Habitació 209

Abans d'entrar a l'habitació número 209, truques a la porta. Dos cops amb els nusos de la mà. Esperes uns segons -no hi ha resposta- i treus el grapat de claus que tens a la butxaca. Obres. Hauràs de començar a fer aquesta habitació tota sola. La teva companya, la Mari, ha baixat un moment al magatzem, a buscar més pastilles de sabó d'aquelles que poseu en una safateta sobre la pica del lavabo, juntament amb l'ampolleta de colònia, la de loció i el potet de sals de bany. Un luxe ridícul, penses. Com tants d'altres en aquest hotel. Les altres dues cambreres deuen estar netejant les habitacions del primer pis. Potser són aquí sota mateix, penses, sota mateix dels teus peus. La 109. Qui hi deu haver, avui, a la 109? Imagines, per un instant, tot de personatges possibles que podrien ocupar-la: uns homes de negocis embolicats en un assumpte tèrbol, o bé dos joves amants amb ganes d'estimar-se, o bé un vell poeta que escriu versos de nit, quan tot és silenci, o bé una dama rica amb la seva donzella, com en temps passats, o bé... Personatges, imagines.
Obres la porta de la 209. Bratby, Simon. I la seva acompanyant. Muller, amant, amiga...? La 209 és una d'aquelles habitacions dobles amb dos llits; així doncs, podria ser qualsevol. Vés a saber. Darrere de cada una d'aquestes portes hi ha un món diferent. Passa un món; passen uns quants dies, o bé una setmana, o bé més, i llavors un altre món ocupa aquell mateix espai. Curiós, penses. I estrany, també, en cert sentit, si t'hi pares a reflexionar una mica.
El senyor Bratby, que va arribar fa tres dies, ha tingut penjat el cartell vermell de "No molesteu" des que en Sergi, el noi de la recepció el va ajudar a entrar l´última maleta -que carregat que anava, et va dir més tard en Sergi- a la cambra. T'ho va dir entre contrariat i encuriosit, allò, en Sergi: el senyor Bratby s'havia fet pujar aquell munt de maletes tan feixugues al segon pis, una per una, fins a l'habitació 209, que era just al capdavall del passadís, al punt més allunyat de l'ascensor. Ell havia dirigit l'operació, sempre acompanyat d'aquella bellesa -quin tros de dona, t'havia dit més tard en Sergi- d'ulls blaus i rínxols d'or.
Entres a la 209. Per no haver-la netejada ningú ni ahir ni abans d'ahir està prou bé, penses. Penses que podria estar molt pitjor. De bruta, fastigosa, llardosa. N'has vistes de tots colors, per aquí; al món hi ha gent de tota mena.
Imagines com poden ser aquest senyor Bratby i la seva acompanyant -muller, amiga, amant, el que sigui-, quan, de sobte, com sorgit del no-res, algú diu:
-Pot començar pels llits, si no li fa res.
La veu et sorprèn -t'atura- just en el moment en què anaves a obrir la porta de la cambra de bany. El senyor Bratby, silenciós, s'ha acostat fins arribar darrere teu, sense moure ni un bri d'aire, juraries. Has sentit les seves paraules -el ressò, el timbre de la seva veu, profunda- clavar-se't al clatell. T'adones que una esgarrifança et recorre l'espinada, de dalt a baix.
-M'estimaria més que comencés pels llits, senyoreta- repeteix amb un accent estrany.
La veu del senyor Bratby, gairebé com un xiuxiueig, a tocar de la teva orella. T'adones que té un no sé què que et xucla, aquesta veu. Quan et gires, el senyor Bratby, sense moure ni un bri d'aire -juraries-, s'ha anat allunyat, i ara està dret al costat de la finestra, fitant el llac -pla com una llosa- que hi ha davant de l'hotel.
-Un mirall de sucre bellíssim. S'ha fixat en aquesta llum?
-Perdó?
-El llac. Li estava dient que és una font d'autèntica bellesa, a aquesta hora-. Ho diu fent una llarga calada del seu cigarret. Es mou amb elegància, mesurant els gestos, penses. Però ho fa amb la naturalitat d'aquell que s'hi ha avesat des de sempre, sense sofisticacions innecessàries.
Comences a desfer els llits. Reculls les vànoves i les deixes sobre dues cadires. Els llençols i les coixineres, caldrà treure'ls i canviar-los. En fas un munyoc, amb agilitat i rapidesa, tot de moviments mecànics repetits centenars de vegades. Sense entretenir-te surts i deixes la roba bruta dins el carro de fusta; després vindran els de la tintoreria per endur-s'ho, rentar-ho i planxar-ho. Agafes dos jocs de llençols nets i tornes a entrar.
