La fugida

Feia un fred intens. En Lluís sortí de quatre grapes de la tenda mentre els seus dos companys encara dormien. Es posà dret i tot fent un gran badall s'estirà amb els braços enlaire tot cruixint-li els ossos a l'esquena i a l'alçada dels genolls. Després s'assegué altra vegada a l'entrada de l'habitacle, amb cura es calçà les bótes, s'aixecà altra vegada i tot seguit caminà uns deu metres enllà, direcció al Sol que es llevava. S'assentà sobre una pedra i mirà vers l'horitzó amb els ulls humits. Les imatges del somni de la nit anterior li donaven voltes dins del cap.

Es trobava caminant per un bosc d'arbres vells, centenaris, amb els troncs arrugats, nuosos i cargolats sobre si mateixos i les branques despullades de tota fulla. Al fons de la boscúria s'endevinaven uns turons d'un color gris blavós. Era de dia, però no es veia el Sol per enlloc.
De sobte, un grup de llops apareixia de darrere un tossal mig insinuat entre la boscúria a la seva esquerre, baixant com pedres rodolant pel vessant de la muntanya i corrent furiosos, sense udolar, devers on ell estava. No feien soroll, el somni era silenciós i ell cridava, però de la seva gola no en sortia cap so. Després es posava a córrer, mentre la suor li regalimava pel front, i els pulmons empenyien com si volguessin sortir de dins el pit. S'entrebancava i des de terra girava el cap devers els animals, al rostre dels quals s'hi dibuixava una ganyota de maschera veneciana. Espantat, intentava aixecar-se, però de seguida tornava a caure, i l'acció es repetia una i altra vegada, com si la terra fos un imant poderosíssim, ans quan girava el cap enrere veia els animals corrent en direcció a ell però sempre a la mateixa distància.
Arribat aquí, una llacuna de la memòria desembocava en un lleuger canvi de la situació. Estava corrent altra vegada i era de nit. Davant seu hi havia una paret enderrocada blanca, allargada i solcada d'esquerdes, amb una porta al centre. Girava l'esguard, uns gossos negres l'estaven perseguint, en silenci. Arribava al pany, l'obria amb celeritat i llavors tancava a darrere seu.

Es féu un cigarret amb el poc tabac de pipa restant i l'encengué fent una llarga calada amb els ulls tancats. Havia perdut la pipa mentre fugien dels guardes, feia ja dos dies. Després havien passat les dues nits subsegüents amagats a les muntanyes, la primera al fons d'una fondalada, al costat d'un rierol, dins la negror d'un bosc d'avets. La segona jornada la dedicaren a pujar la muntanya següent, sempre lluny dels camins i en un afany d'avançar, ans no podien estar-se de mans creuades, necessitaven allunyar-se de la frontera amb tota la celeritat que els fos possible i caminar perquè els músculs estiguessin actius i l'abaltiment no els sobrepassés. Així mantenien el cap ocupat i la mirada distreta. S'eixugà les llàgrimes amb la màniga bruta. Dintre de dos dies, l'autobús sortia de Saint Bertrand de Comminges, direcció a Tarbes. No el podien perdre, era la seva única ruta per sortir del continent i els faltava un bon tros de camí per recórrer. En Lluís, però, veia la frontera lluny, molt lluny, com aquella estació que, just quan el teu tren engega, deixa de formar part de la teva realitat quotidiana per, com a mínim, molt de temps. El tren de la seva fugida vers l'exili estava en marxa, i calia no aturar-se en terra de ningú, però també sabia que estaven fora de perill, de moment. Fins que els trobessin a faltar.
El crit d'una àliga trencà el so del vent entre les muntanyes altes. Després, aquest girà pel pendent i caigué vessant avall com una cascada invisible per acabar perdent-se darrere de la tossa gegantina adreçada davant del pla on estaven acampats. La silueta de l'ocell es dirigia cap al sud, lliure, batent les ales intermitentment i després planant durant llargues estones.
En Lluís s'aixecà i retornà cap a la tenda, s'ajupí, posà el cap a l'interior d'aquesta i amb una veu plana començà a cridar als seus companys per anar-los despertant. No podien seguir més estona allí. Havien d'arribar a Saint Bertrand el més aviat possible.

