La llibreta vermella: Dotzè capítol: Memòria ancestral (Primera part)

Arribats a aquest punt potser caldria fer com Harpo Marx en el seu llibre de memòries "Harpo parla". Irònic, lúcid, el germà mut ens diu en el prefaci: Després de tant córrer, de voltar per mig món o pel món sencer sense dir absolutament res ha arribat el moment de descansar, de posar-me les sabatilles, d'asseure'm en un bon sofà i de parlar! Explicar tot allò que he viscut en tants d'anys d'escenaris i estudis de cinema i també en el si de la meva nombrosa i esbojarrada família.

Aquestes són més o menys (menys que més) les paraules del pròleg d'un llibre de memòries francament recomanable. En ell constatem la inevitable presència de Minnie, la mare dels Marx, una mena de matriarca a l'estil de Rose Kennedy, que es va proposar que la família triomfés en el món de l'espectacle i que ho va aconseguir. L'empeny i perseverança de Minnie, el seu optimisme vital, la seva ferma determinació va propiciar que els seus fills arribessin a ésser els germans més famosos de la història, fins a gairebé eclipsar un altre Marx que també va provocar alguna revolució.

Tanmateix ara me'n adono que m'he estès massa tan sols per dir que hauria de començar a fer una petita explicació dels meus orígens, des de la distància que em permet el pas inexorable del temps i amb l'ànim (destinat al fracàs) de que aquestes paraules no es perdin per sempre. Començaré per la família del meu pare, la història de la qual és més desconeguda per a mi que la de la meva mare, potser perquè no tenia tants germans. En les famílies sempre hi ha anècdotes divertides, històries truculentes, discussions per temes d'herència... No crec que els meus avantpassats tinguin res de particular en aquest sentit però si algú llegeix aquestes línies sempre pot trobar una complicitat o altra, algun paral.lelisme entre la meva història i la seva. És amb aquest objectiu doncs que publico aquest anecdotari.

El meu avi patern era de Barcelona. Vivia en el carrer de les trompetes,( que crec que encara existeix) , a on va néixer el meu pare. És un carrer estret, com tots els del barri vell, molt a prop de la plaça de Sant Jaume. Va ésser taquiller a la companyia precursora de R.E.N.F.E, la M.Z.A (Madrid, Saragossa, Alacant) Com que va morir bastant anys de néixer jo només el conec per una fotografia que guarda la meva mare en una capsa de cigars havans. En el retrat d'estudi es veu un home de mitjana edat, no molt alt, ben vestit, amb armilla i americana i un bigoti enllustrat i refinat, acabat en punta pels dos costats. Ben poca cosa sé d'ell La meva àvia era de La Granada del Penedès, a l'Alt Penedès. Del meu avi no sé res més. El meu pare no me'n parlava gaire. La meva àvia va viure amb nosaltres durant uns quinze anys, fins que va morir. Havia enviduat molt jove i per poder mantenir el meu pare i el meu oncle havia hagut de treballar a la duana de Portbou. Allà posava precintes a les botelles de vins i licors d'importació , unes etiquetes que demostraven que els drets de duana s'havien pagat, una tasca rutinària i sens dubte pesant, però el més important era sobreviure. Hi va treballar fins que el meu pare i el meu oncle varen ésser adolescents i pogueren aconseguir una feina.

Dels anys que vaig conviure amb ella m'he quedat amb la seva imatge de dol perpetu. Les dones d'abans no es treien mai els vestits negres i anaven a tot arreu abillades així. La recordo amb un davantal a quadres negres i grisos i una trossa als cabells. Cap als darrers anys de la seva vida vàrem tenir una gata, que algunes vegades dormia enroscada en el seu coll., Ella reia, amb la comicitat de la situació i els moviments convulsius de la riallada despertaven al felí que saltava esperitat del redós càlid de la seva esquena. Una altra dels records que en tinc es la permanent inclinació al llagrimeig que demostrava, especialment quan donaven alguna notícia a la televisió que la feia emocionar. Era un parpelleig convuls que feia rodolar sobre la seva galta una gota o dues, mai arribant a l'extrem de sanglotar. Quan el locutor canviava de notícia agafava un mocador i s'assecava. Llavors podia veure els seus ulls arrugats, amb les còrnies enrogides. De vegades em pregunto si aquesta extraordinària sensibilitat que la meva àvia feia patent me la va encomanar, sigui per herència o per mimetisme; una qualitat que, encara que de vegades pensi el contrari, no ha provocat en la meva vida ni ho fa actualment, un efecte sempre beneficiós