Oníria o el veritable jo

ONÍRIA O EL VERITABLE JO
I
-Ets feliç?
Amb certa timidesa. La pregunta, només mig esbossada, amb prou feines xiuxiuejada, com si així hagués de fer menys mal. Com si pronunciar-la amb un fil de veu -melosament- n'hagués de desviar mínimament la trajectòria directíssima. Ets feliç? Tan fluixet, que amb el pensament gairebé es podria fer desaparèixer. Gairebé. Però és allà, impertinent i perenne. Ets feliç?
Ell, tot nu, una mica abaltit, humit de suor, deixa reposar el cap sobre la falda d'ella, tota nua, també. Ets feliç? La pregunta es repeteix sola com un eco, mentre ella s'entreté a passar-li els dits entre els cabells -rinxolats, del color de les ametlles torrades, encara molls, lleugerament enganxosos, diabòlicament enredats- amb un moviment trencat que vol ser una carícia a càmera lenta. Ets feliç?, demanen els seus ulls. Dèbilment però sense preàmbuls, la pregunta de la qual fa massa temps que fuig -perquè no sap la resposta, o perquè coneix massa bé la resposta- se li plantifica al davant en forma de mirada inquisidora. Sense reserves. La pregunta l'obliga a indagar on sempre ha evitat de fixar la vista: dintre seu.
El sentit comú i la lògica li indiquen que té mil raons per contestar que sí, que és feliç. Fa un repàs mental de les fites assolides i ràpidament arriba a la conclusió que pot considerar-se part de l'èlit de mortals afortunats. Per bé que no és ric, no li manquen diners; tot i que no és un Adonis, ha d'admetre que hi ha moltes panxes molt més voluminoses que la seva. No té la millor feina del món, però, si més no, en té una que li permet viure amb dignitat, sense excessives privacions, i tenir un pis de propietat, malgrat que no sigui una gran mansió. No té hipoteques que l'escanyin cada més i li facin suar la cansalada i fer malabarismes per fer quadrar els números. Fins i tot es va poder canviar el cotxe fa tres anys i ara en té un que, tot i no ser cap luxe, s'assembla bastant al que sempre hauria volgut. Està casat amb una dona de rostre afable i mirada serena des de fa dotze anys i, tot i que la passió entre ells es pot considerar més que extingida de fa temps, han arribat a una situació de convivència grata i respecte mutu, i mentiria si digués que ja no l'estima. Efectivament, la lògica i el sentit comú evidencien el que en Pere ja intuïa: confessar-se un desgraciat seria únicament parlar per parlar i queixar-se sense motius. Però, i aquesta buidor? D'on ve la tristesa, tan sobtada com punyent, que l'ha envaït just en considerar la possibilitat d'abocar-se al pou insondable del seu ésser? En Pere no entén de lògica ni de sentit comú. Sent les parpelles pesades. Se sent caure lentament en un sopor impossible de vèncer. Fa tres setmanes que té una amant, la mateixa que ara, després de fer l'amor amb una febre gairebé oblidada, l'escomet amb una pregunta tan senzilla com terrible. Ets feliç? L'interrogant encara l'acompanya en el moment d'endinsar-se en els terrenys pantanosos del subconscient, i se l'enduu... lluny... ets feliç...?

