LA DAMA DEL NIGTH CLUB

Al night-club Topaz, on el fum ballava amb les escates de neó i el gel dringava com riures ofegats, ella era un enigma vestida de seti. Era la Tilda.

Ningú recordava quan havia arribat, però tots sabien que mai se n’aniria. El seu nom era conegut entre els clients habituals, aquells que bevien whisky per oblidar i acabaven recordant només la seva silueta. Alta, amb una cabellera d’eben negre amb vetes platejades, ulls verds com pous d’absenta. Sempre en el mateix tamboret de cuir revellit, al costat de la barra de zinc esgarrapat. Esperant. Observant.

El Topaz feia olor de nostàlgia i derrota. Els miralls velats pel temps reflectien cares difuminades, però el de la Tilda romania buit. Els bàrmans evitaven la seva mirada; servien la seva copa sense preguntar: un Dry-Martini, sense llimona. Ningú la veia beure. La beguda s’evaporava, gota a gota, com si l’aire l’absorbís.

Les llegendes proliferaven. Un polític corrupte desaparegut als anys vuitanta va jurar, abans de morir, haver-la conegut a l’Havana. Una ballarina va afirmar veure-la a Berlín, als anys cinquanta, idèntica. Però al Topaz, la Tilda no envellia. No parlava. Només somreia, amb un somriure que gelava el vodka a la copa.

Una nit de pluja torrencial, un home jove es va asseure al seu costat. Vestit car, mans inquietes: -Et puc convidar a alguna cosa?-, va dir, desafiant les advertències mudes del cambrer. La Tilda es va girar lentament. El seu perfum, de tarongers i cendra, el va embolcallar.

-Ja m’han convidat- va respondre, amb veu sensual. –Però pots quedar-te-.

Parlar amb ella era com caminar sobre vidres. Ell va preguntar el seu nom. Ella va riure, un so que va ressonar en els racons més foscos del local.

-Els noms són etiquetes per allò que temeu perdre- va murmurar. –Jo vaig perdre el meu fa segles-.

El jove, fascinat, va acarar-li la mà. Freda. Massa freda. En retirar els dits, aquests brillaven amb una pols daurada, com pol·len d’una flor prohibida. L’endemà al matí, el van trobar en un carreró, inconscient. No recordava res. Només l’olor d’un subtil perfum.

El cambrer, veterà de mil nits, guardava un secret a rebotiga: una foto en blanc i negre del 1923. En ella, una dona idèntica a la Tilda posava al costat del propietari original del local, el cadàver del qual va aparèixer setmanes després, sec com un pergamí.

Ara, cada matinada, quan el Topaz tanca, algú deixa un Dry-Martini intacte sobre la barra. Tribut o súplica. Perquè tots pressentien la veritat: La Tilda no busca companyia. “Espera pagar deutes antics”. I el Topaz, amb la seva catifa tacada d’històries, és l’únic temple on la seva eternitat té sentit.

Quin pacte l’enganxa al tamboret? Potser, quan l’últim testimoni desaparegui, ella s’aixecarà... i buscarà un altre racó on la nit no s’acabi mai.



2025