La caixa de música

Un relat de: Eva Fabrés

Obro l'ordinador, i que em trobo? Al costat del meu ordinador, hi havia una caixa de música molt antiga. En obrir-la, vaig escoltar una música amb un to rovellat i dins hi havia un mirall brut amb taques d'algun líquid. Semblava vi o alguna cosa per l'estil.
La caixa era de color vermell, però amb el temps era vermella grisosa.
Al mig hi havia una nina que donava voltes, em va sobtar una cosa, les nines de les capses de música, sempre giren cap a l'esquerra, aquesta cap a la dreta.
Bé, vaig agafar la caixa per netejar-la una mica, la meva mare era al bany dutxant-se. Llavors vaig aprofitar per preguntar:
-Mama, aquesta caixa quan l'has comprat?- Va treure el cap per la cortina la cara se li va posar un pèl pàl·lida. Llavors, va poder dir:
-Era de la teva àvia, diuen que quan va morir, sonava la música d'aquesta caixa.
Vaig sortir del lavabo per anar a l'habitació de la meva mare, allà sempre guarda els diaris antics de fets importants.
DIARI DE ROQUETES DE MAR 19 de juliol del 2001.
-És aquest, per fi.
Mariona Morello Vinyals una senyoreta de 58 anys, mor aquest matí d'alcoholisme, després d'haver begut unes ampolles de vi la nit passada. Diuen que sonava una capsa de música quan va morir.
La meva mare mai m'havia explicat això. Al diari hi havia una foto de l'últim bar que hi va anar. Vaig agafar la jaqueta per sortir de casa a buscar el bar i la caixa de música.
Bar rossell, Bar rossell... Ja l'he trobat! TANCAT TEMPORALMENT??? Vaig asseure'm al banc pensant que no hi havia solució, al meu costat hi havia un home gran, i vaig deixar al mig la caixa de música, aquell senyor va murmurar:
-...Aquesta caixa...és la mateixa que li vaig regalar a una dona quan sortíem junts...-
- Aquella dona no serà ... la meva àvia?- L'home era sord, ho vaig endevinar perquè no em va mirar a la cara. L'home seguia parlant:
- La noia em va dir: Et prometo que aquesta caixa la guardaré sempre , fins i tot quan em mori la vull al meu costat, suposo que era una frase irònica ja que anava una mica beguda...-
Va alçar el cap i em va dir:
-Sóc sord però intentaré llegir-te els llavis.
Vaig mirar-lo als ulls i vaig intentar dir-li :
- Estic segura que era la meva àvia amb qui vas sortir, però llavors tu vols dir... que la caixa està viva?-
- Pot ser... li hem de fer entendre d'alguna manera que la teva àvia està morta i ja no podem fer-hi res.
- D'això ja m'ocupo jo.
Vaig agafar la caixa i vaig dirigir-me al cementiri. La tomba de la meva àvia estava pel final, caminava a poc a poc contemplant les flors de la gent que estimava als familiars morts.
Ja hi havia arribat, estava allà, si si, davant meu. Donava voltes pel voltant i la caixa va començar a sonar. Vaig fer un forat al terra per enterrar la caixa. Va parar de sonar. Semblava que així estaria contenta.
En tornar cap a casa, em va semblar escoltar la música. No, és impossible, eren al·lucinacions.
FI

Comentaris

  • castanyada[Ofensiu]
    maitona | 08-04-2010 | Valoració: 10

    Eiii, Eva, aquest relat sembla que l'hagis pensat la nit de la Castanyada. Bé, ara tothom l'anomena com ho fan als Estats Units però nosaltres ja sabem de què parlem. La nit de bruixes per exel.lència a casa nostra.
    Em figuro una nit de boira i ombres, amb els sorolls d'alguna au nocturna i el vent sacsejant les branques dels arbres ...
    Molt bé!!!
    Un petó Maite

  • Les caixes de música són especials[Ofensiu]
    Fada del bosc | 22-03-2010

    Un Bon relat! la meva mare també té una caixa de música que l'hi va regalar el meu pare i quan sento el seu so em porta molts records.