II. ONÍRIA
Aquesta nit ha matat l'Arnau. Ho ha fet amb fredor, amb absoluta lucidesa, amb tota la premeditació del món: quan, entre la classe d'història i la de mates, ha anat al lavabo, ha pensat que el mataria. Mentre mirava indiferent les guixades de la paret de l'orinal, anava donant voltes a la seva idea. Quan s'ha cordat la bragueta ja estava plenament convençut del que volia fer. Ha passat de tirar la cadena. Ja veus, per què? Els vàters de l'institut sempre estan fets una merda. S'ha rentat les mans. S'ha mirat al mirall i ha fet una ganyota en adonar-se que alguna cosa de la seva cara no li acabava d'agradar. Per provar d'adobar no sabia ben bé què, s'ha mullat les mans i s'ha passat els dits pels cabells. Tampoc. Encara pitjor, si és que hi havia alguna diferència. Ha fet un gest de contradicció que el mirall li ha tornat, sol·lícit. Té tretze anys. Un nasssarró desvergonyit que li dóna un aire de maleducat incorregible. Els pòmuls, atapeïts de pigues; els cabells, esbullats, rinxolats i rebels; la mirada, viva, penetrant. I un sol pensament al cap, mentre es mira al mirall i es veu obligat a apartar la vista perquè no suporta fitar el rostre que té davant: ha de matar l'Arnau.
Mai no s'hauria imaginat que liquidar algú fos tan fàcil. En sortir del lavabo, en Pere ha intuït que l'espera se li faria molt feixuga: quedava molt dia per endavant, abans de dur a terme la seva pensada. Les deu del matí: una hora de mates, la mitja hora del pati, dues d'anglès. Anar a casa. Dinar. Dues hores de gimnàs a la tarda. A l'hora del pati han fet un partit de futbol, com gairebé cada dia. L'Arnau, al seu equip, com gairebé sempre. En el fons, l'Arnau és el seu millor amic; el coneix des que eren petits i anaven junts a la guarderia. No entén exactament perquè, doncs, de sobte, avui ha sentit la necessitat imperiosa de matar-lo. Podria ser perquè, gairebé sempre, l'Arnau és qui fa més gols a cada partit? Podria ser. Ho ignora. Abans d'ahir li va guanyar un munt de cromos tot jugant. A ell li va doldre molt, perquè anava refiat d'aconseguir la victòria i endur-se'n un bon grapat que no tingués... i en canvi ara, si vol acabar la col·lecció, el que haurà de fer és comprar-ne més a la botiga i... No està segur que aquest sigui un motiu de pes per voler-se carregar el seu millor amic, però l'espurna que l'encén, la té a dins i el crema i l'empeny a cometre el crim. A més, avui a l'hora del pati, s'han barallat. Encara que, de fet, això no hauria de comptar perquè, abans, quan ha anat al lavabo, ja ha decidit que el mataria. La cosa ha anat així: ell tenia la pilota i ha volgut jugar tot sol fins a l'altra porteria. Encara es pensava que marcaria, ha dit l'Arnau després, que només feia que reclamar la pilota des de l'altra banda del camp. De què vas?, li ha etzibat. Ell només ha remugat, deixa'm estar, i se n'ha anat, dolgut amb ell mateix i amb l'ego ferit. Però, la veritat sigui dita, aquest incident del pati ha tingut ben poc a veure amb els fets que han ocorregut després. Això de matar l'Arnau era una cosa que ja tenia pensada i una idea que, de fet, havia començat a incubar des de feia uns quants dies.
Ha dinat com una bala i no ha dit res en tot l'àpat. A la tarda, a la classe de gimnàs ha procurat, sense que fos massa evident, no fer esforços excessius i no donar tot el que podia. Volia reservar forces per després. Per si de cas. No se sap mai.
Quan en acabar les classes l'ha anat a trobar, encara no tenia ni idea de com el mataria. De sobte, s'ha adonat que, ocupat tot el dia en la seva idea -en el què-, no havia tingut en compte tot de detalls gens menyspreables -el com. Bé que li calia una arma. No es veia capaç de pelar-lo valent-se només de la força de les seves extremitats. A més, tot plegat li semblava bastant anguniós. Massa tard, tanmateix. Ha vist l'Arnau que sortia de l'institut i l'ha seguit. No ha tingut temps de parar-se a buscar una arma. Una pedra, un garrot, un ganivet. El que fos. S'ha quedat palplantat un moment, bloquejat, amb el contratemps de no tenir una arma adient que l'envaïa. Ha estat momentani. S'ha esmunyit darrere seu posant en pràctica totes les arts de camuflatge que ha vist alguna vegada per