La llibreta vermella: dissetè capítol: paraules arrossegades

Un relat de: copernic

En el meu poble als morts no se'ls enterra. Se'ls emporta el vent. Els cossos no, els cossos descansen en el cementiri enlairat que domina la badia i des del qual, si el dia és una d'aquelles delícies calmoses de finals de setembre es pot arribar a sentir el motor d'una barca dirigint-se cap a port. És la memòria dels que ja no hi són la que s'arrossega pels carrers xerricant com les fulles seques quan graten l'asfalt, la que s'arremolina dansant en una rotllana, com si no encertés amb el camí a seguir, la que enfurismada bufeteja tots els carrers del poble sense fer distincions.

Per això torna la tramuntana, perquè no pot sortir de la vall encerclada pels murs infranquejables de les muntanyes altives. Quan no veu una fugida, quan es convenç que no podrà abandonar la seva presó natural es relaxa i la calma s'apodera del poble que entra en letargia. Durant uns dies l'aire és sedant, tebi com una carícia i el mar sembla una bassa d'oli. Les tardes tenen un deix de beatitud, les gavines un aire elegant en el seu vol, la vila sembla detinguda, suspesa en una mena d'atemporalitat.

I llavors, un dia, de sobte, una ventada traïdora fa estremir els finestrals. És el senyal del seu despertar. Agafa embranzida des de la falda de la muntanya, pren força fuetejant els carrers propers, passa com una exhalació pel davant vostre i després, com que si no volgués abandonar-vos, abans de fer una altra passada, xiuxiueja un estrany gemec que es va apagant lentament com una llàntia a la seva pròpia cera. Agafa empenta i el seu soroll altern però persistent es barreja amb el trontoll de persianes, testos i tot el que no estigui ben subjectat. Els nervis s'afuen, s'electritzen i tot el cos es posa en alerta contra un perill imminent. Les converses es tornen inaudibles, els cabells queden enfarfegats en una anarquia impossible de pentinar, tot sembla fràgil davant de tanta fúria desfermada.Una i altra vegada, la natura mostra la seva inclemència, el seu poder abassegador, la seva capacitat destructora. Per fer front a aquest fenomen és inútil plantar-li cara. La millor solució és adoptar una postura flexible amb el cos, movent-lo al compàs de la intensitat de la ventada, inclinant-lo quan t'agafa pel davant, frenant una mica el pas quan ve pel darrera. No és privilegi dels humans la domesticació dels elements. El millor que es pot fer quan la fúria es desborda és deixar que passi, arrecerat, amb una acceptació humil, resignada de la pròpia debilitat.

Comentaris

  • Sí, magnific[Ofensiu]
    Onofre | 25-10-2011 | Valoració: 10

    Sí, magnific. I posats a fer el perepunyetes... donaré la raó a l'altre perepunyetes.
    Si li treus tres paraules queda perfecte:
    "En el meu poble als morts [ no se'ls enterra. S] se'ls emporta el vent."

    i per a treure la inconsistencia amb el primer paràgraf, també així (encara que sembli que prengui el sentit contrari)
    "En el meu poble als morts no se'ls [] emporta el vent. Els cossos descansen en el cementiri enlairat ..."

    No, no és un article, però si és publiques en un diari seria una "columna".
    Lo dels gèneres i lo de les etiquetes... va com va.

    Jo diria que és un relat curt... i intens. Digues-li conte, si vols, que ho és... D'un intimisme... màgnific.

  • Magnífic[Ofensiu]
    Calderer | 25-10-2011


    M'he enganxat a la teva llibreta vermella. M'ha semblat un article (?) magnífic. L'únic pega (ja saps sóc una mica perepunyetes) és que trobo una mena de salt o inconsistència entre el primer paràgraf (els morts) i els altres (la tramuntana), o potser sóc jo que no acabo de copsar-ne el sentit.

    Poso un interrogant després del mot article perquè no crec que siguin exactament articles aquests textos, tenen un punt poètic i de joc amb les paraules i els conceptes que van més enllà d'un article de tipus periodístic.

    Salutacions

    Lluís

  • nostalgies[Ofensiu]
    Onofre | 24-10-2011 | Valoració: 10

    Vaivéns de l'aire en moviment,
    la força dels pensaments
    que resten a la memòria
    i ens fan anar de cabòria
    fins que se'ls emporta el vent.

  • El vent que s'enduu els morts i arrossega les paraules[Ofensiu]
    Frèdia | 08-12-2010

    Com m'agrada la teva llibreta! M'imagino el vell Pla llegint-la amb avidesa i dient qui coi deu ser aquest empordanès que parla del meu vent com si fos el seu, que adjectiva de manera tan precisa, que davant la fúria dels element fa gala d'una gran filosofia i quan el vent ofereix una treva aprofita per lligar noves paraules als relats, no sigui cas que el vent se les vulgui emportar. Ja ho saps, frueixo moltíssim amb aquests petits retrats, aquests bocinets de vida que ens regales, tan propers, tan inspirats, tan màgics... Fredia.

  • se sent la tramuntana[Ofensiu]
    Aristofels | 26-11-2010 | Valoració: 8

    Quan llegeixo el teu relat, sento la tramuntana. Això de ser de Portbou, marca molt. Una bona descripció.

Valoració mitja: 9.5

l´Autor

Foto de perfil de copernic

copernic

338 Relats

1182 Comentaris

386833 Lectures

Valoració de l'autor: 9.78

Biografia:
Per qüestions de feina he hagut d'interompre la meva producció periodística i literària. Després del tsunami i amb l'aigua al seu lloc torno a començar: Déiem ahir...