La llibreta vermella: Novè capítol: Corxeres i semicorxeres (segona part)

Voldria fer un aclariment abans de continuar. Estic repassant els moments musicals de la meva vida. Tothom tindrà els seus gustos, com és molt normal. No pretenc fer una relació exhaustiva de tots els conjunts i solistes que sonaven i que he sentit i gaudit al llarg de tot el temps que ha passat des d'aquell llunyà "Long and winding road" de comiat dels Beatles .És evident que em deixaré algun conjunt important, algun solista fonamental en la història del pop o del rock però només pretenc dibuixar un esbós dels sons que m'han acompanyat, emocionat, fet vibrar, entristit, exaltat, trasbalsat durant una pila d'anys. Les classificacions sempre m'han resultat antipàtiques: Que si aquests fan rock simfònic, que si els de més enllà són el màxim representants del tecno... Per a mi només hi ha bona i mala música, tot i que (en sóc conscient) els gustos artístics, i entre ells els musicals són el resultat d'una sèrie d'influències, les més fortes procedents de l'entorn generacional més proper. És en l'adolescència quan es prenen posicions i es rebutja un tipus de música i se'n idolatra una altra. I és en la joventut quan es reforcen aquestes preferències que moltes vegades esdevenen una cotilla, una rèmora exclusivista que ens restringeix i limita la nostra capacitat d'elecció. En aquesta època la necessitat d'agradar, la por a ésser rebutjat en el si d'una colla ens porta a adquirir per osmosi la seva ideologia, vestimenta i gustos artístics, especialment els musicals. Feta aquesta llarga dissertació explicativa de les modes musicals tornem amb les corxeres i semicorxeres.

Un dels criteris per a valorar l'èxit d'un grup o solista és la seva durada. Si la seva permanència en les ràdios, televisions i llistes d'èxits és de més de deu anys, això ja suposa una garantia. Encara que és una asseveració discutible, dona una idea de que aquell grup, amb tota probabilitat, ha agradat i agradarà a una pila de gent d'edats bastant diferents. Una altra característica d'aquests casos de longevitat d'alguns conjunts és la seva unicitat, és a dir, que aquestes bandes, aquests cantants han representat una revolució, un punt i a part en la història de la música moderna. Normalment es resisteixen a les classificacions i trenquen tots els esquemes. Són irrepetibles i només se'ls pot imitar amb un èxit escàs. Els dos grups dels que he parlat fins ara: The Beatles i Supertramp responen als paràmetres que acabo d'assenyalar. Els primers varen ésser els protagonistes de l'escena musical en els anys seixanta i principis dels setanta. Els segons, de la segona meitat dels setanta i primera dels vuitanta. Però aquesta dècada el grup de referència, el que va imposar el seu estil, el que s'escoltava a tot arreu varen ésser els Dire Straits. El "Sultans of swing"va iniciar, a finals dels setanta, una carrera plena d'èxits que es va estendre al llarg de més de deu anys. El grup de Mark Knopfler, en plena època punk, va fer estralls en les llistes de vendes amb un rock gens estrident, amb una guitarra prodigiosa que no necessitava de la distorsió per generar complicitats, per provocar unes ganes irrefrenables de moure't, de ballar, de seguir el ritme amb les mans, amb els peus, amb tot el cos fins al paroxisme. Em vaig comprar els quatre primers cassetes del grup (mitjà de reproducció gairebé desaparegut) i em sabia les cançons gairebé de memòria. Quina meravella els "Tunnel of love", "Romeo and Juliette", "Lady writter", "Telegraph Road" o el "Brother in arms" (aquest ja posterior), cançons d'una durada superior a la estàndard en la que la guitarra electritzant, magnètica de Knopfler t'embolcallava en una teranyina harmònica, una bombolla aïllant en la que el temps i l'espai perdien el seu significat. Després dels Dire Straits es pot donar per acabada l'època dels grans conjunts, amb alguna excepció que abordaré més