Raquel o l'illa deserta

Un relat de: Brida

Que poc que costen d'escriure les paraules. Que buides, que falses. Si fos valent, et miraria als ulls i et diria a la cara que no t'he estimat mai. Entre dents i entre llàgrimes, la Raquel deixa anar malparit i un sanglot ofegat, i naufraga sola enmig de la cridòria i el rugit del bar de Lletres, on tothom riu, on tothom omple l'aire de paraules egoistes, perquè, inevitablement, amb la conversa no fem més que afirmar-nos a nosaltres mateixos, una vegada i una altra; ...una vegada i una altra, la remor grisa trepana el cervell de la Raquel, arriba al cor adolorit de la Raquel sense que ella, tan absent, tan llunyana, amb prou feines se n'adoni. Raquel... Voldria dir-te que no em penedeixo d'haver fet l'amor amb tu, però que, tanmateix, no t'he estimat mai. Raül, malparit. Malparit, més que malparit. La Raquel esquinça el paper amb les mans tremoloses de ràbia; a cada crec alguna cosa més fràgil es parteix per dintre, alguna cosa irrecuperable, més vulnerable que la carta -crec!, crec!- que arruga, que trosseja, que esmicola, que destrueix i vol fer desaparèixer. Però sap massa bé que ja porta les paraules gravades amb foc al racó més inabastable del seu ésser i que aquesta destrucció física no farà esvair de cap manera la veritat. Plora i se sent enganxosa i bruta i li fa fàstic que les llàgrimes es barregin amb les gotetes de suor que li rellisquen per les temples, galta avall. Si fos valent, et miraria als ulls i et demanaria perdó. Perdó, quina paraula. Quant de dolor. Perquè el perdó no és una eina per esborrar cap mal, sinó un enginy de la consciència per sentir-se alliberada. El perdó no desfà res ni és cap marxa enrere, perquè, a la vida, tot va irremeiablement cap endavant. I no hi ha mai possibilitat d'aturar les coses o de retrocedir. La Raquel sap que encara que perdoni, serà molt més difícil oblidar i, mentre el record plani pels camins inexpugnables de la ment, continuarà sentint molt endins les paraules d'en Raül. Et voldria demanar perdó per tantes coses... Maleïda realitat, merda de vida, merda d'amor, ...i tremola quan s'aparta un floc de cabells de la cara i li és ben igual que la vegin plorar, i no sent ni la veu de la noia que li demana una, dues, tres vegades si la cadira de davant està ocupada. Amb un tel als ulls, fa un pilotet amb tots els bocins de paper i els posa dins d'un cendrer esquerdat dels cantells. Només recorda haver vist la realitat tan desfigurada quan neda per sota l'aigua: tot és borrós, únicament esbossat, com una pintura acabada de començar. Perdona'm les paraules boniques, totes les floritures. Perdona'm per no haver-me enamorat de tu. D'esma, regira una estona la bossa i finalment en treu un encenedor vell i mig descolorit. Fa segles que no fuma, però guarda l'encenedor simplement perquè aquell dia que es van enrotllar a la discoteca... Quina tonteria! Li vénen ganes de rebatre'l contra les taules del bar, contra el terra, però comença a encendre els trossets de paper. Perdona'm. I mentre crema la carta, la Raquel és molt conscient que el que voldria fer consumir en flames és l'instant que l'ha feta presonera, que l'ofega en un mar que és ella i que tanmateix no coneix, malparit. Però sap molt bé que l'instant i la veritat de la carta els porta a sobre, esculpits. Se sent com una tomba, amb una inscripció gravada a la pell per sempre més. La Raquel s'enfonsa en el seu mar de sentiments. Insondable. Auxili! Auxili, que algú vingui a rescatar-me... Però la Raquel és engolida per les profunditats de sempre, per les maleïdes paraules que se li cargolen al voltant del coll com una boa gegant fins al punt de gairebé estrangular-la. Gairebé fins a deixar-la sense un bri d'aire per respirar. Amb l'eco de la veu d'en Raül -la veu que ella imagina per ell per posar so a les línies que en va ha provat de destruir-, amb la mirada d'en Raül que la segueix -la mirada que ella ha inventat per acompanyar la veu-, amb els ulls eterns d'en Raül, insuportablement reals, clavats en un punt remot del no-res, la Raquel naufraga. La Raquel es perd. I fuig.
Els nàufrags no saben mai per quina raó són escopits a terra ferma en lloc de ser devorats per les onades. És clar que tampoc no saben si han d'agrair-ho al cel o si s'han de limitar a plorar sols la seva condemna deserta i aparentment eterna. La Raquel no arriba a l'illa per cap benedicció divina. Als llocs, s'hi pot arribar de mil maneres diferents i ella, simplement, hi arriba d'esma. Ha trigat menys d'un segon a navegar fins a la costa de la seva illa. Zas! És increïble la velocitat amb què es poden fer els viatges importants de la nostra vida. Zas! Ja hi és. Arribar a l'illa té imprès el significat de tornar. Tornar a casa. Tornar a ser petita. Tornar a sentir-se protegida. Tornar a l'origen, que és el que inconscientment anhelen tots els humans