La guardiana de les coses petites

Un relat de: Brida

«I l'aire estava plagat de pensaments i Coses per Dir.
Però en moments com aquests només es diuen Coses Petites.
Les Grans Coses es queden a dins, i no es diuen»
ARUNDHATI ROY, El déu de les coses petites

La guardiana de les coses petites

El mirall del rebedor, que ho veia tot, i al qual es reflectien totes les coses, -tant les visibles com les invisibles- va ser el primer d'adonar-se que la Mundeta ja no hi era. I, amb un tel finíssim de vapor -vel de núvia, teranyina transparent-, va plorar per dins la seva pèrdua. L'escletxa de llum de la porta de l'habitació entreoberta, gravada a l'ànima del mirall, resplandent com la fulla d'una espasa, li mostrava el ventre immòbil de la Mundeta. Totalment immòbil. Eternament immòbil. «Senyor alcalde, ha dit que no tenia ningú de família, oi?» «Exacte. Ha mort ben sola, pobra dona». Les veus van arribar l'endemà, després que un veí, alertat perquè feia dos dies que no veia la Mundeta -ella, que cada matí anava a comprar el pa a dos quarts de nou, puntual com un rellotge-, avisés els de l'ajuntament. No li hauria fet res entrar ell mateix a la casa per esbrinar què passava: al poble -remot, encaixonat en una vall profunda, envoltada de muntanyes altíssimes- hi vivien quatre gats. Però es va estimar més fer les coses com cal i avisar les autoritats.
La foto d'un soldat -que des de sobre el moble vigilava el rebedor i el passadís- va quedar de cara a terra quan el ferrer va forçar la porta i la va obrir d'una revolada. Un retruny sec i l'eco de mil retrunys més -que es perdien com rastres de fum al cel: fluixets- van donar la benvinguda als forasters. Al ferrer, l'acompanyaven l'alcalde i el metge forense, que l'alcalde havia fet avisar prèviament, endevinant el desenllaç del silenci de la vella Mundeta. Així doncs, darrere el vidre del marc -fràgil, de sucre-, la cara del soldat va quedar mirant la pols. Tocant-la amb la punta del nas. Però el seu esguard fosc travessava el moble vell i explicava una història. Els llavis serrats i ferms sortien de la fotografia i narraven aventures als objectes que l'havien escoltat pacients, dia rere dia. Els ulls del soldat van vessar una llàgrima i van entelar el vidre. I la fotografia va plorar per dins -continguda, ofegant els sanglots- la pèrdua de la Mundeta. En un xiuxiueig ininteligible, la veu del soldat parlava -com sempre havia fet- de les Grans Coses. De la Guerra. De la Pau. De l'Amor. De la Llibertat. De l'Exili. I, com si fos una safateta de plata, oferia el regne de les paraules importants a les orelles -al pensament, a l'esperit- d'una noia de poble d'ulls verdosos i riallers. I tornava a enaltir l'Amor. En majúscules. Vint-i-dos anys, ulls de nit -negríssims-, barbeta quadrada, les cames fermes, els braços forts. Un metre vuitanta dins un uniforme militar i botes de cuir. Dures. Un glop de vida. El ferrer, maldestre i despistat, va donar un cop amb el colze i la fotografia del soldat va caure a terra. «No es preocupi. La casa és plena d'andròmines inútils. Cregui'm, havia vingut a visitar la Mundeta més d'una vegada. Insistia a preparar pastissos per la Festa Major. Cada any. Ah, boníssims, per cert». El vidre, esmicolat. «Compte! Que no es tallin». Els ulls llunyans del soldat van quedar immòbils, fitant el sostre.
L'habitació de la Mundeta feia la impressió de ser una colònia de corall: barroca. Enfarfegada. Cada cosa tenia el seu lloc i les coses que hi havia eren incomptables. Un museu. La capsa de música -de fusta de roure- esperava pacient sobre el tocador. Lleugerament descolorida. Una mica escantonada d'una punta. Amb incrustacions de nacre a la tapa que volien ser una petxina. Fidel a la Mundeta, la maquineta de dins guardava el record de tots els balls de Festa Major. Tota la música, recollida, com un estol de papallones minúscules. I a dins també hi havia un pètal de color vermell fosc -ennegrit amb la pols dels anys- d'una rosa assecada feia quaranta-nou anys, en una Festa Major estranya on no hi va haver soroll de petards sinó lluminetes de bombarders al cel i fressa de trets. Quatre dies d'estiu en què la Mundeta i el soldat d'ulls foscos -que esperava l'ordre del capatàs per encaminar-se cap al front, a primera línia de foc- havien compartit Coses Petites i Grans Coses. Petons robats -fugaços com un estel- i promeses eternes -inesborrables com una inscripció esculpida en pedra. Paraules boniques i somnis de futur. La guerra -quina època tan dolenta, per enamorar-se!