vuitanta respirant amb pulmons electrònics, i on nosaltres n’érem convidats secrets.

Dins, l’aire era una barreja de tabac Gitanes, suor dolça i fragàncies de essències franceses que insòlitament els mascles s’aplicaven amb excés. Les parets pintades de vermell obscur, brillaven sota els raigs de neó que tallaven la foscor com ganivets. I al centre, la pista: un ésser viu que engolia cossos. Allà, braços s’alçaven com antenes captant la música que bategava des dels immensos altaveus –Grace Jones, Prince, els primers moviments de la house music. No existia el “passat”, ni el “futur”. Només “l’ara” infinit d’un aigüerol que et feia creure que podies volar.

Recordo les dones amb cabells de plàstic, com escultures lacades, vestides de xifó i llàgrimes purpurina. Els homes amb jaquetes de cuir brillant i camises obertes fins al mèlic. I ells, els reis de la nit: els travestis que caminaven com deesses egípcies, amb talons que clic-caven sobre el terra com rellotges furients. En una cantonada, un home amb un barret de copa llegia versos de Baudelaire mentre bevia xampany directament de l’ampolla. Ningú preguntava. Ningú jutjava.

Una nit, em van empènyer contra la barra. Era l’Erkerd, un alemany que de dia estudiava Història de l’Art a la Academie des Beaux-Arts com nosaltres, i de nit es transformava en una criatura de paillettes i melangia. “Mira allà”, va dir-me, assenyalant el balcó. Sota la llum d’un projector moribund, hi havia una silueta familiar: Boy George, amb el seu barret de vaquer i una tassa de te a la mà. Va saludar-nos amb un gest del cap, com si ens conegués de sempre. Era així, Le Palace: un lloc on les estrelles es barrejaven amb els bohemis sense fer soroll.

A les quatre del matí, quan els discjòckeys deixaven anar els darrers acords de “I Feel Love” de Donna Summer, la suor brillava com una segona pell. Sortíem al carrer, els ulls cremats per les llums estroboscòpiques, les orelles xiulant. El primer metro passava en una hora. Esperàvem asseguts a la vorera, compartint cigarretes i rient per res. Els edificis grisos de París es començaven a despertar, però nosaltres encara portàvem la nit enganxada a les pestanyes.

Avui, quan passo pel número vuit del Faubourg-Montmartre, només hi ha un cinema buit i un cartell de “à louer”. Però algunes nits, tancant els ulls, encara sento el batec d’aquella música, el cruixir dels talons sobre el terra, i el riure de l’Erkerd preguntant-nos: “Creus que algun dia ens trobarem en un lloc així altra vegada?”.

I jo sé la resposta: Mai. Perquè Le Palace no era un lloc. Era un esquitx de lluna d’una generació que va creure que la nit podia durar per sempre.

A la memòria d’en Josep F. X.





2025