La llibreta vermella: La llum que m'encega (tercer capítol)

He parlat en algunes ocasions de la tramuntana, aquest vent inclement que en el meu poble pren gairebé sempre forma de ratxa, uns esbufecs huracanats de monstre mitològic que amenacen emportar-se les cases més enllà de la vall. Avui però, que aquí, a Girona, puc contemplar novament el cel blavós, clar i brillant que m'anuncia, nord enllà, la presència dels despietats bufaruts, recordo un dels seus efectes més impressionants: La llum feridora que m'acompanyava en la meva infància, aquell resplendor que, fins i tot, en els dies més freds d'hivern en els que el sol baix modela ombres espectrals, m'enlluernava i obligava a posar-me una mà damunt els ulls per poder veure alguna cosa. La claror era tan intensa que qualsevol objecte una mica polit era suficient per fer-te apartar immediatament els ulls, que durant una certa estona quedaven impressionats encara amb la forma de la superfície reflectora. Els núvols, d'un blanc lletós, després d'una bona ventolera, i com que allà dalt encara bufava, desfilaven amb pressa pel cel de la vall en un contrast rotund de colors d'una brillantor esfereïdora. Les distàncies s'escurçaven a causa de la nitidesa de l'aire. La llum adquiria tons lleugerament ataronjats prop del crepuscle i en ocasions, la posta de sol assolia tons dramàtics, els núvols giravoltats, amb una intensitat i varietat cromàtica gairebé agònica.
Si, tal com va dir Rilke, la verdadera pàtria de l'home és la infància, els adults patim una mena d'exili permanent. Ara veig que la literatura és transcendència, que l'escriptura és l'intent (destinat al fracàs) de retenir les imatges, les sensacions, les emocions de la nostra infantesa. La llum que em sedueix, foragita les tenebres de les meves pors. Des del geni creador i arrauxat de Dalí, fins al lirisme incontinent de Josep Pla, tots els empordanesos hem estat il·luminats per la mateixa llum , hem sigut copejats per les mateixes ratxes, hem admirat la lluentor del cel blavís, hem vist els llençols estesos en els terrats, fuetejar-se els uns als altres, onejar en l'aire com banderes blanques implorant una treva en una manifestació visible de la increïble violència de les ventades. Altres imatges s'han perdut en el laberint de la memòria. Debilitades, desdibuixades, de tant en tant es manifesten com una ombra de nostàlgia pertorbadora, però cada vegada que a l'Empordà bufa la tramuntana i la llum rutilant, descarnada, pinta el cel sobre el meu cap d'un blau refulgent, la meva ment em porta de sobte als escenaris de la meva infància i torno a sentir una altra vegada els bruels esgarrifosos d'Éol encarnat, la insidiosa bufetada a la cara del vent asprós, la humitat de la vall evaporant-se per moments davant els embats de les ràfegues.