Dafne i Apol·lo

Un relat de: Brida

Està mig girat d'esquena. Corre. Els rínxols d'or li cauen sobre les espatlles. Corre. És alt, ben plantat. Corre. No li veus el rostre. Pots anar donant voltes ara cap a un costat, ara cap a l'altre, però el rostre no li arribes a veure mai. Corre. Tot i així, podries jurar que és un ésser infinitament bell, el més bell que has vist mai. Corre. I, amb els braços estirats, lleugerament flexionats -sembla que vulgui abraçar algú, alguna cosa-, els palmells tensos -algú, alguna cosa, gairebé inabastable-, els dits, abandonant-se al balanceig del vent, en senyal de rendició- lluita vana, l'última batalla perduda -, diries que vol abraçar algú, alguna cosa que s'ha escapat per sempre. Corre.
El temps s'ha aturat just en aquest moment.
***
-I aquest senyor que corre, oncle, és Apol·lo?
En Salvador deixa la paleta sobre la taula i posa els pinzells dins d'un pot amb dissolvent. Mira el jardí a través de la finestra. Al fons hi ha un llorer frondós que algú devia plantar fa moltíssims anys.
-No és un senyor. És un déu.
-Que ja no pintaràs més avui, oncle?
-No, per avui ja n'hi ha prou, Biel.
I en Salvador mira l'última pinzellada de llum del braç esquerre d'Apol·lo. Es podria dir que ja el té acabat, Apol·lo, si no fos que... què hi falta, a la figura d'Apol·lo? Ha de ser un detallet minúscul que ara no és capaç de descobrir. Quan cregui que té el quadre acabat, segurament s'adonarà dels retocs que hi falten. Quan el tingui acabat. Sempre li passa igual.
-Oncle, i Dafne, quan la pintaràs?
Neteja els pinzells un per un, els eixuga ben eixuts, els desa a la caixa.
-Que serà quan es transforma en llorer, Dafne, en aquest quadre?
-...
En Salvador té més d'una dotzena de quadres penjats a les parets del taller on passa les tardes. Pintant. Són els que ha fet durant els últims dos anys i mig. En tots aquests quadres hi apareix o bé la figura d'una jove esvelta, bellíssima; o bé la d'un home robust, ben plantat, o bé les de tots dos. Dafne i Apol·lo.
-Explica'm aquest tros, oncle. Quan Dafne es transforma en llorer.
-...
Però l'oncle sembla absent. Lluny de tot, contempla el seu Apol·lo.
***
-Que començaràs a pintar Dafne avui, oncle?
-Potser.
-Dafne era la filla del riu Peneu, oi que sí, oncle? Aquest tros me'l sé, onlce, mira. Era filla d'aquell riu, i era una nimfa molt maca, una nimfa maquíssima, oi? I Apol·lo era un senyor molt..., no, un senyor no, un déu!, sí, era un déu ben plantat, però orgullós i cregut i un dia es va riure de Cupido i... oncle, Cupido també era un déu?
-També ho era.
Destapa el setrill, hi tira unes quantes gotes d'oli, l'enganxa a un extrem de la paleta.
-...i Cupido es va enfadar moltíssim, perquè Apol·lo s'havia burlat d'ell i... i va decidir castigar-lo, ... i es va treure una fletxa del buirac i... de quin color era la fletxa, oncle?
Destapa uns quants tubs i col·loca miques de pintura a la paleta. Sempre per ordre cromàtic. Blanc, groc reial, ocre, un pessic de taronja, vermelló, siena, verd, ombra torrada.
-D'or. La primera fletxa era d'or.
Amb la mà esquerra agafa mitja dotzena de pinzells i la paleta. A la mà dreta hi té el pinzell que farà servir primer.
-Aquesta va ser la fletxa que Cupido va disparar a Apol·lo, oi? I Apol·lo es va enamorar perdudament de Dafne tan bon punt la va veure... i, a Dafne, Cupido també li va disparar una fletxa, oncle?
-Sí, però la fletxa de Dafne era negra.

