La cuca mala

Una descoberta poder llegir-te!
Admiro com saps expressar un dol tan profund viscut en les realitats de cada dia. Supervivència trobada en allò que cal anar fent, embolcallada de sentiments nascuts de records molt vívids!
AMB total cordialitat

Interna, a través de les coses i accions, de vegades banals, que prenen una altra aspecte en el relat i mostren el dolor.
Sí que és difícil viure; però en cert sentit es deu poder simplificar, o “ximplificar” per amorosir aquestes vivències.

Com de diferents em sembla que som, que vivim....i com saps apropar-te als meus sentiments i sensacions! Admiro la teva riquesa de lèxic, les teves descripcions i el teu saber transmetre el que vols a partir d'escenes quotidianes i viscudes.

Feia temps que no passava per aquí però t'hi buscat per què sabia que trobaria un bon text....però no pensava que m'arribés tant..

La pèrdua és dura però també font de poesia.

Felicitats per saber escriure tan bé.

Hola grandíssima !!
quina sorpresa saber de nou de la gran Allan Lee.
Que ens mal passa el temps sense cap mena de consideració ni respecte (que tampoc cal que en tingui sigui dita la veritat).
Tinc el teu llibre a la part del davant de la vidriera, escortat per dos Joans (Vinyoli i Margarit) ambdós llibres regalats per la meva germana.

“Es perd el senyal”
No tinguis pietat del que has estat
perquè la pietat és massa breu:
no dóna temps a construir-hi res.
De nit, en un petit aeroport,
veus com un avió s’està enlairant.
Va perdent-se el senyal.
Sent els convenciment que estàs vivint
uns anys sense esperances que ja són
els més feliços de la teva vida.
Hi ha una altra poesia, hi serà sempre,
com hi ha una altra música.
La de Beethoven sord. Quan es perd el senyal.

-Potser l’amor és rentar els plats
o bé planxar una camisa bruta-

Només per tu l’íntim calfred
de les flors mig obertes, l’aire
fragant d’aquell indret
que centra, pàl·lid, el teu aire.
Ara et lloa el més pur alè
d’una jove naturalesa,
i cada mà ja no sap què
posseir sinó la nuesa.
Però no mai gosa tocar
més que la teva llunyania
que entre verdors, alta, somnia,
i et miren d’una mica enllà.
J.Vinyoli

Una abraçada enorme !!

Allan lee, gràcies per dir-me alguna cosa sobre el meu poema "Alada obscuritat".
Aquest poema el vaig fer amb molta paciència i amb el meu estil, que és l'amor en tots els seus sentits.
Em dius que els meus poemes són escrits per diferents persones... no! Sóc jo els que ha escrit aquest poemes que estic editant.
Per exemple: "La teua presència" també és meu i editat ací en R. Català; i d'altres que està en la meua pàgina. Si és que me l'has llegit.
Gràcies i una salutació.
Perla de vellut

I bell, i dur, i de veritat. És com la vida i és teu. Gràcies.

D'un ruralisme brutal que ens remet a un món inexistent per als que vivim en el present continuu. Un relat cru, feréstec, passional i també profundament femení, escrit amb una prosa poètica que no et deixa indiferent. Salut, Nil.

Sí, tu ets l'arbre i ell la cuca mala. Vaja m'ha impressionat aquesta prosa poètica, que està molt ben aconseguida, encara que jo la trobe un tan surrealista.
M'ha agradat llegir-la.
Salutacions.
Perla de vellut

Perdona que sigui tan subjectiu en el meu comentari.

Les teves paraules fan tremolar. Són les d'una dona abandonada. Em recorda el lament D'Ariadna en veure's sense Teseu. Un lament doblement trist: es veu abandonada i no sap el motiu. Si comença a pensar, potser en trobarà molts de motius.

Una cosa és clara: Teseu era un calçasses i Ariadna una dona de veritat. Que no pateixi, arribarà Dionís; arribarà el déu; l'alegria més gran que podia haver somniat.

Potser el meu comentari no té solta ni volta; sóc un borratxo, brut i malparlat. No ho sé fer millor, però aquest és l'afecte que m'ha fet.