La llibreta vermella: Novè capítol: Corxeres i semicorxeres (quarta part)

Arriba el moment de parlar dels solistes, de tots aquells intèrprets o cantautors que han adoptat un nom artístic en solitari, encara que hagin tingut un conjunt a darrere acompanyant-lo. De moment se'm acudeixen dos noms. Pot ésser després del darrer capítol donaré una llista d'absències de la qual només és responsable la meva memòria. Aquests dos monstres de l'escenari els vaig conèixer, musicalment parlant, a finals dels setanta, principis dels vuitanta. Estan en plena forma i actualment, que jo sàpiga com a mínim n'hi ha un que està de gira donant guerra amb un altre cantant, compositor d'un tema que és un clàssic i una meravella, a la vegada.

El primer nom és el de Bruce Springsteen. A principis dels vuitanta, quan vaig conèixer uns amics amb els que vaig formar una altra colla, amb un d'ells escoltàvem The river. He dir que, en un principi, no em va entusiasmar. El rock no m'ha atret mai d'una manera considerable, i encara que el tema del que estic parlant és melodiós, no em va semblar un solista per seguir-li les passes. Hi ha alguna cosa que no m'acaba de fer el pes. Pot ésser és aquesta veu dels americans que sempre sembla que estiguin mastegant xiclet. Reconec que és un clàssic com una catedral i té unes cançons realment notables, tant les balades com les més roqueres. Sempre és agradable escoltar-lo i té un ampli repertori per a satisfer el més exigent dels paladars musicals. És indiscutible la seva qualitat com a cantant i el seu atractiu intergeneracional però no em provoca una adoració irrefrenable, una veneració impertorbable, una deïficació incondicional. No obstant alguns temes melòdics com l'oscaritzat Streets of Philadelphia o el magnífic "Brilliant disguise" provoquen en mi unes vibracions especialment agradables.

En canvi Elton John, el rei del pop, del rock, del glam rock, és sense cap mena de dubte el solista que reuneix unes qualitats que el fan un artista memorable. Només espero que visqui molts anys per que pugui cantar i tocar meravellosament al piano, sigui vermell o negre, Your song, una cançó que considero una pura meravella, una senzilla història d'amor amb una melodia fantàstica, que no em cansaria mai de sentir. Cada vegada que l'escolto una onada de sensacions em remou. La melangia és fa ben present i se'm humitegen els ulls. La melodia es va desgranant lentament, amb les notes superposant-se, acaronant-se en un crescendo que et transporta lluny en el temps, lluny en l'espai. El teu entorn desapareix i només quedes tu. Tu i la música d'un piano, sonant harmònicament fins al final diluint-se en el silenci. És d'aquelles de la típica imatge robada de la noia, o de la dona que apareix amb els ulls brillants mentre canta la cançó que se sap de memòria, pot ésser per la forta relació emocional que la lliga amb aquelles notes, o senzillament perquè és difícil escoltar-la sense que se't posi la pell de gallina. Encara recordo quan vaig anar a veure "Moulin Rouge" amb aquells escenaris irreals, la lluna sobre els sostres del Paris de la Belle Epoque, l'esplèndida Nicole Kidman i aquest tema més cridat que cantat per Ewan Mc Gregor en una apoteosi coreogràfica que donava a l'escena un aspecte estrany, a mig camí entre un quadre naïf i un altre de surrealista.

I que es podria dir de Daniel, una cançó mel·líflua i evocadora, estranya en el seu significat, aspecte que el mateix Elton va explicar amb evidents mostres d'humor britànic: Segons ell, Bernard Taupin, el creador de les lletres del genial compositor, li va enviar el text de la coneguda cançó però a ell li va semblar massa llarg i el va retallar per poder fer el tema més atractiu. "Probablement al final hi havia l'explicació de tot" va acabar dient. Llegendes que acompanyen la trajectòria d'un brillant autor que durant una època convertia en èxit cada cançó que componia.:Candle in the wind, dedicada en un principi a Marylin Monroe, Don't go breaking my heart amb Kiki Dee, Sad song, A single man, totalment instrumental, Nikita. La llista seria inacabable. L'extravagant cantant de les ulleres de disseny impossible ens segueix sorprenent avui per la seva inesgotable inspiració. Actualment està de gira amb Billy Joel, compositor d'una de les més belles i tristes cançons de desamor de la història: The piano man, tema del que Ana Belén en va fer una excel·lent versió en castellà.

Altres cantants d'èxit han sorgit d'algun grup o conjunt: Phil Collins, bateria de Genesis, Sting, cantant de Police, Mark Knopfler, ànima de Dire Straits... La seva carrera en solitari ha estat apoteòsica, amb temes d'una gran qualitat que també han aconseguit convertir-se en clàssics. És segur que em deixo algú, però després del pròxim capítol que volia que fos el darrer, ja em documentaré per que l'oblit no sigui tan extens.