LA CAIXETA DE VIDRE

Un relat de: montserrat vilaró berenguer
La Carme te càncer , el seu metge desprès de demanar-li moltes vegades li ha dit la veritat. Tens vida per dues o tres setmanes. Dins seu te por, tristesa, enyorança de les coses que no va fer i ja no farà. Ara està sola, la seva neboda ha anat a dinar .Es bona noia la Pilar, no se que faria sense ella. La seva vida no ha sigut una vida de somni però tampoc es pot queixar. Ella pensava que de jubilada viatjaria i faria les coses que de jove no va poder fer. Sent ràbia en part per haver malaguanyat la seva vida, potser no es aquesta la paraula,potser es passar sense viure gaire, esperant un demà que no arribarà.

La Carme pensa que en el no casar-se s’ha estalviat molta feina i mals de cap, més s’ha perdut el ser mare i moltes altres coses. Ara sort en te de la neboda que li fa companyia , la cuida i no la deixa mai sola, sap que la noia pateix per ella i li sap molt de greu la seva mort , sap que estima molt i que la trobarà a faltar el dia que ella no hi sigui, per aixó li deixa tot, estalvis casa i el consell de que visqui el que ella no ha fet.

Els seus tràgics pensaments es veuen interromputs per l´arribada de la noia. Entra i sense treures el abric s´adreça a ella. Hola tieta, no he tardat gaire oi ? . Que vols alguna cosa ? . Tens dolors, ja ha vingut l´ infermera ?. Ho diu tot de cop i la Carme, agafa la ma de la noia i li diu : Si no vull res Pilar, tot esta be, va penja l’abric i seu a fer-me una mica de companyia, segur que has vingut corrent com sempre.

La Pilar fa el que li mana la tia i s´aseu al capçal del llit abans de preguntar-li si vol que li aixequi una mica el llit.No, estic bé diu la Carme, estic morint-me però be. Tieta diu la noia, m’entres i ha vida i ha esperança. No, diu la Carme, fins a la mort arribaré viva i res mes nena ho saps tant bé com jo.

Al veure la cara que posa la neboda li diu. Saps que estava pensant que potser m’hauria de haver casat ? - I perquè no ho vas fer tieta ?
Doncs mira amb l´ Adrià el últim xicot vaig estar molt apunt de fer-ho però em vaig tirar enrere, no hauria pas pogut viure amb ell.
Era mala persona tieta ?- No i ara era un bon jan, ,més ara que la fosca ja la tinc a la porta t’ho explicaré, a la teva mare no ho he fet mai ni a la teva avia tampoc a ningú.

Mira nena, tot anava be , inclús havia visitat els seus pares i ell als nostres, parlàvem de casar-nos, mes aquella tarda tot es va espatllar, si nena no em miris així, aquell dia els seus pares estaven fora i varem anar a casa seva. Ell em va ensenyar la seva habitació, en aquells temps no era com ara, jo no hi havia estat mai i en la meva ell tampoc. Al entrar ja vaig veure que no podria casar-me mai amb ell. Ho vaig veure al entrar a la porta. – Que tieta ? diu la Pilar encuriosida.- Doncs sobre una calaixera com un altar i havia un llum encès i tot de flors i una caixa tancada de vidre. Vaig apropar-mi , i saps que hi havia dins ?. Doncs una calavera amb uns cabells encara enganxats a la mateixa .Que es ? vaig dir jo esgarrifada. Es el meu pare. El teu pare ?. Si el van matar per la guerra, un pagès sabia on l’havien enterrat. Desprès de la guerra , la mare el va fer enterrar al cementiri i varem guardar el seu cap junt als seus cabells, no saps la companyia que ens fa tenir-lo aquí. Oi que ho entens Carme ?

Vaig sortir esperitada de l’habitació, i vaig marxar corrents, vaig donar una excusa qualsevol ,l’endemà mateix el vaig deixar. Valguem Deu quin mal rotllo em va donar, no ho vaig dir ni als pares ni a la teva mare. A ell li vaig dir que m´ho havia pensat millor, més ell sabia que era pel cap del seu pare. I no en varem tornar a parlar. Tu que creus nena ? pots imaginar vivint amb una calavera?

Jo hauria fet el mateix tieta, no puc imaginar-me el crani del pare dins l’urna. I la Pilar s’ha posat a riure com ella sap fer, les rialles essentien crec en tot l Hospital. Malgrat el poc temps que tinc de vida, jo també ho he rigut de valent I m’he preguntat si encara resta el cap dins l’urna ? . Se que encara es viu i no s’ha casat.
Ja us dic que sense la Pilar no se com passaria el poc temps que em resta , beneïda sigui amb la vida que té , que de segur a mi me’n donaria un tros si pogués .Es bona noia la Pilar i li he allargat la má i ella l’ha agafat ben fort i se l’ha posat a la seva galta que he trobat tenia molla de llàgrimes no se si de pena o del riure.

Comentaris

  • natural i autentic[Ofensiu]
    arua87 | 25-06-2016 | Valoració: 10

    com la vida mateixa, una situacio mes o menys quotidiana d'on s'apren molt de viure, i com viure, humor en mig del drama, una paradoxa molt real. gràcies Montserrat

  • natural i autentic[Ofensiu]
    arua87 | 25-06-2016 | Valoració: 10

    com la vida mateixa, una situacio mes o menys quotidiana d'on s'apren molt de viure, i com viure, humor en mig del drama, una paradoxa molt real. gràcies Montserrat

  • natural i autentic[Ofensiu]
    arua87 | 25-06-2016 | Valoració: 10

    com la vida mateixa, una situacio mes o menys quotidiana d'on s'apren molt de viure, i com viure, humor en mig del drama, una paradoxa molt real. gràcies Montserrat

  • Humor en el drama[Ofensiu]
    Vicent Terol | 19-06-2016

    Un relat on l'humor apareix enmig del drama. Entretingut i emotiu.

  • Bon relat[Ofensiu]
    Karin | 19-06-2016 | Valoració: 10

    No se si riure o plorar, el teu relat te una mica de tot. M´agrda

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de montserrat vilaró berenguer

montserrat vilaró berenguer

413 Relats

1372 Comentaris

252560 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:
Tota la meva vida he sigut lletraferida. M'agrada molt escriure, perquè
a dins meu està ple d'històries i tinc com una necessitat d´explicar-les
Per mi és un plaer compartir somnis i pensaments amb qui tingui la paciència de llegir i procurar entendre els meus humils escrits ,fets amb tot el meu cor. Moltes gràcies per la vostra gentilesa.