quan cerquen refugi. El ventre de la mare. D'esma, la Raquel ha trobat l'illa deserta, amagada entre els plecs inexpugnables de la ment. D'esma trepitja un passadís estret, que fa una olor de vell dissimulada: la justa per no fer-se empipadora, però la necessària per conferir al lloc la mena de dignitat que només tenen les coses que han viscut intensament. Llargament. D'esma trepitja les rajoles de color grana fosc i adverteix amb un no sé què d'incredulitat que fan una lleugera panxa cap endins. Abans no s'hi havia fixat mai. D'esma passa les puntes dels dits per les parets rugoses, per la pintura escrostonada, que va caient com trossos de pell morta. D'esma fa girar el pany metàl·lic, arrodonit, llimat -tantes, tantes vegades hi ha posat les mans... I d'esma arriba a l'habitació que buscava i s'arrauleix en un racó, envoltada de joguines, i es fa petita petita, com si tornés a tenir cinc anys. La Raquel deixa anar un sospir llarg abans que les llàgrimes li tornin a inundar els ulls. Perdona'm les vegades que he volgut fer-me immortal amb versos fingits. Raül, grandíssim fill de puta. Sé molt bé que no és cap excusa, però no és el desig més íntim de tots els homes, el més profund, sentir-se immortals? No és el deliri de grandesa més forassenyat?
Al bar de Lletres continua la remor, repetitiva com l'onatge. La fressa grisa que va i ve, va i ve... la marea que va i ve, va i ve i arriba a la costa de l'illa deserta i llepa la punta dels dits dels peus indefensos i vulnerables de la Raquel... De la Raquel que s'aparta, amb un calfred que neix de les entranyes pel contacte amb l'aigua. De la Raquel que s'ha fet petitona, de la Raquel que torna a tenir cinc anys, de la Raquel que s'amaga... De la Raquel que a l'illa deserta recupera l'irrecuperable. El mar s'ha calmat i les onades són dolces i tendres. A l'horitzó tot és serenitat.
El quarto de les joguines... amb la porta del pany llimat que el tanca... el té tot sencer a la memòria, la Raquel, detall per detall. El conserva intacte amb les olors, amb la llum esmorteïda de la tarda que entra per la finestra que dóna a la banda de ponent, amb el tacte de cada cosa: llis, rugós, suau, fi, aspre... És més viu i més real que la realitat teòricament objectiva que l'ha plantificada en un bar sorollós a mig matí. Infinitament més autèntic que el bar, que deu ser la realitat tangible d'aquest moment de les tres-centes o tres-centes cinquanta persones que hi ha. O... qui sap? Potser elles també divaguen... i es capbussen de grat o per força en mars que són altres realitats, altres mons, i troben, elles també, una illa deserta. I l'onatge etern els llepa les puntes dels peus nus...
Si fos valent et miraria i et diria que no t'he estimat mai. L'onatge etern li torna les paraules, per ferir-la de nou, amb força renovada. Que no t'he estimat mai. Mai. Que sempre m'han agradat -m'han intrigat, m'han fascinat...- els teus ulls, negres i pregons com un abisme. I que hi llegia una mena de misteri incitant que m'estremia, però, tot i així, no t'he estimat mai. La nina que fa quinze anys es deia Florida mira les llàgrimes de la Raquel amb un somriure de titella als llavis, amb els pòmuls ennegrits i gastats, amb els cabells esbullats i ressecs, amb els ditets de rosa pàl·lid escrostonats. Sota la pell freda traspua el blanc del guix. I la Raquel recorda que l'ha mirada d'aquesta manera sempre, sempre. La Florida no fa retrets i aquella vegada que ella es va enfadar amb la seva mare perquè li volia fer posar un vestidet blanc de puntes tant sí com no, i va córrer a refugiar-se al quarto de les joguines, la nina la va rebre amb aquella mateixa ganyota immòbil, sense recriminar-li res. I ella s'hi va abraçar, buscant-hi el consol que tantes vegades cerquem en les coses que estem convençuts que no ens donaran res, però que tampoc no ens exigiran res. La Florida tenia la gràcia de ser d'aquesta mena de coses. I abraçar-la encara li va fer venir més ganes de plorar. I es volia fondre. I volia desaparèixer. I va provar d'imaginar-se que el quarto de les joguines es convertia en un lloc desert al mig d'enlloc. I que tota la resta s'esvaïa, cendra en el vent. Va tancar els ulls i ho va pensar molt fort molt fort. I de sobte va sentir una por estranya molt endins i es va afanyar a obrir la porta perquè temia que el món hagués deixat d'existir de debò. Però no. Aleshores va comprendre que la cosa funcionava de tal manera que hi ha una realitat diguem-ne objectiva que governa les vides de les persones a desgrat seu i que els altres mons només poden ser imaginats o somiats. I que, de vegades, malgrat l'absurditat i la poca lògica de tot plegat, són precisament aquests espais els que s'acaben convertint en una cosa més tangible. La Raquel de cinc anys ho va intuir i la Raquel de vint anys ho sap amb certesa i malgrat això -o potser, precisament per això-, un dia de fa quinze anys va convertir el quarto de les joguines en el seu refugi. I encara ho és.