televisió. O que ha llegit en alguna novel·la d'aventures per a adolescents, on els nens sempre són més llestos que els malvats i sempre guanyen. L'ha seguit fins a casa seva, gairebé. En Pere no ha trigat gaire a sentir-se lleugerament molest per tant de camí. També es podria girar, no? No. Després de deixar un parell de companys a la plaça, l'Arnau ha enfilat tot sol el carrer d'escales que porta fins a casa seva, al capdamunt de tot. Maleït carrer, s'ha dit en Pere. No suporta pujar escales. I l'Arnau no s'ha girat ni una sola vegada. Si ho hagués fet, almenys li hauria estalviat la murga d'arribar fins a dalt. Merda d'escales. Quan l'Arnau anava per obrir la porta de casa seva, l'ha cridat des d'uns quants metres enrere: ei! S'ha girat. Ets un merda, li ha dit. L'Arnau tenia ganes d'endrapar el berenar que l'esperava al costat del televisor i de la seva sèrie preferida, però s'ha girat, tot pensant, què vol aquest imbècil. Ha deixat la motxilla al costat de l'entrada i ha anat cap a ell. Què et passa, a tu, ara? Ell no s'hauria imaginat mai que fer desaparèixer algú fos tan fàcil. Li ha clavat una empenta. L'Arnau s'hi ha tornat. S'han clavat unes quantes empentes més, fins que, a la quarta empenta que li clavava en Pere, l'Arnau ha perdut l'equilibri i ha caigut. Només que ha caigut escales avall i ha començat a rodolar. De primer, cridava i deixava anar xiscles de dolor. Després, ha anat baixant fent tombs com un pes mort fins arribar al peu del carrer. Mai no se li hauria ocorregut que aquest carrer que no suporta es convertiria en el seu aliat i en la seva arma. Mai no li hauria passat pel cap que pelar algú fos tan senzill. Ha anat fins a baix a comprovar si era mort. L'ha sacsejat i no s'ha mogut. Potser només està estabornit, ha pensat de sobte. No. Ha decidit que havia de ser mort. Ho havia de ser per força. Com si li fes molta angúnia, ha acostat, tremolós, una mà al coll de l'Arnau per mirar si tenia pols, però ho ha deixat córrer quan ha vist una vella que treia les escombraries. Val més que m'esfumi.
De tota manera, és mort, ha decidit. No l'ha sorprès no sentir cap rastre de remordiment a la seva consciència. No l'ha sorprès no voler-se estirar els cabells pel que acabava de fer. No tornar-se boig. No voler tornar enrere. No. El sentiment és exactament idèntic que les altres vegades. I, exactament igual que les altres vegades, en Pere ha fet allò que tant li agrada: s'ha posat a córrer. Ha arrencat a córrer com si als peus hi dugués rodes, amb totes les forces, per sentir el vent que li tallés les galtes, però la brisa era suau i les fulles dels arbres estaven immòbils. Només era possible imaginar-lo, el vent, però no sentir-lo. Ha corregut fins que ha sortit del poble, pel camí que passa per la casa d
e pagès mig abandonada, mig esfondrada. Pobres els que hi viuen, es diu en Pere cada vegada que hi passa pel costat. Perquè hi viu gent. Un parell de vells i dos fills solters, ja grans. Sort que no l'han vist. D'això n'està més que segur. Ha apretat el pas, ha deixat una font enrere i ha arribat al final del camí, que queda mort en un barranc. S'ha assegut, tranquil. Els remordiments no l'han assaltat ni un sol instant. Com les altres vegades, s'ha sentit valent, perquè tenia la certesa que no hi hauria conseqüències. Ignorava què devia estar passant al carrer de l'Arnau en aquells moments; no sabia si la vella que treia les escombraries s'hauria adonat del nen que hi havia ajagut al mig del carrer, si hauria corregut a avisar les veïnes, si... què. No ho sabia ni li importava, perquè el seu món era el tros d'herba i terra que tenia sota el cos i el barranc de davant, i la brisa que no es decidia a ser vent. El món era seu i el controlava. I la policia no el vindria a buscar. I ningú no li faria preguntes. I era lliure. Era gairebé tan lliure com un ocell. I hauria pogut volar, fins i tot, si n'hagués tingut ganes, però ja havia pujat tot aquell munt d'escales fins a casa de l'Arnau i només volia quedar-se estirat damunt l'herba, mirant el cel. Ell controlava. Ell decidia. Ell decidia que havia matat l'Arnau. Ell era l'amo. Ha respirat fondo i, un segon de no-res, gairebé li ha semblat que era feliç.

