La Ciutat de la Canço en el Vent

Un relat de: Els contes de la Meiga
La Junta decretà silenci i sobre la ciutat ocupada regnà la mort. Els escamots executors passaren de porta en porta reclamant els instruments. Al mig de la Plaça de la Melodia cremaren durant dies els vestigis de vells violoncels i guitarres. La destrucció dels instruments de metall fou la més tràgica perquè els fongueren per fer-ne desintegradors, silenciosos i mortals de necessitat. Igual sort corregueren les tradicionals campanes del Monestir de l’Alegria que cridaven a Festa Major i a sometent. I les petitones i lúgubres del Repòs que cridaven a dol. Els recintes sagrats quedaren buits i profanats amb alguna despulla d’orgues antics...

Els pianos i d’altres instuments pesants foren senzillament llançats per les finestres al carrer on eren desintegrats al vol pels més cruels dels escamots. Al carrer de les Harmonies no quedà ni un sol cantant perquè foren deportats tots cap a les glacials regions del desterrament.

La segona ràtzia es féu esperar una mica, fins que a la ciutat ultratjada començaren a sentir-se les primeres notes del dol.

La Junta havia decretat silenci. El més petit so era un crim punit amb la mort. Però a l’antiga Ciutat de la Cançó en el Vent, ara Ciutat de l’Ordre, el silenci ja ho era, la mort.

Els escamots executors tornaren a recórrer els carrers i les places, els edificis públics i els privats, els museus i les escoles.

En un tercer pis del carrer Simfonia descobriren un petit orgue camuflat d’armari. L’amo fou llençat al carrer i desintegrat al vol juntament amb el seu instrument. La família tota fóu deportada. En una antiga escola del barri del Blues trobaren un perillós arsenal de flautes i harmòniques. Els mestres foren executats i els alumnes deportats a la Metròpoli per a la seva reeducació en la disciplina.

Però sempre apareixien noves notes inconnexes en la disciplinada ciutat de l’Ordre.

S’enderrocaren els Santuaris i es posaren fàbriques de desintegradors i menjar enllaunat. Però de les màquines sorgia música d’orgue, els desintegradors xiulaven abans de matar i el menjar sortia de les llaunes amb música de blues.

S’implantà la moda dels vistosos colors i alegria. També s’abaratí el preu de les coses. Però els Ordrencs sempre vestien de gris. I les cares anaven defallint, els cossos s’esllanguien...

Arribà molta gent de fora, atreta per la bona qualitat de vida i l’artificiosa propaganda de la Metròpoli. I el silenci s’instal•là a les fàbriques.

Però una nit, una llauna de menjar xiulà, en ser oberta. I més tard una altra, i de les màquines del torn de nit començà a sorgir un ressò d’orgues i campanes. De les antigues escoles, en ser cremats els llibres, emergí un chor de veus blanques. I el vent dugué la cançó dels deportats.

Els escamots es llançaren al carrer i irromperen a les cases. Però només hi trobaren menjar enllaunat. I a les fàbriques, hi trobaren màquines i obrers macilents. I a les antigues escoles només hi trobaren crema de llibres.

I no saberen on anar. Perquè la cançó, la gran Cançó en el Vent, venia de tot arreu; de la ciutat i de fora, dels edificis públics i el carrer, de la Plaça de l’Ordre i del Carrer de la Disciplina, dels barris vells i dels barris nous. Fins de la central de la Junta sorgien sons, belles melodies.

La Ciutat cantava, bella melodia polifònica però perfectament conjuntada i universal, amb els estels, la nit i el vent.

Comentaris

  • Un conte...[Ofensiu]
    AVERROIS | 05-06-2014 | Valoració: 10

    ...meravellós. La llibertat pot ser engabiada però més tard o més d'hora sorgeix per fer veure que la llum pot amb la foscor.
    Benvingut/uda a relats.
    Una abraçada.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Els contes de la Meiga

Els contes de la Meiga

18 Relats

19 Comentaris

13275 Lectures

Valoració de l'autor: 9.63

Biografia:
Durant un viatge a Galicia, ara ja fa temps, la meva millor amiga va signar una postal en nom de totes dues com "as meigas". Allò em va agradar tant que el malnom se m'ha quedat i encara avui els meus amics em coneixen amb aquest sobrenom. Essent lluny de Catalunya per aquells àleas de la vida, aquesta web i Internet en general em permeten de seguir mentalment a casa. Aquest aliatge fet de records i melangia és el que hus ofereixo ara amb aquests contes. Un bocinet de mi que segueix a Catalunya.