LA INCERTESA D’UN ESGUARD

Un relat de: MariaM
Em dic Tomàs Soldevila Pons. Tom pels amics. Tinc quinze anys. Sóc a la Comissaria dels Mossos de la Travessera de Les Corts, que és el meu barri. Encara no sé gaire bé perquè m’hi han dut. Estic molt confús; no tinc el cap clar, ni les idees, massa clares. Potser per aquest estat meu, m’empatollava i, crec que era el comissari, que m’ha donat aquest paper i m’ha demanat que escrigui “els fets”. El que recordi des què he arribat a casa l’àvia. Suposo que això deu de ser una mena de declaració. Sóc de Ciències i no sé pas com me’n sortiré. Tot plegat, és prou complicat. Si tan sols es tractés d’una redacció o un conte, no m’importaria; la situació és molt estranya i no voldria ferir o disgustar ningú. Ni als pares, ni a l’àvia, ni a l’avi, al cel sia.
M’han dit que havien avisat als pares i són a una altra sala. He dit al comissari que, de moment, preferia no veure’ls. Sé que em preguntaran, voldran saber que ha passat i, encara, no sabré que dir-los-hi; altra cosa és aquesta declaració, que demanaré que quedi entre els Mossos i jo.
Amb els pares hi tinc molt bona relació. Sóc un noi normal, no els hi he dut problemes, si més no, fins ara. Sóc bon estudiant, trec notes prou acceptables, tot i que sempre esperen més; ni fumo, ni bec, ni em drogo. Ho dic per a qui pugui interessar; no n’he fet mai de declaracions. Tan sols quan em van acceptar a l’equip de bàsquet de l’Escola.
No sé pas si demà hi podré anar al cole, després del trasbals d’avui; per cert ja som a demà, suposo.
M’han demanat el rellotge i el mòbil. Com a les pel·lis. Espero que el que ha passat aquesta nit, no es converteixi en una de terror. M’agraden més les de ficció.
Se me’n va l’olla. El que interessa és que he fet aquesta nit. No és que me’n vulgui escapolir, és que no sé com explicar-ho. Jo mateix no ho acabo d’entendre. Començaré pel començament. Des què he sortit de casa de l’Àlex; m’he entretingut massa i he tingut de córrer per arribar a temps a casa de l’àvia. Amb aquest rotllo del toc de queda i confinaments, ens prenen la llibertat als joves, justament, les nits de marxa.
L’avi va morir de sobte, d’un atac de cor i l’àvia ha quedat molt afeblida i molt trista. Als vespres, el pare o jo, ens hi deixem caure, no més tard de les vuit. Avui em tocava a mi. Corria perquè no es pensés que ja no hi anava i es fiqués al llit. Aquest és el tracte, arribar a l’hora estipulada. Avui he badat.
Tinc les claus, de l’escala i del pis. En sortir de l’ascensor he posat les claus al pany i, ja havia tancat amb dues voltes, com sempre. He entrat, he deixat la sudadera al penjador, ella en diu el “paraigüero”, i he anat cap el dormitori, passant pel menjador. He vist el que quedava d’unes pastes i una ampolla de cava... i una mascareta, que no era de les que li fa la mare; hi té molta traça, i ens en ha fet a tots.
Me’n vaig cap el dormitori, és dura d’oïda i no m’ha sentit arribar. M’ha semblat que roncava, perquè respirava mig gemegant. La porta era oberta i de poc se m’escapa un crit d’esglai que no sé com he pogut retenir, ni sé com he pogut córrer fins el “paraigüero” i agafar el bastó de l’avi; ell el necessitava pels malucs.
Quan he estat altra vegada al llindar de la porta de l’habitació, he anat molt de pressa; l’home que havia vist, encara era damunt l’àvia i, amb totes les meves forces li he donat un cop de bastó al cap. L’home ha deixat anar un crit de mort i ha caigut del llit. L’àvia, n’ha deixat anar un altre i, crec, que s’ha desmaiat.
A terra hi havia l’home amb un trau al cap, ja començava a sagnar. L’àvia continuava al llit mig despullada i l’he tapada amb la vànova, només faltaria que ara se’ns refredés, però, en canvi, li he tirat al damunt la copa de cava que tenia a la tauleta i s’ha eixorivit de cop. Per bé que, a l’entrellucar la situació, m’ha semblat que es tornava a desmaiar.
Crec recordar que he donat un cop d’ull a l’home estès a terra, però, davant la incertesa del meu esguard, jo mateix m’he donat un cop contra la paret.
Tot seguit, he reaccionat i he trucat als Mossos. No han tardat gens. Crec que, també, ha vingut una ambulància.......
No he tingut problemes amb el toc de queda perquè, poca estona després, he sortit amb ells i és quan m’han dut a la Comissaria, on sóc des d’aleshores.
Primer he con testat algunes preguntes. Em semblava de bojos. Que qui era l’home, he contestat que un lladre. I ells han rigut. Jo no tenia altra resposta. Tampoc sabia per què la porta estava tancada i el “lladre” que havia entrat amb mascareta, al dormitori no guardava les distàncies.
Aquí, el comissari ha mirat, seriosament, al mosso i ha estat quan se m’ha endut a comissaria, potser, perquè em veia trasbalsat i ha preferit que em deixessin tranquil. He preguntat per l’àvia. De moment, es quedaria la mossa amb ella i després ja procedirien...
Hores d’ara, que sé els pares esperant veure’m, no sé si ja han anat a casa l’àvia i si han aclarit alguna cosa. No em vull capficar, seran els Mossos que procediran. Jo ja he fet el que calia; he declarat i, amb això , ja en tinc ben bé prou.

Comentaris

  • UN LLADRE QUE NO GUARDAVA LES DISTÀNCIES[Ofensiu]
    MariaM | 19-12-2020

    En Tom era un "xiquet" prou ingenu. Jo mateixa reia quan escrivia.
    Gràcies per llegir-me.
    Bon Nadal. Aquest més que mai amb salut.
    MariaM

  • UN LLADRE QUE NO GUARDAVA LES DISTÀNCIES[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 11-12-2020 | Valoració: 10


    Un relat molt bo i amb molta traça, del teu bon estil, on Tom amb la seua incertesa a quedat en la Comissaria, per assumptes inesplicables.
    M'ha agradat molt com ho escrius.
    Saluts i cuida't.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: