LA CORBATA

Demà em caso. Horreur!. Que consti: estic enamorat, estimo i en tinc ganes, el que em fa pànic és tota la “parafarnàlia”. Aqueta tarda en parlàvem amb la Telma; la Telma és la dona que estimo i que desitjo, important.
Entre les mil coses que hem fet durant el dia, ha estat la compra de la corbata. La corbata que, inconscientment, no m’havia comprat i que ha estat l’origen d’una petita discussió entre la Telma, la dona que estimo, i jo. Pel que sembla, la corbata és una peça imprescindible, ha d’estar present a la cerimònia de demà. Ho he intentat, de debò, però no me n’he pogut desfer. Ja és amb mi, al meu dormitori, i me la miro de reüll. Tanmateix, el vestit –pantaló, americana i armilla!- que fa anys que no uso. A la selva hagués quedat xocant, certament.
Sóc metge, d’un hospital prou aïllat, on es treballa molt i per la vida social no et cal; la indumentària no té res a veure amb la dels professionals de la ciutat. La Telma, la dona que estimo, és filla única d’una família convencional, no ha pogut, ni volgut, contrariar als seus pares que, des de sempre, han somniat amb un casament com cal per a la nena.
La nena, ha treballat amb mi, a l’hospital, els darrers dos anys, alhora que es dedica, també, a un treball d’investigació i acollida, sobre el comportament de les cries dels ximpanzés que es queden orfes.
Allà, i en aquell ambient peculiar, per a la gent civilitzada, ens vam conèixer i ens vam estimar. De fet, hem tornat, tan sols, per tal de complir amb els formulismes i rituals que comporta un casament. No és d’estranyar, doncs, que senti pànic pel dia tan especial, i les circumstàncies inherents, que em tocarà de viure demà.
Abans d’apagar la llum dono una ullada al vestit i la corbata, i envio un missatge a la Telma, la dona que estimo i desitjo. Important. El desig es fa notar, certament, fa un parell de dies que no dormim junts; ella, la nena, és a casa els seus pares, i jo amb els meus, convencionals, també.
M’he despertat moltes vegades durant la nit, amb un cert neguit. Ja de dia m’he trobat sol a casa; sóc al bany davant del mirall, amb la camisa nova i ben afaitat, amb un problema, però, no hi ha manera de sortir-me’n amb el nus de la corbata tot i haver entrat a internet i seguir-ne les instruccions.
Ja li he dedicat massa temps i em decideixo a sortir al replà; la Marga, la veïna de sempre, m’ajudarà. Però no és la Marga qui m’obre la porta; ja no hi viu allà em diu la dona que m’atén, a mig vestir. Encara sorprès li demano, apressat, si em podria fer un favor, que em caso dintre de poca estona i no me’n surto. Em sembla que li he assenyalat la corbata però no l’ha vista, o n o ha volgut veure-la, ves a saber.
Ha tancat la porta, somrient, i m’ha acompanyat fins un sofà. Un cop allà, s’ha tret la bata que duia mig oberta i s’ha apropat a mi amb els pits a l’aire. El frec a frec s’ha fet notar i he començat a suar, a suar, gemegar i bellugar-me.
Sortosament, ella, la meva mare, m’ha sacsejat pel braç i m’ha tret d’aquell malson.
Vinga, afanya’t, em diu. La Telma, la dona que estimo, és al telèfon i me n’hi vaig, alleugerit i avergonyit alhora. Vol saber si estic a punt.