Dafne i Apol·lo

Està mig girat d'esquena. Corre. Els rínxols d'or li cauen sobre les espatlles. Corre. És alt, ben plantat. Corre. No li veus el rostre. Pots anar donant voltes ara cap a un costat, ara cap a l'altre, però el rostre no li arribes a veure mai. Corre. Tot i així, podries jurar que és un ésser infinitament bell, el més bell que has vist mai. Corre. I, amb els braços estirats, lleugerament flexionats -sembla que vulgui abraçar algú, alguna cosa-, els palmells tensos -algú, alguna cosa, gairebé inabastable-, els dits, abandonant-se al balanceig del vent, en senyal de rendició- lluita vana, l'última batalla perduda -, diries que vol abraçar algú, alguna cosa que s'ha escapat per sempre. Corre.
El temps s'ha aturat just en aquest moment.
***
-I aquest senyor que corre, oncle, és Apol·lo?
En Salvador deixa la paleta sobre la taula i posa els pinzells dins d'un pot amb dissolvent. Mira el jardí a través de la finestra. Al fons hi ha un llorer frondós que algú devia plantar fa moltíssims anys.
-No és un senyor. És un déu.
-Que ja no pintaràs més avui, oncle?
-No, per avui ja n'hi ha prou, Biel.
I en Salvador mira l'última pinzellada de llum del braç esquerre d'Apol·lo. Es podria dir que ja el té acabat, Apol·lo, si no fos que... què hi falta, a la figura d'Apol·lo? Ha de ser un detallet minúscul que ara no és capaç de descobrir. Quan cregui que té el quadre acabat, segurament s'adonarà dels retocs que hi falten. Quan el tingui acabat. Sempre li passa igual.
-Oncle, i Dafne, quan la pintaràs?
Neteja els pinzells un per un, els eixuga ben eixuts, els desa a la caixa.
-Que serà quan es transforma en llorer, Dafne, en aquest quadre?
-...
En Salvador té més d'una dotzena de quadres penjats a les parets del taller on passa les tardes. Pintant. Són els que ha fet durant els últims dos anys i mig. En tots aquests quadres hi apareix o bé la figura d'una jove esvelta, bellíssima; o bé la d'un home robust, ben plantat, o bé les de tots dos. Dafne i Apol·lo.
-Explica'm aquest tros, oncle. Quan Dafne es transforma en llorer.
-...
Però l'oncle sembla absent. Lluny de tot, contempla el seu Apol·lo.
***
-Que començaràs a pintar Dafne avui, oncle?
-Potser.
-Dafne era la filla del riu Peneu, oi que sí, oncle? Aquest tros me'l sé, onlce, mira. Era filla d'aquell riu, i era una nimfa molt maca, una nimfa maquíssima, oi? I Apol·lo era un senyor molt..., no, un senyor no, un déu!, sí, era un déu ben plantat, però orgullós i cregut i un dia es va riure de Cupido i... oncle, Cupido també era un déu?
-També ho era.
Destapa el setrill, hi tira unes quantes gotes d'oli, l'enganxa a un extrem de la paleta.
-...i Cupido es va enfadar moltíssim, perquè Apol·lo s'havia burlat d'ell i... i va decidir castigar-lo, ... i es va treure una fletxa del buirac i... de quin color era la fletxa, oncle?
Destapa uns quants tubs i col·loca miques de pintura a la paleta. Sempre per ordre cromàtic. Blanc, groc reial, ocre, un pessic de taronja, vermelló, siena, verd, ombra torrada.
-D'or. La primera fletxa era d'or.
Amb la mà esquerra agafa mitja dotzena de pinzells i la paleta. A la mà dreta hi té el pinzell que farà servir primer.
-Aquesta va ser la fletxa que Cupido va disparar a Apol·lo, oi? I Apol·lo es va enamorar perdudament de Dafne tan bon punt la va veure... i, a Dafne, Cupido també li va disparar una fletxa, oncle?
-Sí, però la fletxa de Dafne era negra.

