La clau

feia dies que no passava a visitar-te...després de vacances vaig estar una mica desmotivada per llegir o escriure...

Quan et llegeixo m'adono de que t'havia trobat a faltar...
m'encanta com expresses els teus sentiments tan metafòricament...

A mida que creixem descobrim la vida, coses que no valoràvem ni tan sols veiem se'ns fan tan clares com a revelacions....la vida és un aprenentatge continu que ens fa descobrir petits detalls o grans esdeveniments...i gaudir-los.

M'ha sorprès un poema tan llarg en comparació dels últims que havia llegit, sempre breus però colpidors...però m'ha agradat molt, doncs així he pogut gaudir per més estona de la saviesa de les teves paraules i la bellesa de les imatges que ens regales.

Ara vaig endarrerida, però continuaré llegint el que has publicat.
M'alegro de retrobar-te...

Una abraçada!

la vida buscant claus que ens obri cap enfora del nostre món interior, tal com descrius en el teu poema.Busquem claus que ens obrin per accedir a l'amor i a la companyia.
Teresa, tinc enyor dels teus comentaris.
Un petó.

Hi ha claus ben estranyes,
i que obren grans castells,
e inclòs cors blindats:
..com un somriure.

Hi ha claus que no obren enlloc,
i passes la vida intentant obrir:
l' odi, enveja, traïció, als cors.

i ha claus que necessiten
un altre clau per entrar:
son les claus del amor.

Avet

Una clau, efectivament, és tot un símbol, de la mateixa manera que una porta pot ser una metàfora contant en la vida. Després de llegir el teu poema, m'admira com has utilitzat totes dues de manera constant però gens repetitiva.

M'has fet recordar, també, quants llindars travessem... quants paradisos podem perdre o recuperar, quantes portes podem obrir o ignorar, quantes ens ofereixen sorpreses impensades un cop a dins... quans panys poden ser paranys, oi?
Té poder d'evocació, el teu poema!

Encantada d'haver-te acompanyat en aquest trajecte que ens has mostrat, Teresa...

T'envio una abraçada de les que mereixen una aturada en el camí, si et ve de gust posar-te-la per a què et faci companyia una estona,
Unaquimera

tant per l'estil com pel contingut del poema, profund i ple de metàfores que ens fan endinsar en aquest món interior, lluny del nostre jo, i que ens apropa a un estat de consciència del que no en tenim la clau i que només el reconeixem quan traspassem el llindar de la porta. Instants fugaços que ens ajuden a reconèixer el que verdaderament som.
Gràcies per compartir-lo, Teresa.
Una abraçada

Teresa, amb els teus darrers poemes, em descobreixes en un nou espai formal, més extens, i per això també més narratiu. (però jo només conec alguns minuts de la teva vida poètica). Francament interessant, suggerent.
La clau com a metàfora d'allò, d'algú, (déu, l'amant, l'amic) que ens obre la porta del món exterior, que no és res més que un reflex del nostre interior, sense nosaltres no existiria.
A la part final del poema amb la clau de l'amor accedeixes al que segurament poden arribar a conèixer que està més a prop del paradís. Però és només un instant fugaç, però precisament per això és tan valuós. La porta es tanca, entenc que la segona, però intueixo que també la primera, i potser aquí em perdo una mica. Però bé, és el que m'ha suggerit, cada poema un cop llençat a l'exterior passa a forma part del món de cada lector.
Tot el poema llisca suau, és lleuger, com si estès envoltat de núvols, esponjós. Preciós.

Un plaer llegir-te, com sempre.
Petons
manel