Orfeu i Eurídice

Un relat de: Brida

Orfeu i Eurídice
I
Sent el soroll dels rostolls secs que es trenquen, vençuts pel pes de les seves passes. Crec, crec. Ara tot plegat li sembla una mena de fressa monòtona; el caminar d'un animal vell i feixuc que gairebé ja no té esma per arribar al capdamunt del turó. Abans -temps enrere- les seves passes eren com els saltirons d'un felí a l'aguait: la mirada desperta, atenta; les orelles ben dretes, a punt per caçar qualsevol moviment, fins el més ínfim. Amb una ullada, us hauria pogut assenyalar quines fulles feia moure el vent, o bé cap on havia volat la niuada d'ocells que vivia a la copa del pi més alt, o bé en quin moment exacte havia començat a aixecar-se la boira, que acabava per cobrir tota l'esplanada, dalt del turó.
Però els anys fan canviar les persones i les coses, pensa, mentre continua amunt amunt, pel caminet de rostolls. Els anys, com el vent, se li han anat enduent la il·lusió dels ulls i ara són dues pedres que ja no brillen quan arriba al cim, aixeca la vista, i clava les pupil·les a la vella ermita de pedra. El vent -o els anys- també han anat escombrant la fe d'abans, que movia muntanyes, que no coneixia límits de cap mena, que ell creia absoluta, infinita, immortal. El vent i la boira -o potser els anys- han esborrat tots els miracles que existien abans, quan pujar per aquesta drecera costeruda no era un suplici, encara que fos descalç; abans, quan, al cim, s'espolsava la sotana i entrar a l'ermita no era una mentida, sinó que era la vida que havia volgut escollir; abans, quan el collet blanc no li feia nosa ni l'ennuegava.
Abans.
Un dia, aquesta boira li va sembrar el cor de dubtes.
***
La primera cosa que veu el capellà quan s'acosta a la porta de l'ermita és el full de paper que hi ha clavat. Sense mirar-lo sap que és un altre poema d'ell. Ell és el noi que es cuida del bar, i obre les portes de l'ermita als viatgers fidels, i arrenca les herbotes del jardí que l'envolta. Ell és aquest noi, que no recorda mai com es diu, i que va arribar fa poc més de tres anys, quan el metge li va recomanar que es busqués algú per descarregar-se una mica de tanta feina, perquè s'anava fent gran i ja no tenia el cor per a aquestes batudes.
Mira d'agafar el poema amb delicadesa, però el paper és humit i s'estripa del cantó on hi havia el clau. Serveixo per ben poca cosa!, pensa, i fa corre els ulls per tot el voltant. S'adona que les portes encara són totes tancades: les de l'ermita i les del bar. Aquest xicot hi ha tornat, ja m'ho temia, ja m'ho temia, es repeteix. Aleshores, amb un gest contrariat, que vol ser un gest de resignació inútil, decideix donar una ullada al paper arrugat que té a les mans i endevina que el poema, el devia escriure ahir al vespre, el noi, i que l'ha deixat tota la nit a fora, clavat a la porta, com una ofrena, pensaria si conservés la fe d'abans. El llegeix. És un poema de nit, sense estels i sense lluna. D'aigua i de fantasmes. De rendició, de preguntes vanes, d'abandó. Per damunt de tot és un cant tristíssim, sense rima, escrit en uns moments de deliri. Si els anys no li haguessin endurit l'ànima d'aquesta manera, ploraria com un nen.
Dobla el paper per la meitat i se'l guarda sota la sotana, entre els fulls d'un llibre de mitologia grega que porta sempre a sobre, i on té altres poemes d'ell. Ja fa una temporada que acostuma a llegir històries d'altres déus. Històries paganes. No sap ben bé què hi busca; de fet, no sap ni si hi busca alguna cosa. Si li ho preguntéssiu, segurament us respondria que, de dubtes, en té tothom.
Quan treu el grapat de claus i es disposa a obrir la porta del bar, s'adona que la boira l'ha embolcallat del tot i es pregunta on ha anat a parar aquell instint d'animal a l'aguait. Què hi fa aquí tot sol, si fins i tot la boira el pot sorprendre?
II
ORFEU
El noi dorm en un bassal d'aigua, envoltat de papers xops, de tinta escampada, amb una ampolla de cervesa a la mà. No sent com el capellà, des de fora, remena el grapat de claus per trobar la que obre la porta del bar, ni tampoc s'adona de res quan entra i, amb grans esforços, perquè té el cor vell i malalt, intenta aixecar-lo i recolzar-lo en una paret.
Hi ha algun tamboret per terra, cadires tombades. El bassal l'ha fet l'aigua que hi havia a la peixera, quan ell, a mitjanit, l'ha feta caure d'una revolada: ara també hi ha trossets de vidre per tot arreu, i dos peixos daurats a sota d'una taula. Morts.
El capellà sap que quan es desperti li demanarà perdó mil vegades, li jurarà per tots els déus que no tornarà a passar, i li dirà que es pot refiar d'ell per portar el bar i tenir cura de l'ermita, que no pateixi, que no cal que pugi i que es cansi en va, que a la seva edat això fa més mal que bé, que no es preocupi, sobretot, que confiï en ell. També sap que serà sincer quan digui tot això. Però està convençut que, malgrat tot, tornarà a passar.