-Li agrada Vivaldi?
El senyor Bratby ha engegat la mini cadena i, ara, tota l'habitació s'omple de música. Els violins de "La primavera". Les quatre estacions de Vivaldi. Normalment no parles amb els clients, però també t'han ensenyat que s'hi ha de ser amable i, si el client et fa preguntes, les has de contestar. Amablement. "La primavera" és l'única obra de Vivaldi que coneixes, més ben dit, que has sentit alguna vegada. No podries dir si t'agrada molt o poc, però el senyor Bratby l'escolta com embadalit. Absent. El cigarret es va consumint, amb un espiral de fum que es perd abans d'arribar al sostre, però la cendra no cau, com si no volgués trencar aquest moment màgic. Tot és seductor en aquest individu, penses amb por, fins i tot la manera d'agafar el cigarret, fins i tot el fum que es perd, i la cendra que no acaba de caure.
-És maca, la canço, vull dir.
-És bellesa absoluta, senyoreta. Absoluta. Jo busco la bellesa. La creo.
Una mica torbada amb aquestes paraules, col·loques els coixins minuciosament, perfectament rectes. A terra, les estores paral·leles als llits, només separades de la tauleta de nit per uns quants centímetres. Exactes. La música dels violins ho omple tot, encara. Et dirigeixes a la porta de la cambra de bany. Just en el moment en què et disposes a obrir-la, la veu del senyor Bratby et torna a sorprendre -profunda-, el seu alè clavat al teu clatell, una altra vegada, "La primavera" de Vivaldi, escampant-se per cada racó de l'estança, encara.
-Li faria res fer la terrassa, abans del bany?
El senyor Bratby ha apagat el cigarret i t'observa. Intentes mantenir la mirada baixa, només a terra, només a terra, et repeteixes; però l'impuls és més fort i la veu del senyor Bratby desperta en tu el desig -temptador, immens, irresistible, al cap i a la fi- d'aixecar la vista i buscar els ulls que acompanyen aquesta veu profunda, i és així com, per un instant -gairebé imperceptible, de tan breu- el teu esguard i el del senyor Bratby -ulls de foc, de gel, penetrants, durs- es creuen. La mirada del senyor Bratby, així com la seva veu, així com cadascun dels seus gestos, fins el més ínfim, t'arrosseguen.
Surts a la terrassa, nerviosa. Què fa la Mari, tanta estona? Que no pensa pujar? Tens por de quedar-te més estona sola en aquesta habitació. Jo busco bellesa. La creo. Les paraules del senyor Bratby et ressonen al cap; la música de Vivaldi que no para, una vegada rere l'altra. La mateixa cançó. Els violins no callen; omplen l'aire, cada minúscula partícula d'aire. T'ofeguen. Tornes a sentir l'alè del senyor Bratby al teu clatell, clavat. És punyent com la seva mirada. Fas veure que no el sents, que no saps que el tens just darrere, i comences a passar un drap per sobre la taula i les cadires de la terrassa.
-I la pintura, que li agrada, senyoreta?
-La pintura?
No t'havies adonat que en un extrem de la terrassa hi reposa un cavallet de fusta, amb una tela pintada blanca i vermella. Tota blanca i una taca de vermell intens al mig, per ser més exactes. Tan intens, que sembla sang, penses. Sang. No t'hi has fixat bé, però quan t'hi acostes -moguda per una curiositat impossible de frenar- t'adones que la taca no és una taca, sinó una rosa, una poncella abans d'obrir-se. L'observes, durant una estona que et sembla eterna; "La primavera" encara se sent; ara, però, llunyana, com en un somni. La rosa fa l'efecte que ha de sortir del quadre i tot, de tanta vida que té. Les notes dels violins, molt llunyanes, com vingudes d'un altre món, et tornen a la realitat. Sents que les galtes et cremen de vergonya -ximple, més que ximple-; esperes -desitges- que el senyor Bratby no s'hagi adonat que feies el tafaner. Però el senyor Bratby és just al teu costat, mirant, ell també, la seva obra.
-Què li sembla?
-No hi entenc, jo, de pintura. I de música, tampoc-, dius en un intent fallit de disculpar la teva ignorància.
-No li demano si hi entén; li demano si li agrada.
-És..., sembla molt viva, aquesta rosa, senyor. Sí, viva de debò.