Ombra. Verd. Una pèl de taronja. Una gota d'oli. Ben barrejat amb un pinzell gruixut. La fletxa de Dafne era negra, Biel, negra, ho entens? Dafne va veure Apol·lo. I el va odiar amb tota la força de què era capaç. Impregna un pinzell més prim del color que té sobre la paleta. Un marró lleugerament tocat de verd, sense llum. Fa lliscar el pinzell pel tros de tela blanca, resseguint les formes que ja tenia mig esbossades. Però Apol·lo estimava Dafne. Era la criatura més bella que havia vist mai. Se n'havia enamorat amb tota la força de què era capaç. L'estimava i la desitjava amb desfici. Com un boig. Vanament. Sobre la tela, el color resulta una mica massa fosc. Hi afegeix més taronja, una pinzelladeta de groc reial. L'havia vista de perfil; mentre s'inclinava per beure aigua d'una font, i s'apartava un floc de cabells -finíssims, com d'or- de la cara -un gest deliciós-, s'apartava els cabells amb la seva mà de porcellana -qui pogués arribar a tocar, a fregar, ni que fos per un instant, la teva mà -nimfa estimada-; s'inclinava sobre la font i tancava els ulls -pestanyes llarguíssimes- i entreobria els llavis, i amb un gest senzill, ràpid -inoblidable-, bevia un glop d'aigua, i, abans d'anar-se'n -ballant, més que caminant, de tan àgils i suaus i lleugers que eren els seus moviments- es girava -una gota que li relliscava barbeta avall- i per un segon, gairebé imperceptible, la seva mirada blava -de foc, devia pensar Apol·lo- es creuava amb la del déu. Apol·lo va veure Dafne. Se'n va enamorar. Com un boig. La va perseguir. Vanament. I qui no se n'hauria enamorat, Biel, digues? El peu del llorer, amb les arrels que pugnen per sortir a la superfície, ben clavat a terra, sembla centenari. Amb ombra torrada, en Salvador fa les tonalitats més fosques. Per als tocs de llum farà servir siena natural, i potser una punta d'ocre. Comença a pintar el tronc, lleugerament més clar que les arrels. Dafne esquivava Apol·lo amb l'agilitat del vent. Espera'm, bonica, espera'm! No fugis...! Que no saps que tots els mortals m'adoren? No corris, estimada... L'arbre serà robust; el tronc és gruixut, rugós. Tota la delicadesa ha desaparegut, empresonada sota l'escorça aspra, endurida, sota les capes de pintura que en Salvador fa lliscar amunt i avall, amunt i avall. Dafne va arribar fins a la riba del riu Peneu. Exhausta. Desconsolada, va implorar clemència al seu pare. Auxili. Apol·lo, cada vegada més a prop, auxili. Apol·lo als talons, gairebé la pot tocar si allarga la mà. Auxili, pare meu, ajuda'm... Mulla el pinzell amb un esquitx d'oli perquè la pintura corri més bé. Les branques són com camins que s'obren al cel. Tot just va haver acabat de deixar anar el seu prec, Dafne va sentir una esgarrifança que li recorria tota l'espinada, un calfred i un espasme que la va deixar immòbil, com clavada. Els peus se li enfonsaven, esdevenien arrels i s'endinsaven en la terra. El cos se li cobria d'escorça, les mans es tornaven branques i s'omplien de fulles. Dafne, convertida en llorer. El pinzell d'en Salvador es mou com una serp, pels revolts de branques, branquillons, brots i fulles que tot just despunten. No para fins que ha traçat l'última, de fulla; suaument moguda pel vent. L'esguard blau de Dafne es perd entre tanta verdor.
És aquest instant precís, que en Salvador ha decidit de capturar: Apol·lo, condemnat eternament a córrer darrere Dafne. Dafne, salvada, ja no haurà de fugir més. Apol·lo corre. L'últim intent fallit d'atrapar -d'abraçar- algú que se li ha escapat per sempre.
-I després?, què va passar després, oncle?
-Apol·lo va abraçar l'arbre i gairebé en va sentir l'últim batec.
-...
-Però ja era massa tard.
***
Oncle i nebot observen el quadre. Ara, finalment, està acabat del tot, fins a l'últim retoc.
-Digues, Biel, a tu et sembla culpable, Apol·lo?
-Culpable de què, oncle?
-D'haver matat Dafne.
-...
-Apol·lo l'estimava.
-...
-L'estimava, sense saber-la estimar. Així, la va matar.
-...
-Però l'estimava.
-...
-Digues, et sembla culpable?
-...
-La saps, tu, la manera correcta d'estimar?
No hi ha resposta. En Biel fa estona que juga al jardí. Per a ell, encara no hi ha culpables. En Salvador mira cap a la finestra. En Biel corre al voltant del llorer -que algú devia plantar fa moltíssims anys-, sense fer cas de la llosa que hi ha als peus. Una llosa tota blanca amb una inscripció senzilla: LAURA. La Laura, a qui tant agradaven els llorers, la Laura, muller d'en Salvador, morta fa gairebé tres anys en circumstàncies estranyes que ningú no va ser mai capaç d'aclarir del tot. Laura, Laura, Laura... La saps, tu, la manera correcta d'estimar? Jo no la sé. No la vaig saber trobar.

Si s'acostés al llorer i l'abracés, potser encara podria sentir-ne el darrer batec.

L'últim retoc del quadre d'en Salvador, que duu com a títol Dafne i Apol·lo. Penediment, és una llàgrima que el vent s'emporta del rostre -aquest rostre que sembla impossible de veure, el miris des d'on el miris- d'Apol·lo.

Si hagués estat de nit, hauries pogut jurar que era una estrella, aquella llàgrima, de tant que brillava.

Comentaris

  • Gracies![Ofensiu]
    sweet_play | 29-11-2007

    M'alegra molt que em deixis incorporar el teu relat al treball de recerca. T'ho agraeixo molt :)

    Et vaig enviar un correu electronic, però com que no em contestes no se si es que no l'has rebut o algo... Et dono el meu correu yahoo: gina_bn6@yahoo.es

    M'agradaria fer-te unes preguntes sobre el relat.

    Espero noticies teves aviat.

