La llibreta vermella: dinovè capítol: De quan el vídeo va matar l'estrella de la ràdio.

No he sigut mai el rei de la pista, ni tan sols el príncep o algun membre de l'aristocràcia discotequera però sí que he estat un assidu d'aquests locals en algun moment de la meva vida. Recordo aquesta etapa amb ambivalència, tocat per un sentiment de nostàlgia difusa i alhora per una certa prevenció que fa que, amb els anys, hagi confegit un record manipulat, com tots els records, no molt grat precisament. Les imatges que em revenen són les d'una espera inacabable en un pàrquing, dins d'un cotxe atrotinat, sentint el vent per totes les escletxes i ranures, percebent la pròpia petitesa davant de l'oratge desfermat en mig d'un paisatge infinit. I al meu costat un amic meu, fidel, callat, respectant el meu silenci, com si tots dos estiguéssim afectats per la mateixa malaltia: la solitud, un sentiment compartit però incomunicable que ens atacava impietosament les tardes de diumenge.

La discoteca estava gairebé buida quan entràvem. Entre la penombra, avar de llum el local en aquells moments, vèiem les cambreres, inaccessibles, amb una professionalitat amarada de rutina, preparant-ho tot per la massiva entrada de joves, àvids de diversió i d'alcohol. La cançó que sonava en aquests prolegòmens de l'”horterada” posterior era invariablement “In the air tonight” de Phil Collins, aquell toc de bateria i aquella veu inconfusible que impregnava de notes de bona música, sense que servís de precedent, la calma efímera que senyorejava el local fins la irrupció en tromba de tota la jovenalla.

Quan arribava el gruix del pilot, les llums s'encenien i Phil Collins se n'anava a fer punyetes, escombrat pels èxits del moment, cançons composades amb la base d'un bon retruny de bateria que s'anava repetint amb poques variacions en la melodia (si és que n'hi havia) Una de les que sonaven més i que encara es podia aguantar (si més no, el meu record no l'ha tractat tan malament) era “Video killed the radio star” de Buggles que animava la concurrència i feia sortir tothom a ballar.

Per ser sincer he de confessar que mai vaig lligar en una discoteca. És més, dubto molt de que algú ho aconseguís. Afortunadament en altres ocasions en les que no hi havia música pel mig sí que vaig poder prendre contacte amb algun element del sexe femení, amb resultats diversos segons el cas. La raó d'aquesta impossibilitat cal atribuir-la al xumba xumba omnipresent en aquests locals que convertia en absolutament inaudible qualsevol paraula que sortís d'una boca humana. El ritme de la percussió era tan exagerat que senties retrunyir la caixa toràcica com si volgués fer la competència al mateix cor. És clar que el soroll podia dissimular els batecs i d'aquesta manera suavitzar una mica els efectes de la timidesa però excepte en el breu espai de temps en el que “tocaven lents” la conversa assolia tons d' heroïcitat ja que les paraules eren dites gairebé cridant, amb la mà davant la boca formant una mena d'embut i acostant-te tot el que podies a la orella de la teva interlocutora. Ara, estimulat el fil de la memòria veig que he de rectificar. Una vegada, en una discoteca del Pla de l'Estany, molt famosa arreu, el meu amic L. i jo varem ballar amb unes noies molt simpàtiques i que no estaven del tot malament. Va ser immediatament després del xumba xumba i quan començava el primer lent que ens varem abalançar sobre les que teníem més a prop i per a sorpresa nostra, davant l'obligada pregunta, ens varen dir que sí. Ens varen comentar que normalment anaven a una discoteca bastant coneguda en la seva zona però que en aquell moment estava tancada. Després de la música però, ens va faltar tenir el cap clar per saber que s'havia de fer en aquell moment i quan ens en varem adonar ja s'havien perdut entre la multitud. Érem uns neules.

A part dels que “buscaven” i havia el grup dels que “ja n'havien trobat”. Aquests no ballaven (no estaven allà per cremar oli). Tot just començar s'amagaven amb les seves parelles en els foscos reservats i allà començaven les sessions de morrejades i grapejades que cada vegada pujaven més de to, fins al punt que es comentava (llegenda urbana o ves a saber si no era cert) que alguna parella havia passat a l'acció (naturalment si la noia portava faldilla) i el noi havia “sucat el melindro, mullat el borrego o posat el burro en el porxo”, alguna d'aquestes expressions manllevades d'un company de feina amb el qual havíem rigut molt amb l'ocurrència.

La tornada cap a casa es produïa en silenci. Crec que no ens podíem desempallegar d'una sensació sòrdida i estranya de fer el ridícul, un ridícul permanent que es repetia setmana rere setmana i que anava acompanyat del profund convenciment d'estar perdent el temps, un temps que, d'altra banda amenaçava com una espasa de Damocles i esperava el seu torn en forma de dilluns temut i odiat, inevitable tràngol que s'albirava funest darrere les últimes hores d'aquell altre diumenge desaprofitat. El cotxe engolia la nit, els llums apartaven per un moment la tenebra que ens tornava a embolcallar. Els presagis ens corprenien. Per contrast, després d'aquella obscena acumulació de decibels, del guirigall ofegador de la discoteca, en l'habitacle acollidor del vehicle atrotinat, els nostres pensaments volaven lliures, per separat, cada un reclòs en l'amagatall segur de la seva pròpia clova.