La llibreta vermella: El mar i jo (Quart capítol)

EL MAR I JO


Portbou és un poble marítim, però no mariner. La distinció s'ha de fer perquè ningú agafi un concepte equivocat del poble. En l'època de la meva infància només hi havia dues persones que es dedicaven a la pesca amb finalitats lucratives i tot i així no era aquesta la seva principal activitat econòmica. És a dir, Portbou ha viscut durant molts anys d'esquenes al mar, sense viure'n, probablement perquè no en tenia cap necessitat. La duana, el ferrocarril i els diferents cossos de seguretat eren suficients per a donar feina a més de mig poble, una vila nascuda del tren i que, per aquesta mateixa raó tenia un aspecte peculiar, com de petita ciutat, que l'allunyava clarament de l'aspecte i l'ambient mariner de Llançà, Port de la Selva o Cadaqués.
Havent viscut en un poble de mar durant molts anys, s'estableix entre ell i tu una relació molt especial. Portbou és una vall tancada, rodejada de muntanyes prou altes com per provocar una sensació d'afogament, d'aclaparament. Si a això hi afegim que la badia és probablement la més llarga de Catalunya, també envoltada per les darreres elevacions del Pirineu, es pot comprendre que de petit m'agafés una sensació de claustrofòbia total, que només s'apaivagava quan pujava una mica algun carrer costerut (un familiar deia que en el meu poble sempre anaves amb el cul enrere) o pujava a dalt d'algun terrat i podia veure clarament la línia de l'horitzó ("Sort que hi ha l'horitzó" va escriure la meva cosina). Aquesta visió, juntament amb la de les cases menys enlairades que la meva talaia, em produïa un efecte balsàmic, que atenuava una mica aquella impressió de que vivies en un pou rodejat d'altes parets.
A Portbou es donaven classes de natació. El meu pare no sabia nadar i la meva mare amb prou feines, però tot i que em varen apuntar no hi vaig anar mai (sempre he estat un nen mimat) perquè el mètode de tirar-te a l'aigua el primer dia des de les escales de l'embarcador perquè et recollís el monitor el trobava un pèl traumàtic. D'aquesta manera vaig créixer i en vaig aprendre per mi sol quan tenia uns quinze anys i un dia vaig deixar de fer peu i em vaig haver d'espavilar. Ho vaig provar de nou i poc a poc vaig anar guanyant confiança. La por, però no l'he perdut mai. Ara, nedo amb estil però no m'allunyo gaire de la vora si no vaig acompanyat d'algú. El mar sempre m'ha produït un gran respecte. He admirat la força del llevant contra els murs del passeig, m'han seduït les ones coronades d'escuma que fora puntes (la badia queda a recer de tramuntana) buscaven rompre en la costa de la Mar d'Amunt, però sempre he tingut una relació d'amor-odi amb el mar, de gaudi i de perill, d'atracció i de prevenció, de suggeriment i de por rotunda a les profunditats.