A l'illa deserta hi havia algunes coses que hi passaven amb regularitat: el vaixell pirata sempre hi arribava amb el convenciment que trobaria un tresor de valor incalculable. Cofres i cofres de fusta corcada plens a ve
ssar de monedes d'or i de joies revestides de pedres precioses. Els pirates ja els somiaven abans d'embarcar-se i un cop a dalt la nau, el mar embriagador els feia veure il·lusions arreu. Segons el capità, un home rabassut, desdentegat i amb una cabellera llarga i espellifada, plena de polls, les illes desertes existien amb l'única finalitat d'allotjar fortunes immenses. Quan la caravel·la llançava les àncores, tots els tripulants de la nau sabien del cert que era a punt de començar una lluita contra tot de perills desconeguts. Les illes desertes sempre amaguen algun tipus de misteri críptic i no hi ha ningú que s'hi acosti sense sentir que els batecs del cor s'acceleren involuntàriament amb cada pas. Als pirates, aquella mena de barreja entre por i expectació els feia venir la salivera del desig. I, amb una rialla fúnebre, esmolaven els punyals i desenfundaven les espases, i avançaven cautelosos, però decidits. N'hi havia que portaven un pedaç a l'ull, d'altres, un mocador lligat al cap, però quan reien, a tots els brillava l'esguard d'avarícia i ensenyaven unes boques plenes de forats, fondes i fosques com una cova. El tros de la lluita pel tresor secret era la part del joc que més agradava a la Raquel. Com a únic habitant legítim de l'illa, havia de defensar a mort el seu territori i aconseguir allunyar els pirates amb les estratègies més impensades que li havien ensenyat tots aquells anys de solitud. Els pirates eren dos cosins seus, una amiga de la classe i un veí. I havien batejat el quarto de les joguines: un cartell de grafies irregulars, dibuixades per les manetes d'aquells que aprenen a lligar les lletres les unes amb les altres, presidia l'entrada de la sala de jocs. L'illa deserta. Per valents que fossin, els pirates no podien evitar d'arribar-hi amb por. Per a la Raquel era el millor refugi de la Terra sencera. A més del vaixell pirata, a l'illa deserta hi havia una cabana feta amb blocs de plàstic i tapada amb dos cartrons i una col·lecció de soldadets que algú havia desembarcat allà en alguna guerra del passat i que s'havien quedat mig colgats entre piles de sorra blanca. O, si més no, això deia la Raquel. I la nina Florida, sentinella de tot el reialme, sempre vigilant atent des d'un racó, amb la seva mirada fixa i un somriure arquejat i immutable als llavis, àrbitre mut de totes les aventures. Hi havia també molts altres jocs i joguines, amuntegats, o bé desats en caixes, esperant pacientment el seu torn per ser utilitzats. Però la història del vaixell pirata s'havia apoderat aquells dies de la imaginació dels nens i, quinze anys més tard de tot allò, la Raquel encara recorda que l'illa deserta l'acollia sempre per salvar-la del que fos.
Que poc que costen d'escriure les paraules. Que buides, que falses. Si fos valent, et miraria als ulls i et confessaria que mai no he estat enamorat de tu. La Raquel troba els soldadets oblidats i els mira mentre per dins diu malparit i tanca els ulls i estreny els punys i agafa un grapat de sorra i el prem ben fort -s'escola- i el llança al mar amb tota la ràbia de què és capaç, però la sorra cau com un plugim. Suaument. Aquí pot cridar ben fort que no la sentirà ningú, crida, que ningú no et vindrà a demanar explicacions...!
El mateix dia que la Raquel de cinc anys va desitjar que el món desaparegués va intuir que, malgrat tot, no es podia quedar indefinidament a l'illa. La Raquel de vint anys sap que el món funciona de tal manera que els mons imaginats o somiats són simplement tolerats per la realitat. Deixa amb prou feines que existeixin, que existeixin com un refugi temporal. La Raquel sap que no s'hi pot quedar, a l'illa. Sap que en algun indret de la immensitat del mar, la carta que l'ha feta naufragar continua navegant, indestructible com la caixa negra d'un avió. Malparit, més que malparit.
Lentament, la Raquel s'allunya de l'illa i es capbussa al bar, on tothom riu, on tothom omple l'aire de paraules egoistes. I no sap si agrair al cel que el mar l'hagi escopida a terra ferma en comptes de permetre que les onades la devoressin.
La nina Florida, guardiana lleial, sentinella fidel, acomiada la Raquel des de la sorra, amb un posat de tranquil·litat eterna al rostre. I ella li dedica un somriure. I, mentre emergeix al bar, com una ullada de sol entre el ramatge dels arbres d'un bosc, una pregunta li fa pampallugues al cap: què seria del món sense les illes desertes de cada persona?, es demana. Digueu-me, com s'aguantaria tota aquesta realitat tan feixuga, sense els refugis de cadascú...?


