La caseta

Desallotjar per a reconstruir. Treure totes les andròmines alienes per a fer-se el niu segons el propi gust i les pròpies necessitats. Una nova casa és com recomençar una nova vida, dibuixar-hi il·lusions, pintar projectes, encetar un nou càntic... I cal desempolsar -ho tot i desempellegar-se d' allò que és vell i caduc i que fa nosa al nostre esperit.
Un relat que ens porta l'aire nou d'una nova llar.

Sí, tens raó, resulta que vaig posar el nom malament el primer cop.

i qui diu abellots rossos diu borinots.
Algun dia t'enviaré al teu email un conte -de memoralia infantil- que tinc escrit, titulat El Borinot.

Si és prop del mar
i la muntanya
net de rampoina
diga'm on és

Si no hi gats
dels que esgarrapen
si els has fet fora
diga'm on és

Ai la caseta
ja tota neta
no lluny del bosc
diga'm on és

I si a la línia
de l'horitzó
s'hi veuen vinyes
diga'm on és

Si no hi ha portes
les posaria
ho arreglaria
diga'm on és

Si hagés goteres
a la teulada
les taparia
diga'm on és

Tan si el que vols
és està sola
i viure-hi be
diga'm on és

Ja vindré sol
no serem colla
tan sol un dia
diga'm on és

Del mes de maig
no cal que esperis
abellots rossos
diga'm on és

Diga'm on és
digues-m'ho, dona
que lluny del mar
no hi vull ser més.

Sol o acompanyat, tant s'hi val, però viure!
M'agrada el microrelat perquè has fet que el/la protagonista s'anés despullant-se d'andròmines i conservant essències, fins arribar a la nuesa viva. Aquella del viure.
A més, la redacció en primera persona li afegeix credibilitat -a ulls del lector-.

Au, xicona! Bon sant -si ho celebres- en companyia dels que estimes.

Sílvia, aquest relat és una petita jòia. Comença amb un to de queixa i mica en mica es va capgirant fins arribar a la part final de sensació de plaer. Un plaer que s'allarga pensant que és la casa on ha de viure la protagonista. El teu estil detallista i precís és excel.lent i transporta al lector dins aquestes cases que tots hem vist una mica atrotinades, però encantadores. Ah, i tant que vindré a la presentació del llibre de poesies al Vapor Vell! Allà ens coneixerem. Una abraçada i ja sé on ets aquesta festa de Tots Sants... a la caseta!

Aleix

Hi ha molts elements que fan reconexible aquest breu relat de l'allan lee: la descripció dels sediments del temps sobre les superfícies dels habitatges, un caos d'objectes que són memòria dels temps anteriors i alhora testimoni d'una mena de naufragi, d'un tall abrupte que és precisament el que fa que els objectes d'úsesdevinguin andròmines que revelen la seva condició inexorable de passat.
Però també hi ha un aire nou, un aire fresc carregat de salabror que ens arriba del mar albirat, un cop s'ha produït el recés, un paràgraf breu que ens remet a la pausa, a un repòs que, sense finir la tasca, sí la difereix. La pausa pel sopar que ajorna la tasca de neteja i de renovació, i que ens obre a les dimensions plaents i encara més projectades que viscudes. Ens obre al futur, com una panoràmica pacífica, com una promesa, però una promesa que, potser perquè ve associada a la imatge del moviment etern i serè del mar tranquil, se'ns apareix quasi tan inexorable com les imatges del temps passat.
Aquesta possessió d'un espai que es buida de passat és alhora una declaració de supervivència. La poeta ha trobat la seva llar.

Una abraçada,

franz

de la caseta vora al mar; no és una alegria, Allan lee, és... UN PLAER!
Gràcies pel teu comentari a Quiquito. És un nen que vaig conèixer bé. De fet, es deia Paquito.
Un petó, Sílvia!

Ara veig una vida amuntegada, sense valor ni records, tot al jardinet del darrere.
I una nova dèria omplirà la caseta, ideal per viure-hi.
Un relat curt i ple de detalls a l'hora .
Et llegeixo amb la salabror als llavis.
Avant

Una caseta vora el mar! Una casa molt viscuda ja per l’anterior propietari. Una casa que promet ser molt viscuda per la nova propietària. Un lloc per viure sempre és motiu d’alegria. No per al lloc material en sí. Més que res per les emocions, les sensacions que els lloc ens transmeten. M’agrada aquesta escala de fusta pintada de blau, la llum que s’escola per la finestra arran de platja i, de passada, m’agrada el que no diu el relat de manera directa però que s’intueix: aquesta sensació de trobar-se bé amb la natura, gairebé de comunió; aquesta solitud volguda, que es gaudeix per sobre de totes les coses. Molt bon relat, Silvia. Molt i molt suggeridor.

escrit des de la pau, transmet assossec. Es respira en l'ambient a pleret.
Allò que no plau, al jardinet de darrere. L’escultura del cavall boterut, ben oculta. Que no resti res pertorbador. La protagonista cerca l'harmonia en el seu món mateix, en allò que vol: el portàtil, la capsa grossa, els llibres.

I tot narrat amb un llenguatge ric i planer.
M’ha agradat
Joanalvol

com una escena que et passa pel davant, on es poden despertar tots els sentits... jo sempre he pensat que un bon relat val més que mil imatges...

gràcies per compartir i per la teva visita al meu blog, has estat molt amable
i bona entrada de tardor que ara sembla que per fi arriba
joan

A mesura que anava llegint, anava entrant dins el relat i sentint les olors, sensacions, imatges... que percebia la protagonista. Fantàstic relat... Quina enveja (sana) de la teva habilitat a l'hora d'escriure...

i alegria per tots els racons que descrius, un ambient genial amb el teu estil tan acollidor i càlid.

Bona aposta la teva, aquest mes tindran feina els jutges!

Ha dit Octubre del 2013?
Anirem fent indumentària per la data en concret... ;-))

Abraçades mil

Ferran

destacar de la teva prosa excelsa, dos detalls: un és purament literari, la descripció o bé, el descobriment que fa la protagonista de les partícules de pols brillant amb el raig de sol. És un moment de suspensió del relat, una pausa en la lectura per deixar-se dur per l'evocació. Llàstima que sigui tan curt, jo aquesta idea l'hagués aprofitat per recrear-m'hi (però això és una influència del mestre Pla). La segona és més sensitiva, el convenciment profund, la pau interior que envolta la protagonista que se sent per primera vegada, en un lloc nou, com a casa.
Ah, ja tinc data per l'esdeveniment. Si et sembla podria ser el 29 de febrer del 2013. Ho dic perquè poguem anar preparant-nos.
Petons!

és bona companya quan és volguda ,sobretot si ve acompanyada de llibres, estris per a escriure i el mar.
Has descrit amb tants detallls el cansament de la protagonista que m'agradaria poder ajudar-la en aquesta tasca tan pesada que és una mudança.
Tal vegada pensaràs que sóc molt curteta però els teus relats que no es perden en disquisicions oníriques m'agraden molt més. Els trobo meravellosos.
El defecte és meu i no teu.
Una forta abraçada, estimada Sílvia.

Nonna

Es un quadre meravellós ple de detalls on voldria
Entrar per estar en companyia de la solitud davant el mar
Amb el soroll de unes onades que conviden a escriure o llegir.

Salutacions

Josep