Mentre espera que ell torni al món, el capellà s'asseu i obre el seu llibre de déus grecs. Comença a llegir un mite qualsevol: sense voler, els dits han anat a parar a la pàgina que relata una història que porta com a títol Orfeu i Eurídice.
Llegeix a poc a poc, per dins, assenyalant les línies amb el dit. De tant en tant, mira el noi, assegut un tros enllà, que encara dorm. Si sabés que l'escoltarà, li diria una cosa, només una: noi, mira endavant d'una vegada!, No et giris més!, camina, Orfeu, alça la vista, però deixa de mirar enrere, perquè la perdràs un cop i un altre, i sempre serà més dolorós, no te la tornaran, Orfeu...
Però sap molt bé que Orfeu no pot vèncer mai el desig de girar-se, una vegada més.
III
EURÍDICE
Si sabés que m'escoltaràs, et diria una cosa, estimat, només una, mira endavant, no et giris!, no caiguis en la temptació de desviar la vista cap enrere..., fuig de l'infern amb el cap ben alt i els ulls clavats a l'horitzó, és allà davant, l'horitzó, mira'l, no el perdis, no et giris, no em perdis, no em tornis a perdre..., a mi, que només sóc una ombra, que viu en els teus poemes de nits fredes i desertes, jo, que existeixo en els papers que claves a la porta de l'església, i en els que llences, i en tota la tinta que has vessat..., et demano, sisplau, que no et giris, jo, que només vull ser el bri d'aire que et fregarà la pell sense que te n'adonis, jo, que sóc la mica de boira que s'arrossega per terra, lleu, com les fulles que cauen a la tardor, estimat..., jo també em recordo de l'aigua, però l'aigua és allà darrere i tu no l'has de veure, no n'has de tornar a beure, d'aquella aigua, estimat, si sabés que m'escoltaràs, et suplicaria que no et giressis, per última vegada, aprèn a caminar endavant, salva't, viu, estimat, viu, has de viure..., salva't, salva'm també a mi, allibera'm de la presó dels poemes morts...
***
El capellà va llegint, en veu baixa, esperant que ell torni al món. El mira: és conscient del dolor que provoca la pèrdua irreparable. Una serp va mossegar Eurídice, i Orfeu la va perdre. Orfeu va baixar als inferns i hauria salvat Eurídice si no s'hagués girat gairebé en l'últim moment. Orfeu va perdre Eurídice. Eurídice va perdre Orfeu. Per sempre.
A fora, la boira ho acaba de tapar tot: gairebé no es veu res. L'aire que respira és humit, fins i tot aquí dins. Aigua.
IV
AIGUA
Acaba de llegir el mite fins el final. Les històries són sempre senzilles; hi ha històries de vida i històries de mort. Són els sentiments i les reaccions de les persones, el que les fa semblar complicades. La història d'Orfeu i Eurídice és el relat de la pèrdua irreparable: una història de vida i de mort.
Tanca el llibre i mira el noi, que dorm al seu costat. Encara no ha tornat al món; qui sap on l'ha dut el seu subconscient. El veu un temps enrere, no fa pas més d'un parell d'anys. Els veu a tots dos, a ell i a ella, corrent com nens, empaitant-se per l'esplanada que hi ha davant l'ermita, amagant-se i perseguint-se pel bosc de pins que hi ha darrere. La història de la vida, acabada d'estrenar.
***
Bosc enllà, quan ja t'havies omplert els pulmons de l'olor dels pins, senties, descobries, serpentejant, les aigües d'un rierol que s'esmunyia entre pedres i còdols ben llimats. L'aigua els feia tornar bojos: s'esquitxaven, creuaven el rierol, una vegada i una altra, donant-hi puntades de peu, fins que l'aigua els tocava els llavis, i quin gust de frescor que tenia, aquella mica de riu; fins que els cabells els quedaven xops; aleshores, la vida els rajava per les galtes, se'ls ficava a dintre la roba, els recorria la corba de l'esquena en forma de gotes minúscules. Tornaven a ser infants; en va, provaven d'atrapar el riu, corre, corre!, maldaven per abraçar una mica d'aigua, corre!, i l'aigua sempre s'escapava. L'aigua arribava a ser part de tots dos, d'ell i d'ella i llavors se sentien fets d'aigua: els cossos d'aigua, les mans d'aigua, respiraven en l'aigua, s'hi emmirallaven, se la bevien. Es bevien la vida que tot just encetaven amb una set insaciable.
Un dia, asseguts en una pedra, amarats de riu i de suor, es van prometre que estarien junts per sempre.
I l'aigua, que era la vida, se la va endur. El rierol del seus somnis va ser la serp que va matar Eurídice. La va arrencar del seu costat sense avisar, perquè la mort és així, i el capellà que ara mira el noi que dorm begut al seu costat ho sap, però ell no, que ho sabia, i era massa jove, encara, per perdre una part de la vida d'aquesta manera, però la serp no fa concessions, ni actua de manera lògica. Té un pla perfectament traçat, impossible de descobrir. El destí va voler que ella morís d'una manera estúpida, un capvespre de tardor; una cosa tan senzilla com un peu que rellisca, una mà que busca inútilment una branca on agafar-se, una pedra col·locada al lloc exacte perquè es doni un cop al cap quan caigui. La serp havia calculat amb precisió on es produiria la ferida, els instants de no-res que ell estaria distret, mirant cap a una altra banda, el temps just perquè l'aigua del riu, que en aquella zona no feia més de dos