- i el desig punyent i ardent per la pau. La capsa de música va deixar anar un gemec -l'última nota d'una simfonia desconeguda, però escoltada milers de vegades- quan el ferrer que, encuriosit per tot aquell escenari encara no s'havia decidit a marxar, la va agafar amb un gest brusc. Una mena de clinc! esquerdat. La va tornar a deixar al seu lloc. La capseta tenia dintre seu el foc de totes les carícies.
Amb la fredor i la indiferència d'aquell per a qui la mort s'ha convertit en pura rutina, el metge va dictaminar que la Mundeta havia mort de mort natural i que tot seguit es podria procedir a l'aixecament del cadàver. Com que no tenia família, li farien un funeral barat i l'enterrarien en un nínxol sense nom. Tot pintat de blanc. «Ho hauré de comunicar al rector de Santa Cecília», va dir l'alcalde amb un posat seriós. Santa Cecília era el poble del costat. Al llogarret remot, encaixonat en una vall profunda, envoltada de muntanyes altíssimes, feia molt de temps que no tenien capellà i l'església s'havia anat quedant deserta, abandonada, plena de pols i d'espelmes apagades i mig foses, com nàufrags cecs en una nit de tempesta.
Després de totes les comprovacions necessàries, els tres visitants van sortir de la cambra de la Mundeta i van tornar a les seves petites existències. La casa va quedar tancada, amb els retalls de diari que reposaven al fons de l'armari -esgrogueïts, a punt de desfer-se de tan vells, gairebé cendra-, amb les notícies del final de la Guerra Civil. Amb l'esclat de l'altra gran guerra que va assotar Europa quan la primera s'acabava. En vida, jove i enamorada -dels ulls del soldat, dels gestos senzills del soldat, dels moviments lleus del seu l'estómac quan respirava, del rostre rialler quan menjava, dels peus maldestres, poc hàbils quan ballava, de totes i cadascuna de les coses petites que li havien robat l'ànima- la Mundeta havia anat desant tots els retalls amb l'esperança de trobar-hi alguna notícia. De l'Exili, del qual ell parlava amb tant d'orgull en l'última carta que li va escriure tot just acabada la guerra, abans que ella li perdés la pista per sempre. El gran Exili. Cap a França, un país lliure. La Mundeta no va saber mai que, de França, el soldat havia passat a Alemanya. Ni que un dia formaria part de la història de tants homes que, com ell, van morir als camps de concentració. La història de les Grans Coses. L'Holocaust de la Gran Guerra. La Mundeta va viure una vida pausada, amb les penes i treballs de cada dia, amb les petites resignacions de sempre, tirant coces per sortir endavant. Va vessar llàgrimes d'alegria i de tristesa profunda. Per l'espectacle que li oferia el sol els capvespres d'estiu. Per un amic que se n'anava per no tornar. Quan el soldat li parlava d'Amor i de Pau, ella l'abraçava fort i l'estrenyia contra el pit i escoltava els batecs del seu cor. Pum-pum. I vivia les Coses Petites, perquè les Grans Coses la feien estremir.
Quan el ferrer, l'alcalde i el metge forense ja se n'havien anat i l'esperit de la Mundeta divagava per altres mons, les Coses Petites, de les quals ella sempre havia tingut cura amb tant d'amor, continuaven lamentant la seva pèrdua: la fotografia del soldat, amb el vidre fet a trossos, i la capsa de música, i el mirall, i els retalls de diaris, i el pètal sec d'una rosa, i els vestits de l'armari, i els geranis del balcó. I totes les històries petites que la Mundeta havia guardat durant tota la vida. Andròmines amuntegades com una colònia de corall: un tresor petit petit com una gota d'aigua al mig del desert.

