Els ulls del llop

Un relat de: Brida

ELL
La primera gota -continguda, freda- va caure quan el jardiner es ficava dins el 4-F atrotinat -com si l'hagués estat esperant-, i es va estavellar contra el vidre com una alliberació. Diumenge a la tarda, finals d'hivern. La boira s'aixecava i es filtrava per tots els racons del bosc com una serp a l'aguait. Silenciosa. I la humitat pesava en l'aire, feixuga com una llosa. El jardiner tenia les mans envermellides del fred; les ungles, brutes de terra, una mica fangosa. I els ulls, d'un blau immaculat que contrastava amb el cel de plom. Captivadors com el sol de mitjanit. Va posar un cistellet al seient del costat i el va mirar satisfet: una alzina diminuta s'anava sotraguejant amb els bots del camí de carro, i ell, de tant en tant, hi llançava una ullada. Com si en comptes d'un arbre hi dugués un nen petit i l'hagués d'anar vigilant. Que no caigui. Que no se'm faci mal. La foscor començava a baixar del cel ennuvolat, com una cortina del tot opaca; al camí que portava fins a la carretera, només s'hi veien els dos llumets del cotxe -solitaris: dos nàufrags en una illa, dues estrelles tremoloses en la immensitat de l'univers. El jardiner anava ben agafat al volant, amb el cos tirat una mica endavant, els ulls fitant entre la pluja, travessant la pluja -de tant en tant, desviant-se cap al seu cistell i la seva alzina-, travessant els parabrises que no paraven de passar, ara cap a la dreta, ara cap a l'esquerra, i que feien aquella mena de grinyol trist just abans d'acabar el recorregut i tornar enrere. Malgrat la pluja carregosa, l'home de mirada blava -un far en la foscor- respirava content cada vegada que mirava l'alzina. Amb prou feines quatre fulles, però un parell de branques que serien precioses. I un tronc gruixut; gruixut per ser un arbre tan petit com era. No havia pogut créixer perquè s'havia criat entre les pedres. L'havia trobat a la vora d'un sender estret, endins endins del bosc, en un terreny rocós. Just el que calia perquè algun dia -un dia llunyà- fos un bonsai magnífic. Petit però majestuós. El jardiner no tenia gens de pressa. Hi dedicaria totes les hores lliures que li demanés. A poc a poc, amb paciència, amb dedicació, amb molt d'amor, aniria moldejant aquell arbre fins a convertir-lo en una joia més de la seva gran col·lecció, començada feia tantíssims anys. L'home senzill d'esguard captivador conduïa feliç: tenia el que volia. I un camí per recórrer. I un test buit que l'esperava a l'entrada de casa. I la terra fèrtil al costat, en un sac de plàstic. I totes les eines, perfectament col·locades. Esperant, també. Tot metòdicament ordenat. El jardiner no hauria sabut viure sense l'olor de les plantes.

ELLA
El xàfec la va sorprendre quan buscava, frenètica, les claus a dintre la bossa. Quan furgava el garbell de coses inútils que duia sempre a sobre, només perquè s'havia acostumat a anar carregada: paquets de mocadors de paper, un pintallavis, coloret, un encenedor amb la bandera de no sabia quin país mig esborrada, entrades de cine de feia mil anys, el paraigües que no havia estès perquè acabava d'aparcar el cotxe al costat de la casa, sota la porxada, i el soroll -maleïda fressa- de les claus, que dringaven invisibles. Quan aquelles cosetes de metall entremaliades es van deixar atrapar, la senyora ja anava molla com un ànec. Les va agafar fort, com si les hagués d'estrangular i va obrir la porta d'una revolada, amb mal geni. Tot un caràcter. Això deien per aquí i per allà els que la coneixien. Havia passat l'últim mig any viatjant d'una punta a l'altra del món. Era vídua i era rica. I tenia una torreta que era l'enveja de mig poble. I un jardí, espès com un bosc, que tota aquella gent que li envejaven tant la casa no haurien volgut ni regalat. Es va canviar la roba empapada, es va asseure en una butaca de la galeria i va mirar a fora, a través dels dibuixets que les gotes feien als vidres. Si t'hi fixaves bé, en un racó -a dalt de tot, a la dreta- n'hi havia un de petitó que semblava una flor oberta. Com si la primavera hagués arribat abans d'hora i s'hagués posat en aquella finestra només per donar la benvinguda a una senyora que tornava a casa després de molt de temps. Va endinsar els ulls -la mirada fent ziga-zagues- al seu jardí-bosc: les males herbes feien por de tan altes i els arbres semblaven un ramat de cavalls desbocats. El seu jardí tenia la vida agresta de les selves verges: hi havia crescut lliure, de la mateixa manera que hi havia nascut. Sense cap mà severa que adrecés els troncs perquè no es torcessin. Sense interferències que moldegessin cap tipus d'existència per insignificant que fos. Un bri d'herba. Un escarabat. El marit de la senyora feia set anys que era mort, i des de llavors, ningú no havia tornat a posar els peus al jardí. La senyora sempre se'l mirava des de dins, amb respecte, protegida pels finestrals de la seva galeria: com si el tros de terra i les plantes i els arbres que s'estenien davant seu fossin un lloc desconegut que amagava vés a saber quins perills misteriosos. Quan el seu marit vivia, tot estava impecable: la gespa, segada; els arbres, ben podats; els boixos, arrodonits de les puntes; les flors, formant figures, com per adornar. No recordava en quin moment exacte havien començat a créixer les males herbes ni quan les branques dels arbres, alliberades, s'havien rebel·lat i havien decidit anar per allà on volien, ni quan les flors intrèpides havien sortit del recinte que els pertocava i s'havien barrejat entre elles. I s'havien escampat. A la primavera s'estenien per tot el jardí: les grogues i les vermelles; les blaves i les blanques. Les que eren boniques i les que no ho eren tant.