Dos dies més tard, a primera punta de Sol, llambregaren la catedral al lluny, sobre el turó, amb la seva mola massissa i el seu campanar rabassut i baix i el petit poble estès als seus peus com un ramat de formigues.
Dues hores més tard enfilaven la costa. Es dirigiren a una tenda a comprar queviures i tot seguit es dirigiren devers l'estació d'autobusos. L'auto arribà uns deu minuts tard. Pujaren.
- Bonjour, monsieur, óu allez vous?
- A Tarbes.
- Trois soissante, s'il vous plait.
- Merci.
- De rien.
En Lluís dominava perfectament el francès, i no es notà gens la seva procedència estrangera, tot i que sempre intentava parlar el mínim possible. A Saint Bertrand no hi hagué cap problema. A Tarbes tampoc en tindrien cap si seguia parlant el just. Els problemes vindrien més endavant, quan arribessin a Bordeaux. Allí la gendarmeria vigilava la possible sortida de dissidents polítics, i el govern de Franco i el francès del mariscal Pétain havien establert un sistema de cooperació per arrestar tots aquells portadors de documentació falsificada i, per tant, sospitosos de ser dissidents. Si descobrien qui o, més ben dit, què eren en el control del port, els farien tornar cap a Barcelona on, de segur, els esperava la presó, o coses molt pitjors. Havien disparat contra dos verds a Bóssost, un d'ells havia quedat estirat a terra, però no sabien si havia sobreviscut.
A Tarbes hi restaren una jornada sencera, amagats als afores de la ciutat a l'amagatall de la resistència aconseguit amb la complicitat d'alguns amics francesos, defensors de la causa i ex brigadistes. La resistència republicana s'ocupava, entre d'altres coses, dels fugitius i els aconseguia visats falsos per tal d'aquests poder viatjar fins a Amèrica, especialment cap al centre o cap al sud del continent, on es pogués. N'havien passat molts centenars durant la Guerra i després d'aquesta la seva activitat continuava essent molt alta. A Bordeaux era impossible organitzar aquestes operacions perquè tota la ciutat, per la seva condició de port militar, com La Rochelle, era vigilada de forma atenta i sistemàtica i el perill era massa alt.
Al matí, doncs, després de canviar-se de roba i entregar les dues pistoles, prengueren el tren que els portaria a Bordeaux. Hagueren d'estar les set hores de viatge drets, perquè estava ple de gent i havien donat preferència a la gent gran. Aquests petits detalls els omplien, com deia en Pedro. Amb ells es convencien que encara eren vius i coratjosos.

El viatge havia transcorregut sense problemes. Arribaren a la ciutat, baixaren del tren, sortiren ràpidament de l'estació i es situaren a l'ombra d'un arbre d'un parc proper. S'havien posat les millors robes, perquè en cap cas havien de donar la imatge de ser uns dissidents. Havien de donar l'aparença de ser viatgers, i els viatgers solien anar molt ben arreglats. Esperaven el contacte. Arribava a les cinc de la tarda i portava "un gec de pell de color marró molt clar."
Les cinc i deu. No es presentava, però era normal. En Lluís, malgrat tot, es regirava pel banc, en Miquel estava estirat a l'herba i simulava estar dormint i en Pedro restava palplantat uns metres més enllà mirant amunt devers la copa d'un vell til·ler.
Dos quarts de sis. En Lluís, fet un manat de nervis, premia el rellotge de butxaca amb força, mirant de trascantó cap a tots els costats.
Tres quarts de sis.
- Bonjour!
Es giraren. Era el contacte. Duia la jaqueta sobre un cos corpulent. A la cara lluïa un bigoti molt ben tallat que acabava en un rínxol tan sols insinuat a cada un dels seus dos extrems. S'abraçà efusivament a cada un dels tres. Era part del pla. Parlaven amb francès entre ells amb veu alta. Amb la seva llengua parlaven amb veu baixa.
- Veniu amb mi. Ens estan esperant.
El seguiren fins a un carrer proper on els esperava un vell citröen de color negre com l'obsidiana. Hi entraren. A dins hi havia dos homes asseguts als seients del davant.
- Aquests són els bitllets i això són els carnets. Els ha fet l'Aurora, una bona camarada.
En Pedro no pogué evitar fer un petit sospir. Després rigué mentre observava el seu nou nom: Josep Ferrer i Solans.
- No em podríeu haver posat algun altre nom? Com Euro, per exemple.
- S'hauria notat massa que ets republicà! - li etzibà en Miquel.
Llavors, el contacte, que en cap moment digué el seu nom, es posà seriós.
- A les nou surt el vaixell. Aparenteu tranquil·litat i, sobretot, parla només tu, Lluís. Els francesos no estan per hòsties. Ah, i una altra cosa, aquestes bosses ja les podeu abandonar. Només podeu fer servir aquesta, així que us haureu de desprendre de la majoria de les coses.- digué assenyalant amb el dit una elegant maleta de viatge amb les vores clavetejades amb cuir. Ells assentiren amb posat de resignació. - Bona sort, companys.
- Gràcies per tot, sou meravellosos.
En Lluís tenia els ulls entelats. L'àliga de les muntanyes sobrevolà els seus pensaments un instant.
- No ho oblideu. Moll vuitè. El vaixell es diu Oiseau Marie.
Sortiren del cotxe per tornar-se a abraçar. Els tres, quasi simultàniament prengueren aire i tot seguit marxaren, sense girar l'esguard, cap a les primeres penombres del capvespre, direcció al port.

