Cedres

És molt trist quan un paisatge, una persona, un arbre, un jardí, un animal, un col·legi,... desapareix de les nostres vides. I ho fa per no tornar. La distància ens fa copsar que forma part de nosaltres. I tornar i comprovar que ja no hi és és una sensació tan dolorosa com que t'arravaten un òrgan del cos.
I ho has sabut reflectir molt bé en aquest text.

Resulta esfereïdor constatar com passa el temps! Tu ho expresses mitjançant unes imatges de la natura, la nostra mare natura, que resta escapçada de socarrel al mateix temps que també nosaltres anem perdent vivències úniques pel camí, que mai més les podrem recuperar a no ser per aquesta melangia que ens remou les entranyes i el cos sencer. I l'ànima, també.
Un poema preciós, allan!
Gràcies, guapa per les teves paraules que llisquen dins meu plenes d'admiració cap a tu.
Molts petonets,
Mercè

si trobessis algú o algun lloc on poguessin orientar-te......arribaries allí on mereixes..

perdona els meus comentaris l'últim dia que ens vam veure... Em sembla que no et van agradar gaire..

Vals molt, moltíssim..Enamora, com escrius..

rep tot el meu amor ia dmiració, guapa!!!!

si trobessis algú o algun lloc on poguessin orientar-te......arribaries allí on mereixes..

perdona els meus comentaris l'últim dia que ens vam veure... Em sembla que no et van agradar gaire..

Vals molt, moltíssim..Enamora, com escrius..

rep tot el meu amor ia dmiració, guapa!!!!

si trobessis algú o algun lloc on poguessin orientar-te......arribaries allí on mereixes..

perdona els meus comentaris l'últim dia que ens vam veure... Em sembla que no et van agradar gaire..

Vals molt, moltíssim..Enamora, com escrius..

rep tot el meu amor ia dmiració, guapa!!!!

Gràcies pel teu comentàri, soc nova a RC i penso que es el primer que rebo.

Acabo de llegir CEDRES, em sembla un relat ple de nostàlgia, emocions i records. Els teus textes son plens d' olors, colors, música i poesia i em sembla molt dificil reflexar-ho tot junt, sobretot en un relat curt i en els que diu tantes coses.

Una abraçada
Roser

Gràcies pel teu comentàri, soc nova a RC i penso que es el primer que rebo.

Acabo de llegir CEDRES, em sembla un relat ple de nostàlgia, emocions i records. Els teus textes son plens d' olors, colors, música i poesia i em sembla molt dificil reflexar-ho tot junt, sobretot en un relat curt i en els que diu tantes coses.

Una abraçada
Roser

recordaen les Metamorfosi

No sé què més puc afegir a uns comentaris que han fet merescuda justicia a la teva prosa poètica. És una meravella de relat, amb una sensibilitat que et traspua de totes les parts del cos. Toques els teus records amb una delicadesa de fada i ens ofereixes tot el món de colors, olors i paisatges dels que vas fruïr en la infantesa. I en fas protagonistes als pares, que et van fer sentir tan feliç i protegida. No és doncs estrany que no hi vulguis tornar. L'encant s'ha esvaït amb el temps.

Regresso a RC -desprésd'una marrada pels camins de la política que m'han distret setmanes en una febre que ara sembla (vagament) calmada-. I et retrobo, com un petit far entre algunes confusesboires. Tanmateix, què no és política? La terra mítica evocada en el passat on vam poder ser liures: tots ens devem i estem encadenats als paisatges que van ser habitats per la nostra set inextingible de saber, quan en efecte podíem comprendre, abasnd e cansar-nos de saber, o abans de creure que ja ho sabem tot, quan érem innocents i -per tant- savis.
Vaja, retrobar-te, amiga Sílvia, és retrobar també un paratge conegut,aquestes descripcions nostàlgiques del temps pretèrit -més que pretèrit, remot, o potser encara més: inassolible-, aquest dolor sord de ferides obertes que supuren amb un lirisme desbordant. Desbordant d'imatges, de cursos i excursos tan reconeixibles com aquestes descripcions de la fisiologia, aquest traçat del mapa de la vida sobre el mapa dels cossos, humans i animals, la vida mateixa, la mort ajornada, temible i sempre a l'aguait en la seva tasca infatigable de sapa sobre el batec convuls i caòtic de la biologia.
Si la infantesa és la pàtria que pot unir-nos a uns i diferenciar-nos a cadascú, la mort és la darrera pàtria que ens iguala a tots. Ella ens tala, com els cedres que han donat pas a aquest erm tan eixorc que ens retrates. Però també és cert que el final dels uns és el naixement d'uns altres.
Una abraçada.