Comentaris

  • aquest relat m'ha marcat[Ofensiu]
    xocolatina | 26-06-2007 | Valoració: 10

    em dik raquel i el meu malparit es diu raul..
    axi que he fet l'història meva...

    m'ha agradat molt!

    merci... aquest relat m'ha marcat realment!!

    no se si aquets comentaris despres podria contestarmels..

  • Llegiu Brida[Ofensiu]
    Jofre | 15-07-2005 | Valoració: 9

    Brida,
    Malgrat la magnitud del relat, continues en la línia de les teves obres anteriors. Per aquest motiu et segueixo llegint, i no pas d'esma!

    Breument: m'agrada el punt de crítica social que hi destil·les. Estic d'acord amb Saskia i tots els altres comentaris.

    Enhorabona.
    Segueix escrivint.

    PS.
    Què creus que hi ha, Brida, més Raquels?
    O més illes desertes?... en la nostra societat.

  • M'agradat[Ofensiu]
    Papasseig | 02-05-2005 | Valoració: 7

    Tot i que podries haver dividit el relat en paragrafs....

  • molt és poc[Ofensiu]
    neret | 16-04-2005

    perquè hi ha molts relats que he dit que m'han agradat molt, però aquest m'ha encantat. Per com està escrit, realment molt bè, pel sentiment que té, sembla molt sincer, o com a mínim has entés molt bè a la raquel i per les imatges... precioses. M'ha recordat un llibre que m'agrada molt "olvidado rey gudú", a les golfes on es refugia la protagonista.

    Per buscar-hi un però, que ja són ganes, ja ho sé, però no volia fer un comentari massa ensucrat, potser trobo que la puntuació es podria millorar... en alguns moments he trobat a faltar comes, o m'ha semblat que estaven mal posades... però ja et dic, són ganes de criticar, als pobles ja ho tenim això!

    enhorabona brida!

  • Fantàstic[Ofensiu]
    EmmaThessaM | 09-02-2005 | Valoració: 10

    Un relat fantàstic que et parla a cau d'orella de sentiments que tots tenim, de temences que tots sentim.

    Sense poder-ho evitar, les paraules "buides" es converteixen en l'illa deserta on anheles refugiar-te del món hostil que et sobrepassa.

    Fantàstic, simplement: continua així.

  • com que avui és vigília de reis...[Ofensiu]
    peres | 05-01-2005

    he llegit dos regals... dos relats teus, vull dir.

  • malparit, esperar[Ofensiu]
    peres | 05-01-2005 | Valoració: 10

    En Raül és un malparit, sí.

    Però la Raquel pot haver après, amb aquest episodi, que de vegades convé esperar, saber esperar i fer esperar. Així, van passant els raüls per la vida i no ens fan tant de mal, perquè no ens han violat la intimitat, que de vegades hi ha raüls que només volen fer una osca més al seu historial de conquestes.

    I quan arribi el veritable i definitiu amor de la nostra vida, si sabem esperar, ens trobarà a punt. I el reconeixerem segur, perquè ell també haurà sabut esperar... i s'esperarà, fidel, tot el que calgui.

    És un consell a la Raquel de qui podria ser el seu pare...

  • Comentari amic[Ofensiu]
    saskia | 12-12-2004

    Enhorabona per un text tan clivellat i alhora personal. A mi la literatura m'agrada així, com més propera millor.
    No sé si esperaves una resposta a la pregunta que formules al final del text. Jo penso que les illes són fantàstiques per la soledat, però que la literatura també pot emergir de la vida en comú, i de la realitat social. Saber entreteixir un text amb observacions sobre la naturalesa humana amb un xic de crítica social.
    Endavant!

Valoració mitja: 9.17

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Brida

Brida

11 Relats

122 Comentaris

34589 Lectures

Valoració de l'autor: 9.63

Biografia:
Moltes gràcies a tots i a totes pels vostres comentaris!

elisewin_m@yahoo.com