A tres quarts de nou es trobaven davant del vaixell, a l'andana vuit tal i com els havia indicat el contacte del gec de color marró molt clar. L'embarcació era tan grossa com aparentment atrotinada, però la carcassa brillava amb aquell negre de la brea acabada d'escampar. Pels voltants hi havia molta gent i això els alleujà, perquè pogueren comprovar, a més, que no eren els únics amb un destí com aquell i amb un camí semblant al seu carregat a l'esquena. L'experiència com a fugitius els havia ensenyat a saber distingir a aquells i a aquelles que, com ells, havien viscut la mateixa sort arran de la maleïda guerra del porc, com li deien ells. Només esperaven, però, que els duaners no haguessin après, també com
ells, a apreciar aquestes característiques. Es morien de ganes de saludar als altres fugitius i en Miquel inicià fins hi tot el gest d'acostar-se a un grupet de dues dones i un home, però en Pedro el parà posant-li la mà sobre l'espatlla.
- Ara no és el moment.- Li digué fluixet tot mirant-lo fixament als ulls.
Les nou. Els viatgers començaren a entrar. Tres duaners, un d'ells amb una escopeta amenaçadorament lluent entre els braços, revisaven els papers dels de tots i cadascun d'ells. Cinc persones més endavant d'en Lluís, en Miquel i en Pedro, els tres personatges es posaren a cridar a una parella d'edat ja avançada. Els havien descobert i els tragueren de la fila a empentes. El de l'arma se'ls endugué apuntant-los. Però ningú aparentment s'immutà, tot i que la tensió del moment es podia tallar amb tisores, o amb xerrac, més aviat. En Lluís maldà la injustícia per dins amb un "fills de puta" tot serrant els punys, però es pogué contenir i no digué res. A més, una estranya sensació d'alleujament li recorria l'espinada perquè veié que el contacte no era una trampa i que realment anaven pel bon camí. En el seu interior pensà en els camarades de Tarbes i els donà les gràcies en silenci mentre la fila anava avançant. Arribà el seu torn.
- Bonne nuit.
- Cartes!- digué amb un to sec i nerviós el duaner.
- Oui.- respongué en Lluís allargant els documents.
El duaner ho prengué tot amb males maneres i ho revisà curosament amb la llanterna amb el seu company. El de l'escopeta ja retornava, amb l'esguard impenetrable i fred com un biga de ferro. En Pedro mirava a terra, en Miquel es gratava el maluc, la xemeneia d'un altre vaixell bufava greu com un corn a la distància.
- Ça va. Passez!- cridà el revisor sense mirar en Lluís als ulls i estampant-li els documents al pit.
Passaren pel seu davant i quan començaven a travessar per sobre la passarel·la, li tornaren a sentir la veu tot cridant.
- Stop! Qu'est que ce? Une seule valise pour trois hommes?
Es quedaren petrificats, però en Lluís reaccionà ràpidament i es regirà tot esbossant un lleu somriure.
- Pas de problême, oficialle, c'est par economiser un peu. - i esperà la reacció.
Això d'oficial féu efecte. El revisor esbossà un lleu somriure amb aires d'orgull, i els féu passar tot fent un cop de cap per després girar-se amb un breu gest d'autosuficiència per tal de prosseguir amb la revisió.
El vaixell salpà dins la nit calma i anònima. El perill, de sobte, s'havia quedat encadenat a la corda d'amarratge del moll número vuit del port de Bordeaux i, amb ell, l'esperança de la República, les rialles dels fills, la feina a telegrafia, les històries de dones que havien quedat obertes per sempre com cicatrius o com els solcs de la rella als camps de la masia de la seva infància, les flors de la tomba de la seva dona que ningú aniria a canviar aquella setmana. En Lluís, per fi, pogué ésser conscient del que començava, però sobretot del que s'acabava, i no pogué evitar perdre les forces de les cames.
Els seus dos companys també estaven repenjats a les escotilles del vaixell, observant llunyans i immòbils el solc a l'aigua que, com una corda, encara els mantenia dèbilment units al seu passat. Però en aquell precís instant no estaven de costat, parlant com tres bons amics a la tertúlia del cafè de l'Ateneu, sinó separats i sols davant la pèrdua de les seves il·lusions i, en definitiva, de la seva vida que de sobte s'havia convertit en un manat de records sense ells poder-ho evitar.