Gens d'amor

FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!

són les teves filles. i, a més, us enteneu perfectament. Felicitats!

És preciosissim Teresa.
De llum vas xopa, de veritat. Una forta abraçada. M'ha emocionat.
ginebre

Un poema bellísim, estimada Teresa!
No calen estudis per donar vida perquè es tracta d'un conjur a partir del no-res o del tot...

Un poema vitalista com tots els teus, amb paraules escollidíssimes, oportunes i properes a la nostra vida que converteixen el poema en un passeig pels sentiments més profunds de l'autora. Fas que aquest poema representi amb paraules (i sempre costa tant fer això!!) un fet meravellós i comú des de que el temps és temps.

Un petó ben gran!

...que partint de tots els 'suposats clàssics' de la Poesia -ritmes de timbre, quantitat, to, intensitat- se'ns fa nou perquè trenca voluntàriament aqueix classicisme, alhora que temàticament el nega. (Aquesta ha estat la meua primera impressió).
I que, a més a més, si burxem una mica, trobem una immensa humanitat i un doll de sentiments que ens aclaparen.
Enhorabona!
I salut i rebolica!

Hola Teresa,
He arribat al poema novament a través de la llista dels últims comentats.
Veig que la meva primera interpretació ha generat una mica de polèmica (d'aquella tan saludable). Reconec que aquesta nova lectura (hauria de dir lectures) m'ha "suavitzat" la primera impressió, i estic amb en franz quan diu que el "gens" necessita del "no" al davant per ser negatiu.
Potser no és el fill indesitjat, però segueixo veient-hi un contrast entre la duresa de la vida i la suavitat de la innocència del recent nascut (segurament l'amor més pur que hi ha): cel / pluja, rou / jardí, rialla / plor. I també la repetició del "sense" (dues vegades en el primer vers i una en el cinquè que obre la segona estrofa) augmenten aquesta connotació negativa que pot haver governat la meva primera interpretació, i que ara rectifico, o millor dir, matiso. Ara hi veig llum, esperança, darrere del dolor.


petons,
manel

Bell poema, com ja ens tens acostumats. Bell l'esclat d'amor. El que no sé, és si tot procedeix tal com dius, si l'amor s'hereta pels gens.

Joanalvol

M'he tornat a passejar per aquest bellíssim poema i veig que continua el debat pel sentit del mot "gens". Per a mi, com per altres comentaristes, és clar que expressa el gen , aquest contenidor biològic de l'herència de l'espècie, i no l'adverbi que negaria la quantitat (hauria de dir "no gens" en aquest cas). Per tant, és un poema esperançat, jubilós i celebrador.

franz

el poema com la meral. Ha estat un plaer llegir-lo.

Fins aviat.

Bellíssim, el poema, la recuperació de la petita història de cada u, com neix, com és hereu d'un llenguatge, d'un amor, d'una llum...
Molt llarg el laberint, i molt afortunat és trobar-s'hi en ell amb missatges així.
Una abraçada,
franz

Jo he entés el poema d'una manera molt diferent de com l'ha entés el Manel. Entenc la paraula "gens" de la familia de "genètica" i no pas com a manca de res. Per aixó que l'entenc com un cant d'agraiment als pares que t'han regalat la vida i encara més un cant per la vida i de retruc a la nostre llengua que ens permet comunicar-nos.
Un petó.

hola Teresa,
Un poema amb un ritme preciós, una melodia encisadora, però que amaga un gran dolor . L'embaràs indesitjat, fruit de la ignorància, i que desemboca en una vida mancada de l'amor necessari. No sé si només és el que jo hi veig o que ja pretens portar-nos cap aquí, però el contrast entre la bellesa formal i la duresa de contingut és francament colpidor.

Petons i salutacions,
manel