TOTS DOS
Uns ulls blaus, seductors com els del llop més indomable, esperaven pacientment sota una visera verda davant del reixat d'una torreta de pedra. Al voltant hi havia cases més noves, més grans i molt més presumptuoses, però cap no tenia el caràcter solitari de la torreta de la senyora.
Ella va sortir així que va sentir el timbre -ding-dong-, altiva, l'esquena ben dreta, lleugerament tocada de maquillatge, lleugerament superior als altres i al món. Però tenia la mirada càndida, del color de les ametlles torrades. Més vulnerable del que pensava. Més indefensa del que mai s'hauria imaginat.
-Vostè deu seu el jardiner... Quan vegi la feinada que hi ha li caurà l'ànima als peus! Fa anys que està tot abandonat i tot hi ha crescut com Déu ha volgut. Jo no sabria pas per on posar-m'hi -va dir ella, com si aquell fos un dia per regalar paraules als desconeguts.
-No pateixi -va dir ell, com si aquell fos un dia per guardar-se les paraules. I va aixecar la visera verda -d'aquella gorra vellíssima- per clavar les seves pupil·les a les de la senyora. I tots els murs de la seva fortalesa van començar a esquerdar-se. La senyora va recordar el dia en què havia acompanyat el seu avi al bosc, a caçar, i s'havia quedat petrificada davant d'un llop blanquíssim. Morta de por. Encisada amb la seva mirada blava, gairebé transparent de tan pura. La bèstia no se li havia acostat, però ella s'havia quedat immòbil. Transportada. Encantada. Potser per això li feia tant de respecte endinsar-se al seu jardí-bosc. Potser encara temia trobar-hi els ulls brillants d'algun llop, entre les bardisses.

El jardiner de seguida es va posar a feinejar enmig del caos. Tranquil. La ment, completament en calma. Sempre havia parlat amb les plantes. I les mirava i les tractava com si fossin persones. Si les havia de renyar, ho feia, però amb amor, com una mare. Envoltat de plantes des que sortia el sol fins que es ponia, per a ell eren més companyes que qualsevol altre ésser viu. Fent de jardiner es guanyava el pa de cada dia, i tenint cura dels seus bonsais havia passat les estones més agradables de la seva vida. Donant a cada arbre exactament la forma que ell volia, experimentava la mena de màgia -joia, felicitat- que deu sentir un pintor a mesura que tenyeix una tela de pinzellades. Quan crea. Els arbres en miniatura eren la seva obra. La més preuada.
La senyora no va trigar gaire a adonar-se que hi havia una distància insalvable entre l'embruix dels seus ulls de llop i la calidesa de la seva veu; entre la naturalitat dels gestos i la mirada; entre les mans plenes de durícies, amb el voltant de les ungles sempre brut de terra -una mica fangosa- i aquella mirada. Tot plegat, una barreja estranya entre el món celestial i el món terrenal. Meitat àngel, meitat persona. O potser: meitat dimoni, meitat persona. Que, al cap i a la fi, deu venir a ser el mateix, perquè sempre s'ha sentit explicar que el diable és un àngel expulsat del paradís.

