LA DARRERA VEGADA

Les parets de l’habitació guardaven olor de sal i solitud. Feia dies que ell ja no distingia el dia de la nit; les cortines enganxades de pols i ombres, segellaven el seu món.

Cada nit era igual: la pantalla del portàtil parpellejava com un ull cec, mentre les seves mans buscaven alleujament en el mateix ritual de ficció i culpa. Però aquella vegada va notar alguna cosa diferent; una transparència als dits, com si la llum travessés carn i os, convertint-los en vidre humit.

-És el cansament- va pensar, encara que la por li va estrènyer la gola.

Va continuar amb frenesí.

Les setmanes van passar, o potser només minuts. Les seves cames van començar a esvair-se, com fum atrapat sota els llençols. Un dia en aixecar-se (o flotar?), va descobrir que els seus peus no tocaven terra. El mirall del bany va reflectir un buit boirós on abans hi havia un cos. Va cridar, però el so es va dissoldre en l’aire, lleuger com un sospir.

L’última nit, el seu cor va bategar amb una freqüència estranya, com si intentés fugir del pit que ja no existia. Quan va arribar el clímax habitual, no va haver-hi espasme ni alleujament, només un estremiment fred que el va partir en mil estelles de boira. La seva habitació va quedar intacta, tret d’una taca brillant i gelatinosa al matalàs: un rastre de rosada irisada que feia olor de zinc i llàgrimes.

Ara, quan els veïns passen davant la seva porta, es persignen sense saber per què. Alguna cosa gèlida s’arrossega pel passadís, rumorejant per les escletxes. Alguna cosa que encara busca forma.




2025