La llibreta vermella: Sisè capítol: Lletraferit

Si jo hagués dissenyat la meva carrera literària no ho hauria fet millor. Els meus pares i la meva germana em varen aplanar sempre el camí cap a la meva iniciació en el món de la lectura. Quan era un marrec, comprant-me revistes de còmics, més endavant amb llibres adients per a la meva edat. No eren gens innocents aquells TBO's, aquells Pulgarcitos, Tiovivos, DDT's i tota la artilleria pesada de l'editorial Bruguera. Ells varen ésser els elements subversius que, posats en les meves mans i amb la poderosa ajuda de la meva curiositat em varen proporcionar el primer coneixement dels clàssics de l'escriptura. El lector (d'una certa edat) pot pensar que exagero ja que quan recorden aquestes revistes de còmics li venen a la memòria únicament Mortadelo y Filemón, Carpanta, Petra, Zipi y Zape, Anacleto, Las hermanas Gilda i un llarg etcètera de personatges entranyables que t'ajudaven a evadir-te d'un món extern hostil i gris. Però aquestes revistes tenien també una part dedicada a il·lustrar clàssics d'aventures de la literatura universal: Dumas, Swift, Stevenson, Melville, Twain varen passar pels meus ulls en dibuixos d'una qualitat excepcional per a l'època. Cada vinyeta portava un text que explicava les imatges. D'aquesta manera, vaig començar a gaudir de les peripècies dels protagonistes de L'illa del tresor, vaig patir de valent amb l'obsessió del capità Acab per matar una gran balena blanca anomenada Moby Dick, vaig somriure amb la murrieria descarada de Tom Sawyier i Huckleberry Finn i vaig viure mil aventures a través d'aquelles formidables adaptacions dels clàssics de la literatura universal.

Més endavant, ja en l'adolescència, va arribar l'època dels "Clásicos juveniles", que tenien el text escrit i de tant en tant una pàgina amb tres o quatre vinyetes i una explicació de la història. Era una col·lecció bastant completa i no cal dir que Jules Verne hi tenia varis llibres. També Salgari i Kipling hi sovintejaven. El pas a la novel·la sense dibuixos el vaig fer amb Jack London . "La llamada de la selva" va suposar el meu baptisme en les aigües calmoses de la lectura pura i dura. Vaig descobrir el que pot arribar a seduir una història ben explicada, una narració fluida, un final d'un lirisme fascinant. El cuc havia començat a rosegar i varen seguir algunes novel·les poc reeixides. Llegia els llibres que em deixava la meva germana, que és vuit anys més gran que jo. Alguns m'agradaven, altres no, però llavors la lectura ja s'havia convertit en un hàbit, un passatemps i una activitat fascinant que em proporcionava moments d'evasió impagables en els que desconnectava i quedava totalment immers en les històries que els autors desenvolupaven, teixint una teranyina que m'atrapava i m'impulsava a devorar àvidament una pàgina rere l'altre, oblidant-me de qualsevol cosa que succeís fora de les parets de la meva habitació.

Com vaig arribar a escriure, passar d'ésser un simple lector d'un text a ser-ne l'autor? Pot ésser vaig decidir-me a passar a l'acció, cansat d'una actitud passiva davant els llibres, pot ésser vaig sentir la necessitat d'expressar-me d'alguna manera. L'art és sempre manifestació d'alguna cosa interior. Quan no es produeix aquesta exteriorització tot queda en una simple i íntima elucubració mental. Sempre he estat molt dispers i una mica tot terreny en les meves afeccions artístiques. Quan tenia uns dinou o vint anys vaig fer poemes, relats curts, aforismes i ho vaig aplegar tot en un facsímil, fet amb màquina d'escriure, d'unes vint pàgines. El vaig titular "Perseguir una papallona". En vaig fer cinquanta jocs de fotocòpies i els vaig donar als meus amics i familiars. Podria fer ara mil disquisicions sobre el significat del títol però no crec que tingui gaire importància davant del fet inevitable i indefugible (paraules molt usades per Pla) que han passat molts anys i és per a mi impossible llegir-lo ara sense avergonyir-me. No hi fa res. Aquí queda com a expressió escrita dels fantasmes que em neguitejaven en aquella època i que, per sort o per desgràcia, han desaparegut essent substituïts per d'altres. Actualment escric amb assiduïtat, amb freqüència gairebé rutinària. Dos han estat els factors determinants que m'han portat a aquesta situació: L'enviament d'un text meu al Diari de Girona per part d'un amic, articulista habitual del rotatiu, que va comportar la meva entrada periodística i literària en un mitjà de comunicació i el descobriment de Relats en Català que em va facilitar la publicació de textos que no haguessin vist mai la llum en les pàgines d'un diari.

Com em veig en el futur? Escrivint. No puc evitat pensar que ho faré tota la vida. Per mi s'ha convertit en un acte tan natural com respirar. Gaudeixo d'allò més sentint el tecleig rítmic, compassat, frenètic a vegades dels dits obeint la ment i explicant històries, records, inventant personatges que formen part de mi o dels meus somnis. I relacionar-me amb gent que, com jo, tenen aquesta sensibilitat cap a les petites coses i també per les més transcendents, deixar constància clara, testimoni, amb les paraules, del meu efímer pas per aquest món.