La cursa de la seva vida

Els caps de setmana no el trobaves mai a casa. Si pujaves a Collserola molt probablement el veiessis pujant la carretera seguit dels seus amics de la penya ciclista, tots en fila índia. La seva passió pel ciclisme li venia del seu avi, li va encomanar l’afició des de ben petit. La resta d’esports els va descobrir amb els amics de l’institut i la colla del càmping als estius.

Dedicava casi tot el seu temps lliure a l’esport. Havia tingut alguna xicota, però no li duraven gaire. Sempre tenia alguna cursa, entrenament o escapades per fer escalada, rafting, senderisme o qualsevol altre esport que no els permetia veure’s. Si quedaven una tarda per anar a passejar o alguna nit per sopar, estava tan cansat que no tenia forces ni per parlar.

Amb la última xicota feia uns anys que sortien però els caps de setmana casi no es veien. L’últim aniversari havien quedat per fer un sopar especial. Però ell estava tan cansat de l’entrenament, que es va quedar adormit i al despertar-se ja era massa tard. Ella li va plantejar l’ultimàtum. “O l’esport o jo!” Quin dilema se li presentava! Per una banda l’esport el feia sentir molt bé, sa, viu, complet. Per l’altre la noia l’estimava, no tenien gaires coses en comú però es feien companyia. Havien fet plans de futur junts i potser era l’hora de centrar-se a la vida i marcar-se nous objectius. Potser seria la seva última oportunitat de tenir una relació estable, formar una família, tenir una vida com la dels altres.

Després de rumiar-ho molt seriosament durant dies, de cop ho va tenir clar. Escollia l’amor de la seva vida. No deixaria de banda tants moments i emocions viscudes plegats, després d’assolir les metes que s’havia marcat i compartir la dolça recompensa, amb tantes satisfaccions que li havia donat, i tantes que li quedaven per descobrir. L’esport era la seva vida, i no l’abandonaria, ni ara ni mai.