La senyora va contemplar des de la galeria durant un mes, sense fallar ni una tarda, el jardiner que segava l'herba, el jardiner que podava els arbres, el jardiner que arrodonia els capçals dels boixos, el jardiner que preparava la terra per plantar-hi flors de tots els colors de l'arc de Sant Martí quan arribés la primavera. Una mena de fascinació insòlita. I subtil. A mesura que el jardí-bosc s'anava domesticant i era cada dia més jardí i menys bosc, la senyora anava perdent els seus aires d'altivesa, com cèl·lules de pell morta que cauen sense que ens n'adonem. El jardiner moldejava cada planta amb les mans rugoses -escorça d'arbre-, però amb delicadesa. Cada moviment, una carícia. Els moldejava, com feia -i continuaria fent durant els anys que vindrien-amb la petita alzina que havia collit al bosc en un dia de pluja. Com havia fet amb tots els bonsais que adornaven els mobles de casa seva, el rebedor, l'escala, els ampits de les finestres. Les seves joies. Era com si, després de passar per les seves mans -tant de temps de dedicació-, les plantes s'inclinessin davant seu i estiressin tiges i branquillons per adorar-lo. Una reverència amb totes les seves fulles -imperceptible- que qualsevol ull inexpert hauria atribuït a la brisa. Com si la mirada blava -blavíssima- del jardiner hagués quedat gravada -una marca de foc, per sempre- als ulls invis
ibles dels arbres i les flors i els boixos i els bonsais. No seria cap exageració afirmar que tot allò era enamorament. I un amor correspost. Els ulls foscos de la senyora, del color de les ametlles torrades, també es van anar rendint a poc a poc a l'encís del llop de gestos naturals i mans aspres, però delicades que li transformava el jardí -i l'esperit- tarda rere tarda. Que el moldejava com si fos un bonsai gegant. Cada moviment, una carícia. El domava. Amb molt de tacte; com es doma un cavall salvatge que, un cop sota la sella i les regnes que li posen els homes, ja no tornarà a córrer mai més lliure, prats enllà. Aviat el jardí de la senyora seria l'enveja de tots aquells que abans es delien per la torreta. El conjunt perfecte. I la senyora començava a sentir-se tornejada..., com si tota ella, cos i ànima, fos un tros d'argila tova, anhelant que les mans del terrissaire la convertissin en una cosa nova. Conquerida per una mirada. Vençuda per uns ulls blaus, de la mateixa manera que, un dia remot que havia sortit per acompanyar el seu avi a caçar, l'havien petrificada els ulls d'un llop. Sense armadura, sense defenses. Ningú no sap el moment exacte en què les coses comencen a canviar, però, tot d'una, un dia qualsevol et despertes i et sents petitó, com un bonsai, clamant una mirada d'amor.
Un mes després que la senyora obrís el reixat de la torreta per rebre un jardiner desconegut -per ser més exactes, trenta-quatre dies després- aquell home havia convertit el jardí-bosc en un simple jardí preciós, i havia moldejat també la seva mestressa, transformant-la en una mena de senyora-bonsai.
Un mes després d'aquella tarda, en què els ulls de llop del jardiner havien esperat pacientment sota la visera verda, gastada, ell tornava a tocar el timbre de la torreta -ding-dong- per cobrar la factura. A la mà hi duia una olivera majestuosa: amb prou feines, dos pams d'alçada. La va oferir a la senyora, amb un gest senzill, amb poques paraules, les mans aspres, les ungles sempre vorejades d'una línia marronosa de terra humida. Només li va dir que havia volgut tenir aquell detall amb ella per totes les bones estones que havia passat arreglant el jardí. El regal d'un home humil. Un arbre fet a mida.

Quan va travessar el reixat per anar-se'n, el poder de fascinació de les coses senzilles -innocència pura- encara surava com un espectre per l'aire fresc de la primavera incipient. I la senyora, perduda en una mirada, pensava que a un llop com el que havia vist aquell dia al bosc no li calia atacar per dominar els enemics. Va notar que s'aixecava una mica de vent de no-res, suau com una carícia. O potser... Aneu a saber... Potser eren els arbres del jardí i els boixos i les flors, i l'olivera dins el test que tenia a les mans, que s'inclinaven solemnement per acomiadar l'amo.

Comentaris

  • Pura droga[Ofensiu]
    Cendra de flor | 21-02-2009 | Valoració: 10

    No he estat mai addicta a la droga, ni tan sols l'he provat. Però si que sovint m'engaxo a la lectura. Això m'ha passat amb aquest relat. He començat a llegir i o he pogut parar.
    Felicitats, quina enveja! M'ha agradat molt la presentació paral·lela dels personatges i els "tempos" queli donen aquest aire de suspens per veure on ens portarà aquesta història.

    Rosa

  • Pura màgia[Ofensiu]
    Naiade | 05-10-2007 | Valoració: 10

    M'ha agradat molt el teu relat. Ben descrit.
    La natura també em fascina i llegint-te m'he deixat atrapar per l'encant del jardiner. M'ha semblat que jo mateixa formava part de la historia.
    Bona feina, t'aniré llegint.