Comentaris

  • Quan tindrem una novel·la?[Ofensiu]
    Esperanta | 20-05-2014 | Valoració: 10

    Com l'altre escrit que vaig llegir, aquest m'ha emocionat molt. Està molt ben escrit! Llegir les teves paraules és endinsar-se i sentir profundament el que llegeixes.
    M'ha fet recordar quan vaig entrar dins la casa de la meva àvia quan va morir, en tots els records que conservava, en tots els records materials que deixarem quan morim i que escriuran la nostra història.
    Espero que trobis tota la inspiració necessària per escriure una novel•la, perquè el talent ja el tens.

  • M’ha commogut. [Ofensiu]
    Lilith | 27-12-2006 | Valoració: 10

    Per moments m’he cregut que jo era La Mundeta, has sabut trobar la manera perquè em sentís així, enhorabona¡

  • La Bellesa de les Coses Mitjanes[Ofensiu]
    qwark | 01-06-2006

    Avui llegia que la Física Moderna té problemes per relacionar la teoria que descriu les Coses Grans amb la que descriu les Coses Petites. Estan treballant en una teoria de Cordes que les uneixi.

    La bona literatura té una potencialitat transversal, capaç d'enfocar diferents dimensions amb un zoom més o menys precís. La capacitat d'abstracció de les idees complicades cap a la senzillesa de les Coses Mitjanes, que es comprenen amb el cor.

    La setmana passada vaig acabar de llegir el llibre de l'Arundathi. El capitol final (que em va sobtar que es titolés com un dels meus relats) em va fer pensar en "La casa de Bernarda Alba", amb aquest preu indefugible i tràgic que les passions humanes han de pagar per trencar les lleis de l'Amor. Carícies, mirades, coses petites que esdevenen el record d'un remolí de pols amb el pas de la Història i les seves grans coses (la Guerra, el Destí o els designis d'un Déu Capritxós que escriu lleis severes).

    Ens queda la bellesa, que és prou senzilla com per a comprendre-la amb el cor.

  • M'agrada.[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 06-03-2006 | Valoració: 9

    Està molt bé. Realment és veritat, quan la gent té molta edat ja es queda entotsolada i envoltada de records i pensaments.

    Pobra Mundeta, al final quedarà en el record dels que l'estimaren.

    Molt bé, segueix així.

  • Brida, [Ofensiu]
    rbbarau | 06-03-2006

    He anat llegint la teva història en veun alta. Per mi mateixa però amb veu alta... i a poc a poc m'ho he anat imaginant tot i he anat veient que cadascú té el seu tresor, que potser per un altre pot semblar insignificant però no per l'amo. Et felicito per aquest relat tant dolç.
    Et seguiré llegint. Gràcies

  • Prosa polida i acolorida[Ofensiu]
    angie | 07-02-2006

    M'ha agradat molt el teu relat. T'he vingut a visitar al veure el teu nom al fòrum i noia, ho he encertat de ple.

    Bones sensacions.

    Sense les coses petites no apreciariem mai les grosses. Els detalls acuradíssims ens transmeten un minimalisme suau i necessari per a entendre el que ens vols explicar.

    angie

  • !!!!![Ofensiu]
    quetzcoatl | 30-07-2005 | Valoració: 10

    Brida!