  • per a sweet_play[Ofensiu]
    Brida | 18-10-2007

    No tinc cap inconvenient a deixar-te incloure el relat al teu treball de recerca.

    Pots posar-te en contacte amb mi a l'adreça electrònica que hi ha aquí al costat (elisewin_m@yahoo.com). Si em dónes la teva, jo també em podré posar en contacte amb tu.

    Fins aviat!

    m

  • Es un relat preciós.[Ofensiu]
    sweet_play | 17-10-2007

    M'ha agradat molt aquest relat.

    I per això si em dónes permís m'agradaria incorporar-lo al recull de relats i poemes d'Apol·lo i Dafne que estic recollint per a incorporar-los en el meu treball de recerca.

    Espero rebre noticies teves aviat.

  • Interessant...[Ofensiu]
    TempusFugit | 29-05-2006 | Valoració: 10

    una bona jugada, un joc de relats brillant. Felicitats.

  • uau Brida[Ofensiu]
    La flama de l'oest | 09-05-2005 | Valoració: 10

    m'he quedat sobtadisima! m'encanten els mites, i com tu l'has escrit m'ha agradat moltstim!


    Petons i abraçades

  • Felicitats[Ofensiu]
    Mireia | 23-04-2005 | Valoració: 10

    M'ha agradat moltíssim.
    Tornar a dir el mite, fer-lo tan personal, tan ben escrit...

  • Intens i dolç [Ofensiu]
    plaerdemavida | 23-04-2005 | Valoració: 10

    El primer relat que he llegit de la web. I ja m'he registrat!

    Gràcies

  • M'ha encantat[Ofensiu]
    mistika | 08-04-2005 | Valoració: 10

    Hola Brida!
    1r de tot em presento: el meu pseudonim es místika. Aquest és el 1r cop q et llegeixo i la 1a impresió no podia ser més bona jeje.
    doncs aixó que per part meva ja tens un 10 més i un altre vot al relat :D.
    Quan vulguis et convido a llergir-me.
    Enhorabona!!!

  • molt i molt[Ofensiu]
    neret | 27-03-2005

    m'ha agradat molt aquest relat.. a part d'estar molt ben escrit (però molt) destil.la tendresa i la manera com descrius la transformació de dafne en llorer mentre l'oncle pinta el quadre m'ha semblat magnífica.

    felicitats, de debò.

  • No sé què dir...[Ofensiu]
    peres | 13-01-2005 | Valoració: 10

    però aquests relats teus, d'on surten? no has mirat de publicar-los mai abans? hi ha hagut cap editor idiota que te'ls hagi rebutjat? ÉS QUE SÓN BESTIALMENT BONS!!!

    Els teus relats, com els dels altres preferits meus de RC, sovint em recorden pel·lícules. En aquest cas he recordat "Girl With a Pearl Earring", de Peter Webber, sobre com es va gestar el quadre de Vermeer de Delft que duu aquest mateix títol.

    I el final de Dafne m'ha fet pensar en un dels relats de Lídice, el de l'estatua japonesa de la Rambla...

    Bé, he passat una bona estona amb tu, com sempre. Torno a la feina ben satisfet i amb un somriure...

  • m'ha encantat...[Ofensiu]
    elisheba | 12-01-2005 | Valoració: 10

    ...aquesta història! de veritat! i el fet que s'anéssin solapant les dues historietes ho ha fet encara més genial! A l'institut, a classe de llatí, la professora, de tant en tant, ens explicava històries de deus mitològics, i ara no recordava ben bé la de Dafne i Apol·lo; doncs no només m'ha refrescat la memòria, sinò que també he disfrutat llegint-la!

  • MOLT BO!!!!!![Ofensiu]
    Linkinpark | 19-12-2004 | Valoració: 9

    i en majúscules. M'agrada molt la mitpología grega, per això m'entusiasma la ILIADA i la ODISEA (també l'ENEIDA). Vaig a veure si els altres relats teus són tan bons com aquest!!!

  • MOLT BO!!!!!![Ofensiu]
    Linkinpark | 19-12-2004 | Valoració: 9

    i en majúscules. M'agrada molt la mitpología grega, per això m'entusiasma la ILIADA i la ODISEA (també l'ENEIDA). Vaig a veure si els altres relats teus són tan bons com aquest!!!

  • Felicitacions[Ofensiu]
    pivotatomic | 19-12-2004 | Valoració: 9

    ... per un relat tan ben escrit i que utilitza hàbilment un episodi de la mitologia grega pel que sempre he sentit debilitat. Tens un domini del lleguantge envejable. Lllegiré més coses teves!

  • Vagarejant...[Ofensiu]
    rnbonet | 09-12-2004

    pels relats he trabat aquest. I m'ha sorprés positivament pel domini del llenguatge i el "tempus" narratiu.
    Vaig a donar-me un tomb per l'infern, a veure que en dius d'Orfeu...

Valoració mitja: 9.73

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Brida

Brida

11 Relats

122 Comentaris

34583 Lectures

Valoració de l'autor: 9.63

Biografia:
Moltes gràcies a tots i a totes pels vostres comentaris!

elisewin_m@yahoo.com