pams, l'ofegués, i la serp pogués acabar la seva feina. Va ser així, d'una manera tan ràpida, senzilla i imprevisible, que ell la va perdre. La història de la mort, quan arriba abans d'hora. El joc brut de sempre.
Aquell mateix vespre de tardor i de boira, quan el noi va arribar corrent i cridant com un boig, sense alè, a les portes de l'ermita, el capellà, que havia acabat de dir missa i se n'anava cap a casa, va sentir que alguna cosa trontollava dins seu: la fe, que ell creia immensa, no l'havia preparat per entendre una situació com aquella. Havia viscut de prop moltes altres morts, igual d'absurdes, però sempre hi ha un dia en què la vida de les persones comença a canviar: unes paraules, un gest, una cosa que s'esdevé just en el moment precís, i tota la resta s'esfondra, es desmunta.
Un capvespre de tardor, la boira li va sembrar el cor de dubtes.
Orfeu perd Eurídice. Orfeu perd Eurídice d'una manera tan simple que cap ment humana no és capaç d'entendre.
V
FOC
Què podria dir-li, al noi que té al costat, per treure'l de la bogeria? Un capellà hauria de mirar de fer-li acceptar els camins de Déu, hauria d'ajudar-lo a tenir fe, la fe et reconfortarà, li hauria de dir, però on la pot anar a buscar, aquesta fe? No pot parlar del cel a algú que l'única cosa que vol és tornar a l'infern, una vegada i una altra.
Orfeu va baixar als inferns per salvar Eurídice, llegeix al seu llibre de déus grecs. Els déus li van concedir la gràcia d'endur-se-la, perquè els va encisar amb els seus cants, però la va tornar a perdre quan gairebé ja l'havia recuperada. Perdre una altra vegada, quan creiem que tornem a tenir allò que desitjàvem, és sempre més salvatge. Sempre fa més mal.
Sap que aquest bar i els poemes són l'infern d'aquest noi cada vespre. Escrivint i bevent comença cada dia la dolorosa davallada per recuperar la seva noia. És a través dels versos, escrits en moments de deliri, que pot viatjar fins a les profunditats de l'infern i buscar-la. És llavors, quan aconsegueix fugir del món que l'envolta, quan viatja i es perd entre flames d'amor i de mort. La davallada és sempre una barreja amarga de plaer i de dolor. És a través de les paraules abocades, de la tinta vessada, que arriba a tornar-la a veure un instant: a vegades somriu, l'esquitxa, i li deixa la cara plena de gotetes de riu. Alguna vegada, fins i tot, arriba a tocar-la amb la punta dels dits, i ella li frega la cara amb una carícia que crema. Necessita tornar-hi cada nit, agafar-la una altra vegada i provar d'endur-se-la, l'ha de treure de l'infern, ara que els déus li han concedit la gràcia de veure-la de nou, de sentir-la de nou. L'ha de guiar i fer-la sortir de les tenebres, ha de robar-la al reialme de la mort i quedar-se-la amb ell per sempre... La condueix pels camins de la memòria fins que ella és a un pas -minúscul- d'esdevenir real de nou. Llavors, una vegada i una altra, ella desapareix. Una renúncia eterna.
La seva vida s'ha convertit en un mirar enrere continu. Sempre la perd quan gairebé la tornava a tenir. I cada vegada, la pèrdua és pitjor, més definitiva; cada vegada l'arrasa més, el saqueja, el destrossa d'una manera més violenta. Quan es desperta, amb la ressaca de tot l'alcohol que s'ha begut, només desitja una cosa: que arribi la nit per tornar a escriure-li més versos, que vingui la foscor per tornar-la a veure en els seus deliris de poeta ferit.
VI
El capellà veu que el noi, lentament, comença a despertar-se. No li dirà res, quan obri els ulls. L'ajudarà a recollir totes les coses que han caigut, i a endreçar una mica el bar; almenys, quan d'aquí a una estona comenci a arribar a gent, tot estarà, si més no, presentable.
Per sort, situacions com la d'avui no són gaire habituals. Sí, que troba poemes gairebé cada dia, clavats a la porta de l'ermita, però el noi, normalment no arriba a aquests extrems. Al capellà, que ha abandonat la possibilitat de comprendre les coses que passen al món, només li queda el do de perdonar, de no tenir-li en compte els gots que ha trencat ni les ampolles que ha buidat.
Avui fa un any i mig que l'aigua se la va endur, a ella, Eurídice.
Els esdeveniments que ens envolten són senzills, es diu. Es demana, si algun dia tornarà a tenir la fe d'abans, que no li feia fer preguntes, que li feia acceptar la vida tal com venia. Tots en tenim, de dubtes, però. Qui sap si existeix algú capaç d'entendre-ho tot... Ha de ser algú que tingui la mirada i l'oïda d'un animal a l'aguait, per força.
Tanca el llibre i surt a fora. La boira comença a aixecar-se des del fons de la vall que s'estén allà davant i aviat ho cobrirà tot. Respira i s'adona que l'aire té un gust humit. Aigua.