Ombra. Verd. Una pèl de taronja. Una gota d'oli. Ben barrejat amb un pinzell gruixut. La fletxa de Dafne era negra, Biel, negra, ho entens? Dafne va veure Apol·lo. I el va odiar amb tota la força de què era capaç. Impregna un pinzell més prim del color que té sobre la paleta. Un marró lleugerament tocat de verd, sense llum. Fa lliscar el pinzell pel tros de tela blanca, resseguint les formes que ja tenia mig esbossades. Però Apol·lo estimava Dafne. Era la criatura més bella que havia vist mai. Se n'havia enamorat amb tota la força de què era capaç. L'estimava i la desitjava amb desfici. Com un boig. Vanament. Sobre la tela, el color resulta una mica massa fosc. Hi afegeix més taronja, una pinzelladeta de groc reial. L'havia vista de perfil; mentre s'inclinava per beure aigua d'una font, i s'apartava un floc de cabells -finíssims, com d'or- de la cara -un gest deliciós-, s'apartava els cabells amb la seva mà de porcellana -qui pogués arribar a tocar, a fregar, ni que fos per un instant, la teva mà -nimfa estimada-; s'inclinava sobre la font i tancava els ulls -pestanyes llarguíssimes- i entreobria els llavis, i amb un gest senzill, ràpid -inoblidable-, bevia un glop d'aigua, i, abans d'anar-se'n -ballant, més que caminant, de tan àgils i suaus i lleugers que eren els seus moviments- es girava -una gota que li relliscava barbeta avall- i per un segon, gairebé imperceptible, la seva mirada blava -de foc, devia pensar Apol·lo- es creuava amb la del déu. Apol·lo va veure Dafne. Se'n va enamorar. Com un boig. La va perseguir. Vanament. I qui no se n'hauria enamorat, Biel, digues? El peu del llorer, amb les arrels que pugnen per sortir a la superfície, ben clavat a terra, sembla centenari. Amb ombra torrada, en Salvador fa les tonalitats més fosques. Per als tocs de llum farà servir siena natural, i potser una punta d'ocre. Comença a pintar el tronc, lleugerament més clar que les arrels. Dafne esquivava Apol·lo amb l'agilitat del vent. Espera'm, bonica, espera'm! No fugis...! Que no saps que tots els mortals m'adoren? No corris, estimada... L'arbre serà robust; el tronc és gruixut, rugós. Tota la delicadesa ha desaparegut, empresonada sota l'escorça aspra, endurida, sota les capes de pintura que en Salvador fa lliscar amunt i avall, amunt i avall. Dafne va arribar fins a la riba del riu Peneu. Exhausta. Desconsolada, va implorar clemència al seu pare. Auxili. Apol·lo, cada vegada més a prop, auxili. Apol·lo als talons, gairebé la pot tocar si allarga la mà. Auxili, pare meu, ajuda'm... Mulla el pinzell amb un esquitx d'oli perquè la pintura corri més bé. Les branques són com camins que s'obren al cel. Tot just va haver acabat de deixar anar el seu prec, Dafne va sentir una esgarrifança que li recorria tota l'espinada, un calfred i un espasme que la va deixar immòbil, com clavada. Els peus se li enfonsaven, esdevenien arrels i s'endinsaven en la terra. El cos se li cobria d'escorça, les mans es tornaven branques i s'omplien de fulles. Dafne, convertida en llorer. El pinzell d'en Salvador es mou com una serp, pels revolts de branques, branquillons, brots i fulles que tot just despunten. No para fins que ha traçat l'última, de fulla; suaument moguda pel vent. L'esguard blau de Dafne es perd entre tanta verdor.
És aquest instant precís, que en Salvador ha decidit de capturar: Apol·lo, condemnat eternament a córrer darrere Dafne. Dafne, salvada, ja no haurà de fugir més. Apol·lo corre. L'últim intent fallit d'atrapar -d'abraçar- algú que se li ha escapat per sempre.
-I després?, què va passar després, oncle?
-Apol·lo va abraçar l'arbre i gairebé en va sentir l'últim batec.
-...
-Però ja era massa tard.
***
Oncle i nebot observen el quadre. Ara, finalment, està acabat del tot, fins a l'últim retoc.
-Digues, Biel, a tu et sembla culpable, Apol·lo?
-Culpable de què, oncle?
-D'haver matat Dafne.
-...
-Apol·lo l'estimava.
-...
-L'estimava, sense saber-la estimar. Així, la va matar.
-...
-Però l'estimava.
-...
-Digues, et sembla culpable?
-...
-La saps, tu, la manera correcta d'estimar?
No hi ha resposta. En Biel fa estona que juga al jardí. Per a ell, encara no hi ha culpables. En Salvador mira cap a la finestra. En Biel corre al voltant del llorer -que algú devia plantar fa moltíssims anys-, sense fer cas de la llosa que hi ha als peus. Una llosa tota blanca amb una inscripció senzilla: LAURA. La Laura, a qui tant agradaven els llorers, la Laura, muller d'en Salvador, morta fa gairebé tres anys en circumstàncies estranyes que ningú no va ser mai capaç d'aclarir del tot. Laura, Laura, Laura... La saps, tu, la manera correcta d'estimar? Jo no la sé. No la vaig saber trobar.

Si s'acostés al llorer i l'abracés, potser encara podria sentir-ne el darrer batec.

L'últim retoc del quadre d'en Salvador, que duu com a títol Dafne i Apol·lo. Penediment, és una llàgrima que el vent s'emporta del rostre -aquest rostre que sembla impossible de veure, el miris des d'on el miris- d'Apol·lo.

Si hagués estat de nit, hauries pogut jurar que era una estrella, aquella llàgrima, de tant que brillava.