Profundes paraules. Molt bones descirpcions. Sentiments a flor de pell.
M'ha agradt sincerament.

Una abraçada.

llegint els teus mots, tan ben encadenats. No puc ja repetir més cops que tens una prosa magnífica i enlluernadora, malgrat ens portes a llocs ombrívols, que més tard es fan lluminosos.

Un microrelat ple de bones sensacions i de neguits mal amagats.

Un poema prosaic perfecte, molt enlluernador.

mil abraçades!

Ferran

però no he pogut resistir a la tentació de puntuar aquest precios relat.

Camins de vida plens d'unes imatges tan ...tan...(busco un epítet que m'ajudi i no el trobo .. Em conformaré amb el de sempre ) genials.

Estava intentant escriure un relat en el qual també reflectia el pas dels anys, però crec que m'ho pensaré.

Una abraçadota molt forta,, mestra Sílvia!

...d'un temps passat, xicona! Amb imatges fèrtils, adjectius impensats, memòria i sentiment i poesia a la vegada!!!
Ara em quede amb el dubte: no sé si és un Van Gogh descrit o un Proust pintat.

Salut i rebolica, xicona!

de la infantesa, arrelats a la nostra essència en formació, quan en teníem prou amb estimar els llocs i les persones properes, perquè tota altre cosa s’escapava del nostre petit enteniment. En créixer, ens aferrem als records que formen el substrat del nostre ésser, de quan tot era cert i perfecte. Ho expresses meravellosament amb una frase magnífica, definitiva: “Quan vaig ser prou gran per no comprendre ja res”. I ens adonem que a més de la innocència ens han pres els paisatges, o la casa, o el bosc o el riu, l’única cosa que teníem per segura. En un món tan mutant com l’actual, res no perdura tota una vida.
Ni tan sols les persones són segures com a referència. Potser ens queden coses indefinibles com la literatura, que ens ajuda a no oblidar.

Quina meravella de relat, allan! És ple de bellesa i de sensibilitat.

Amb un vocabulari ric i tendre, ens presentes la màgia del passat, els dies blaus de la infantesa, amb un cert regust d' enyorança, però també de serenitat; ets conscient de com és la vida. És veritat que el passat mai no retorna, però també és cert que es manté viu dins del nostre record.

Una abraçada molt gran, admirada allan,

Pilar

I és que aquesta prosa poètica tan poètica com una poesia poètica i evocadora és captivadora d'ànimes. És sentiment deixat anar, constància del que som, és a dir, passat. L'avui corre massa, el demà ja arribarà. Per tant retornar al passat és reviure, viure dos cops. Depèn del to de com en parlem. I tu ho fas en poesia daurada. deuria ser, doncs, un gran passat. Totes les imatges de fotografia són per a entretenir-s'hi una llarga estona, com dormir sota la figuera. Un breu i entranyable relat que ens evoca uns instants de petita vida gran. Va ser un gran plaer xerrar l'altre dia un altre instant de vida. Una forta abraçada Sílvia.

Aleix

Per què els records són sempre daurats i resulten inabastables com les quimeres dels somnis?
Els dies, com molt bé dius, es perden i no retornen, però, si som capaços de recordar-los, els sentiments evocadors, tot i la seva melangia inútil, ens retornen fugaçment aquella alegria i aquella llibertat que es va perdre amb la desaparició desafortunada dels referents que els feien possibles. Llocs, sensacions, persones... tot forma part del nostre bestiari evocador.
No he pogut tornar. No puc tornar. És així i així li passa a tothom. L’única diferència entre els uns i els altres és el grau de receptivitat de cadascú. Tots ho tenim gravat, marcat com un ferro roent i d’aquesta manera ens anem fent grans. Oh, per què? Justament, per adonar-nos de la fugacitat del temps, d’un temps que, per molt que l’encalcis, mai no serà el mateix.

Preciosa i evocadora la imatge dels cedres i de la transmutació de les seves branques fosques i obscures en una plana erma i rasa, incapaç de mantenir viu ni un sol record.

Això és el que el teu relat m’ha inspirat. T’ho agraeixo molt.

Raül