-M'agrada, que sigui viva-. I mentre ho diu, el senyor Bratby et clava per segona vegada la seva mirada gèlida, enlluernadora, de la qual t'és impossible fugir. Tens por, i la Mari, que continua sense arribar. On coi es deu haver ficat? Tens por que la mirada del senyor Bratby t'arrossegui per camins estranys, desconeguts. Aquesta mirada no és d'aquest món. T'adones que comences a suar quan el senyor Bratby t'acosta una mà a la cara, molt lentament. El cap et bull, les galtes se t'encenen. La mà del senyor Bratby s'acosta amb delicadesa i t'aparta un floc de cabells de la cara, i mentre ho fa, et mira com no t'havia mirat mai ningú -et moriries per seguir-lo, malgrat la por-, et mira, i et diu, amb la seva veu, profunda, que ara és un xiuxiueig:
-Bellesa. Això, és el que busco.
I res més. Et trasbalses. Sents els batecs del teu cor, com trons d'una tempesta mar endins -tremoles-, el cap t'està a punt d'explotar -tremoles-, un formigueig irresistible se t'apodera de les cames, i et sembla que no et podràs moure, però malgrat tot, te'n vas d'una revolada -nerviosa-, i, amb el peu -sense adonar-te'n- tombes el pot de dissolvent -ple de pinzells- que el senyor Bratby havia deixat a terra, a tocar del cavallet. El líquid -terriblement vermell- s'escampa com lava d'un volcà. El trepitges, sense voler, un esquitx t'arriba a la cara, just a costat del llavi; és llavors, que t'adones -et sembla adonar-te, potser t'imagines- que el dissolvent, brut de pintura vermella, també té gust de sang.
-De seguida ho netejo, no es preocupi-, dius amb tota la serenitat de què ets capaç.
Bellesa. Jo busco bellesa. Les seves paraules no paren de ressonar dins el teu cap. Bellesa, la música de Vivaldi, la rosa, la
música, els violins, el que és bell, la pintura... Tot és un remolí que t'empresona, i tu al centre, sense poder-ne fugir. Música, primavera, violins, roses.... I sang. Et sents perduda. La música de Vivaldi una vegada i una altra, una vegada i una altra; inacabable, com l'eternitat. De seguida ho netejo, penses, no es preocupi. Arribes a la porta de la cambra de bany i, amb la mà que tremola, que rellisca, que no es vol estar quieta -maleïda mà- intentes obrir. De seguida ho netejo. Agafo un drap moll i ho netejo, et repeteixes. Ho netejo i ja està.
I quan ja és massa tard -perquè aleshores ja has obert la porta-, sents, per última vegada, la veu del senyor Bratby que diu:
-No...! -i s'interromp, com si volgués afegir alguna altra cosa.
Però ja és massa tard. Has entrat a la cambra de bany i veus, dins la banyera, el cos d'una dona bellíssima -els ulls closos, els llavis morats, una estranya expressió de pau al rostre-; una dona bellíssima, amb un braç que li penja fora de la banyera -abandonat, en repòs absolut. T'adones que té una pell blanquíssima. Pura. I entreveus que al canell hi té una ferida -de ganivet, diries-; però és una ferida neta, ara ja, sense gens de sang. Tota la vida d'aquesta dona bellíssima ha fugit cap a la rosa.
Atordida, ja no vols pensar en res més. Només tens ganes de desaparèixer, o de fer desaparèixer el senyor Bratby, penses. Sí, potser això seria millor, potser...

De sobte, una altra vegada, una veu se't clava al clatell.
-Que t'hi penses adormir, o què?
Aquesta vegada no és el senyor Bratby.
-Et deixo mitja hora sola i no ets capaç ni de fer una habitació. Les pastilles de sabó s'havien acabat. Hem regirat tot el magatzem, però res. Després he hagut d'anar a direcció, a fer la comanda. Veig que tu, en canvi, no has fet res...
Et mira amb una expressió severa. Juraries que està enfadada de veritat. Aquesta setmana ja és la segona vegada que t'han de cridar l'atenció perquè et quedes encantada, sense treballar. Saps que la Mari és bona noia i no dirà res al cap de personal, però una altra no tindria tants miraments. Només fa tres mesos que treballes a l'hotel, i si continues així, no t'hauria d'estranyar gens que qualsevol dia et despatxessin. Com tu, n'hi ha cinquanta mil que la poden fer, aquesta feina. Mig avergonyida, dius -promets- a la Mari que no tornarà a passar.
-Doncs que sigui veritat! I, ara, a veure si ens afanyem una mica, que de la 203 a la 210 encara estan totes per fer.

Amb desgana, sense energia, agafes l'escombra, les fregones i els draps per netejar la 203. Odies aquesta feina. L'odies tant com la necessites. Mentre t'acostes a la 203, no pots evitar d'imaginar quina mena de personatges trobaràs a dins. Deixes anar un sospir: ara no és de cansament, sinó d'expectativa. Cada habitació és un món; passen uns quants dies, o bé una setmana, o bé més, i llavors un altre món ocupa aquell mateix espai. Curiós, penses.