    Naiade

  • Com un bonsai[Ofensiu]
    Biel Martí | 20-07-2006

    Aquest relat és com un bonsai, com els que crea i en té cura el jardiner, gairebé perfecte, una petita obra d'art. M'encanta sobretot el salt que es fa entre ell i ella, les dues primeres parts del text, dues formes d'escriure molt diferents: ell, la calma, la serenor, la mirada de blau quasi trasparent que ho domina tot. Ella intranquil·la, fins a cert punt superada per ella mateixa.

    Hi ha frases molt bones i paràgrafs molt ben trobats, i la conjunció de les dues parts en el tercer tram del relat, en que s'eboca el xoc de les dues maneres de fer, de ser, d'escriure, ho arrodoneix.

    Potser per allò que diuen que les coses bones es fan esperar, és la raó per la qual edites aquí tant pausadament. Trobar textos no llegits teus és un salt de qualitat.

    Biel.

  • UN relat per www.guimera.info/avui/tribuna si us plau ...[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 23-08-2005 | Valoració: 10

    Hola,

    Et demano un relat [ que pots publicar també a RC i allà on més creguis adequat, ] per a penjar-jo a www.guimer.ainfo/avui/tribuna

    Gràcies per la teva BONA feina !!!

  • Excel·lent[Ofensiu]
    Jofre | 05-08-2005 | Valoració: 10

    Un relat que, com tots els de Brida, convé llegir.
    És una estona agraïda, de bona narrativa.

    Brida, molt ben estructurat i redactat.
    Cap concessió a la retòrica.
    Tens un fons bellíssim: d'una lectora selecta, d'una escriptora d'idees clares.
    D'una persona que estima l'harmonia.

    Bellíssim quan parles de: dia per regalar paraules als desconeguts...
    dia per guardar-se les paraules.

    Tota una declaració de principis.

    Els ulls blaus del llop, encertadíssim.

    Una abraçada.

  • Mon Pons | 23-06-2005 | Valoració: 10

    Brida, em sap greu i em vull disculpar de no haver-te descobert abans. La teva escriptura és intensa, bella, trista i alegre a la vegada, ens ensenya molt... potser aquestes meravelles són una pel massa llargues per ser llegides al web, al meu parer, no obstant et felicito moltíssim per aquestes històries -grans joies- de veritat- i que ens ofereixes. Faré el possible de llegir-te, d'aquí en endavant, cada relat i te'l comentaré com et mereixes.

    Moltes felicitats per escriure tant bé!

  • una història preciosa[Ofensiu]
    neret | 22-04-2005

    és que no se que més afegir-hi... la història d'amor entre el jardiner i la mestressa és molt maca, molt tendra. La manera d'explicar-la, els símils entre el bosc i la senyora, preciosos, l'estil, preciós... en fi... m'agradaria descriure-ho amb més paraules però no en tinc més. Això si, me l'he hagut d'imprimir perquè no són relats per llegir-los a la pantalla, requereixen massa concentració, en això té raó l'alvaro.

    I el que és pitjor de tot, crec que n'he llegit 5 o 6, tots preciosos... com deu ser el que està seleccionat pel llibre! :-)

    Ah... els geranis de la foto, els bonsais, la primavera... deus ser tota una jardinera, a part d'escriptora, oi?

  • La maga del Siam[Ofensiu]
    alvaro | 29-03-2005 | Valoració: 7

    Em recorda una d aquelles pel.licules britaniques com Regreso a Howards End o Lo que queda del dia. Literariament impecable pero tot i transmetre perfectament el que vol dir m ha costat d arribar al final. Clar que el problema en aquest cas no es de qui escriu sino segurament de qui llegeix. Salut.

  • uauuu[Ofensiu]
    peres | 28-12-2004 | Valoració: 10

    segon dia de brida, segon dia de regal, segons dia seguit que m'he sentit transportat fins qui sap a on.

    és extraordinari, brida, EXTRAORDINARI!!

    però no em vull acabar tots els confits en un dia... i a més tinc feina... a veure si demà em puc regalar un altre tresor...

  • molt bé[Ofensiu]
    vilella | 27-12-2004 | Valoració: 8

    si,m'ha agradat

  • Fantastic pero no irreal...[Ofensiu]
    Capjo | 27-12-2004 | Valoració: 7

    M'agradat molt el teu relat
    Felicitats, Capjo

Valoració mitja: 9.11

l´Autor

Foto de perfil de Brida

Brida

11 Relats

122 Comentaris

35344 Lectures

Valoració de l'autor: 9.63

Biografia:
Moltes gràcies a tots i a totes pels vostres comentaris!

elisewin_m@yahoo.com