Les mateixes lletres de sempre ratllaven el cel, blanques, desdibuixades i mig transparents com la cua de fum d'un avió. Les mateixes paraules de sempre l'acollien, sol·lícites. Benvingut a Oníria, hi deia, allà dalt. Ha somrigut al retrobament.
Oníria, la terra pantanosa del subconscient, el món dels somnis.
Oníria, on sempre que vulgui podrà tornar a tenir tretze anys. Oníria, el lloc que li dóna ales per realitzar coses impensables.

Oníria, que l'enganya i el fa creure Déu. Oníria, artífex capaç d'alliberar els monstres més recòndits.
Oníria, on ha matat l'Arnau perquè no s'agrada a ell mateix.
Al cap i a la fi, Oníria, on ha tingut la falsa, falsíssima impressió, de ser feliç.
A Oníria hi havia en Pere amb els ulls perduts entre el blau celest.
Oníria era l'únic lloc on hauria estat possible conèixe'l. Oníria, el refugi.

III
-Digues, ets feliç?
Amb timidesa, com si la pregunta, amb prou feines insinuada, hagués de ferir menys d'aquesta manera.
En Pere torna lentament d'un sopor que se li ha fet inacabable. La pregunta l'espera, allà fora, immutable com les roques. Eterna com l'aigua, que sempre retorna, una vegada i una altra. Aixeca la vista i topa amb els ulls inquiets de la seva amant. No li ha volgut preguntar per l'Arnau, perquè no en vol saber res. L'últim dia que es van veure, dijous de la setmana passada, no va poder vèncer la curiositat -la malícia de la pregunta- i li va dir, com qui no vol la cosa, I l'Arnau? Ella, amb una pinzellada de culpa a la mirada, va respondre que bé. Bé, i res més. En Pere sabia, tanmateix, que a l'Arnau l'acabaven de fer cap de departament. S'havia topat amb la notícia només obrir la premsa comarcal que comprava sense fallar mai cada divendres.
Ara s'acaba de tirar la seva dona, i no sent res. Si almenys l'envaís aquella onada de victòria i de poder que el va fer sentir immortal, la primera vegada que, a Oníria, va matar l'Arnau... Si almenys pogués recuperar l'envejable sensació de superioritat de la primera vegada que va posar les mans a sobre la dona del seu millor amic...
Però res.

S'aixeca, ansiós per anar-se'n del llit d'ella. El llit on l'Arnau dorm cada dia i abraça la seva dona i la sent seva. No està gelós. Hi ha coses que ni es guanyen ni es prenen a ningú. La dona de l'Arnau no és cap trofeu, ni un grapat de cromos dels que els feien anar de bòlit quan eren petits. Sap que no se sentirà més res per haver dormit amb ella.
Va al lavabo i es mira al mirall. Fa una ganyota i arrufa el nas, desvergonyit com quan tenia tretze anys. Hi ha alguna cosa que no li acaba de fer el pes. No sap què. Fa cassoleta amb les mans i es renta la cara. Després, directament, posa el cap a sota l'aixeta i es deixa calar d'aigua, ben endins. Es torna a mirar: encara pitjor.
Aparta la vista de seguida, perquè no pot suportar el que té al davant.

-Ets feliç?
La raó i la lògica li continuen cridant que té mil motius per respondre que sí.
Però, aleshores, d'on surt aquesta buidor? Què és aquesta tristesa que l'envaeix de sobte, punyent, cruel, sobtada?

Surt de l'habitació sense dir adéu. Com va fer l'últim dia que es van trobar. Com probablement tornarà a fer el dia que es vegin de nou.