    T'havia llegit aquest relat quan vaig començar a fer el xafarder per RC (tot i que no recordava que fos teu, la veritat) i no em puc creure que no te l'hagués comentat!

    Noia, la prosa és d'una subtilesa preciosa i d'un estil fresc i original, molt semblant a Roy.
    Com ell, has parlat ena quest relat d'aquelles Coses Petites que, passant desaparcebudes per alguns, fan aixecar la pota peluda d'una arna per d'altres (la que l'avi guardava dins el cor, en la foscor; aquella arna silenciosa i massa peluda).

    Va cap als meus preferits. Felicitats!!!

    m

  • La noia que ho havia llegit tot[Ofensiu]
    Jofre | 17-06-2005 | Valoració: 10

    Copses molt bé els detalls, l'ambient.
    Ho combines tot amb elegància.
    Una abraçada i un vot per la guardiana de les coses més belles.

  • Com quan l'aire arrossega olor de roses pansides...[Ofensiu]
    Rialla Morena | 03-04-2005

    Ja fa temps d'aquest teu relat... però jo l'he descobert ara, ja que estava entre els destacats de l'editora... i només de veure el títol ja me va recordar a aquest meu tan estimat llibre El Déu De Les Coses Petites... (quina meravella!) i tot d'una el vaig voler llegir, a veure què n'havies escrit! I què magnífic ha estat trobar-lo! Així que, encara qu sigui tard, tenc la necessiat de comentar-te.. :-)
    Es teu relat m'ha fet retrobar les sensacions viscudes amb El déu de les coses petites, tan arrelades dins meu però molt sovint foses entre oblits indesitjats i rellegir unes paraules com les teves m'ha fet tornar reviure un sac de màgia infinit que mai més vull tornar a entelar... moltíssimes gràcies per això i la meva enhorabona per les teves lletres! Tens molt d'art! Seguesc llegint-te!

    Una abraçada molt forta i molta llum!

  • doncs això...[Ofensiu]
    neret | 25-03-2005

    ... el que et deia al fòrum... que se'm fa molt estrany que siguis tan jove. Tens una manera d'escriure molt detallista, els textos són densos, resposats, preciosos...

    Aquest mateix, és una delícia, i està ple de frases precioses, com la de la música i les papallones minúscules.. en fi, l'única llàstima és que, a mi, personalment, em costa molt concentrar-me davant la pantalla de l'ordinador per llegir relats així, ja veig que me'ls hauré d'imprimir tots per poder-los llegir en condicions.

    Ah, i gràcies pel comentari. Galway és una ciutat preciosa i a mi també m'agradaria tornar-hi... el que passa és que no hi vaig estar d'erasmus, la meva universitat crec q només tenia conveni amb cork i era per una altra orientació... total, que me'n vaig anar a holanda, i també m'ho vaig passar molt bé!

  • Preciós[Ofensiu]
    NEULA | 19-01-2005 | Valoració: 10

    Li he d'agrair al Peres que m'hagi recomenat de llegir-te. Saber veure les coses petites és un dó, saber transmetre la seva bellesa un altre i penso que els tens tots dos.

  • colònia de corall i novetats[Ofensiu]
    peres | 11-01-2005 | Valoració: 10

    Noia, digue'm exagerat, però per mi ho fas més bé que l'Arundathi Roy… Això de la "colònia de corall: barroca" és insuperable. T'adones de la grandíssima novel·la que hi ha al darrere d'aquest relat? Va, a veure si t'hi poses un dia…

    Notícies del nostre petit club: ha aparegut una nova estrella, EmmaThessa, i la Lídice s'ha tret la màscara: ara es diu M. Victòria Lovaina.

    Pere

Valoració mitja: 9.86

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Brida

Brida

11 Relats

122 Comentaris

34583 Lectures

Valoració de l'autor: 9.63

Biografia:
Moltes gràcies a tots i a totes pels vostres comentaris!

elisewin_m@yahoo.com