La desconeguda plaça del mercat

La padrina més vella del poble sortí al carrer un diumenge pel matí, camí cap a la plaça del mercat, però avui era un poc més tard que de costum. S'indignà. Els carrers estaven rebossats de gent. Tenia por a travar-se amb alguna bosa de plàstic, d'aquelles que els individus, per la seva massificada gràcia, es dignen a tirar al sòl, sense respecte a res, sobrepassant les barreres de la civilitat, obertes de pam a pam.

Normalment, la padrina, anava al mercat cada diumenge, a la mateixa hora, a les vuit del matí com a molt tard. Però avui, segurament pel cansanci de tants anys que portava sobre, s'havia llevat tard. Es tornà a indignar. ''No veig ningú conegut'' es deia a ella mateixa. '' Na Maria i n'Isabel ja deu fer temps que ja han tornat a casa seva! Si vessin tot això... ja em van avisar, ja..'' Dues padrinetes més, les seves amigues, es coneixien de tota la vida, des de l'escoleta fins als seus primers anys ''d'anar a guanyar-se el jornal'', eren com germanes i en el seu record (si malament no anava) no hi havia cap moment de disputa entre les tres padrinetes des de que eren ben nines.

Entre records i indignacions, la padrineta va arribarr al mercat amb l'alè tallat. Estava cansada i el sol pegava amb intensitat a aquelles hores. Es recolzà, llavors, així com va poder a un arbre, el més pròxim. La seva respiració es va començar a normalitzar, encara era forta, sempre ho havia sigut. Va observar al seu voltant i va veure que la gent anava d'un lloc a un altre dibuixant amb el seu pas corves imperfectes(perquè s'esquivaven els uns als altres). ''Serà impossible passar per aquí'' pensà repetides vegades. Però sempre havia estat valenta, i aquella nova imatge de la plaça del mercat (que no era la més bonica) despertava en ella una espècie de necessitat de conèixer un nou món. Com el qui per primer cop veu el foc, com el qui veu una sombra en l'obscuritat.

Es capficà entre el gran munt de gent , buscant una mirada, simplement algú cordial que es dignés a fer una mirada a la pobra vella padrina. Però ningú la mirava. Es tornà a indignar, indignacions infinites, contínues, sense sorpresa. Llavors fou quan, despesperada per trobar aquella mirada que li digués '' Ja ho veus, les coses no són com abans...'' , es va cansar de l'eterna aventura que això li resultaria.

Va seguir el seu camí i comprà fruita i verdures per poder-ne menjar ella i el seu home durant una setmana sencera. Digué adéu i fins diumenge a la ''plaçera'' que feia tants anys hi era. Tornà cap a casa pensant i contrastant tota la informació d'aquell dia tan mogut , d'aquella hora punta que li va obrir els ulls com plats, ....sorpresa i desengany. Res és com abans, però el diumenge seguent tornaria a veure aquell espectacle... ''Avisaré a na Maria i n'Isabel... ja veuran, ens ho passarem bé.''