La llibreta vermella: divuitè capítol: Pel cap d'any no facis el capsigrany (segona part)

El lector amable (i ho dic perquè aprecio molt a qui em llegeix) que ha seguit fins aquí pot deduir fàcilment que aquella festa era una disbauxa i tot i que “errare humanum est” en aquest cas no li falta raó. Només diré per il·lustrar-ho que cap a les dues de la matinada vaig mirar el rellotge (fins llavors no m'hi havia fixat) i vaig constatar que a la cuina s'estaven fent els llagostins a la planxa, cosa que evidenciava que encara no havíem començat a sopar. Cap problema però perquè ens ho vàrem prendre amb calma. Arribada l'hora dels postres algú va portar un cullerot i una cassola i va simular les dotze campanades amb la percussió del primer sobre el segon Devien ser quarts de quatre però això no ens va impedir desitjar-nos un magnífic mil nou-cents s vuitanta i escaig després de la litúrgia habitual (amb una mica de retard, això sí) Immediatament, algú va posar el tocadiscos en marxa (o ja estava sonant des de feia una bona estona, com podeu comprovar la meva memòria és elefantíaca) i ens vàrem posar a ballar. En algun moment, algú va decidir que ja era hora de posar “lents” i estratègicament es va col·locar al costat de la més guapa per, tan punt sonessin les primeres notes, invitar-la a ballar. Tots vàrem fer el mateix i el menjador de la casa (convenientment desembarassat de la taula on ens havíem cruspit el gran àpat) va quedar ple de parelles girant, uns més acaramel·lats, altres més formals. Vaig ballar amb una noia, el nom de la qual em remet a la monarquia catalana i a una estació de metro de la Barcelona de record inesborrable que visitava quan el meu amic T. em convidava a passar algun cap de setmana amb ell en la seva època a la universitat. Varen succeir-se les cançons i els canvis de parella, forçats aquesta vegada pels jocs típics d'aquestes ocasions. Algú va organitzar el ball de la patata (res a veure, o sí, amb connotacions sexuals) que consistia en ballar aguantant un tubercle entre els fronts dels dos balladors. Qui ho hagi experimentat ja sabrà de que parlo: s'ha de ballar molt lentament, mantenint sempre les distàncies (i mai millor dit) perquè si no és així la patata cau a terra i quedes eliminat. Les mirades s'entrecreuen: dels ulls de l'altre a l'objecte sustentat, de l'objecte als ulls, en mig d'un joc de rialles francament pertorbadores. Crec que vàrem guanyar. Del que me'n recordo és que després d'aquell joc ja no ens vàrem separar en una bona estona, durant la qual no només vàrem ballar durant el temps que dura la cançó si no també en les pauses, de tal manera que no deixàvem d'abraçar-nos. És evident que la química havia provocat un intercanvi d'elements o hi havia hagut un moment màgic durant el qual havíem experimentat una atracció que encara no sabíem a on ens portaria però que volíem esprémer fins a on fos possible. Si el lector ha seguit fins aquí segurament esperarà a continuació el petó demorat llargament que havia de rubricar el final (provisional) de la història. El temps s'havia deturat, només existíem nosaltres dos en aquell espai, com si la resta s'hagués difuminat o només sobresortís lleugerament dins de la boira. Jo l'agafava amb les dues mans entrellaçades a la seva cintura, ella em passava la mà pels cabells, només calia que hagués tirat una mica el cap enrere, que l'hagués mirat als ulls. El segellament d'aquell estrany conjur hagués estat inevitable però...
No sé que em va passar pel cap. Potser es va activar una alerta que només els solters vocacionals porten connectada. El cas és que, amb una sola frase ho vaig esgarrar tot:
- Anem fora?
Després de mirar-me durant una fracció de segon em va contestar una mica trista:
- No, que la cagaríem.
Poc després em vaig assabentar de que la temperatura exterior era de sis graus sota zero, conseqüència d'un hivern cru que tot just acabava de començar amb força. Va ser aquesta causa la que va provocar una sobtada irrupció de realisme en la meva parella de ball? No ho he sabut mai. De fet, no l'he tornat a veure. No sé si ella pensa en aquest episodi alguna vegada quan s'atura a reflexionar sobre la seva vida. Els records estan molt bé on són i qualsevol contacte amb l'aire els alteraria profundament. Les úniques imatges que m'han quedat gravades són les del nostre ball inacabable en la penombra de l'habitació d'una casa aïllada al mig del bosc d'algun racó de la geografia del meu petit país.