Comentaris

  • T'he llegit en el llibre[Ofensiu]
    copernic | 26-05-2005 | Valoració: 10

    Opino el mateix que els dos primers comentaristes. I pensa que pivotatomic sempre hi troba alguna cosa per dir. Si t'ha posat un 10 és que realment és un 10. M'ha agradat especialment el clima que has creat tan bé de la humitat, la boira i el bosc. Jo, que sóc afeccionat a anar a buscar (o caçar) bolets ja m'hi veia enllà en mig de la boira i el profund aroma de la terra molla. Enhorabona!.

  • preguntes[Ofensiu]
    peres | 07-01-2005 | Valoració: 10

    Brida, ja he trobat el teu altre regal de reis, el teu comentari, vull dir.

    Perquè el regal de debò és llegir un nou relat teu, i aquests dies, aprofitant que tinc una mica més d e temps, m'he fet un munt de regals a RC, i uns quants eren teus: els millors, de fet. Els altres autors preferits meus (Neula, Lídice...) fa dies que no publiquen res de nou...

    Em faig preguntes, cada cop que acabo de llegir un relat teu. Preguntes com: qui deu ser, quants anys deu tenir?, com és que escriu tan bé?, i sobretot, què ho fa que les seves històries tinguin un fons tan ple, que hi hagi tanta riquesa, tanta vida, tanta maduresa, tanta saó...?

  • Exquisit[Ofensiu]
    pivotatomic | 19-12-2004 | Valoració: 10

    Noia, ho diré el millor que sé: escrius de puta mare! Ets el primer 10 que poso en aquesta web i crec que te'l mereixes del tot. I no te'l poso per la historia, que està bé, sino per l'estil, que em sembla digne d'una professional. Que els deus de l'Olimp et segueixen il.luminant!

  • Molt bo...[Ofensiu]
    rnbonet | 09-12-2004 | Valoració: 8

    ... però una mica llarg, al meu entendre. Però redó com un lluç que es mossega la cua. Deixa un regust amarg i tendre, alhora.
    Segueix!

Valoració mitja: 9.5

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Brida

Brida

11 Relats

122 Comentaris

34582 Lectures

Valoració de l'autor: 9.63

Biografia:
Moltes gràcies a tots i a totes pels vostres comentaris!

elisewin_m@yahoo.com