Vida anònima al carrer

Un relat de: Eva Fabrés
En la universal ratera, l’home individualitzat desapareix, englotit per la fam de la gola que anomenem “multitud”, i em pregunto quin serà el sentiment que provoca el desviament de la mirada a un pobre rodamón. Un caminant; un caminant sense camí. I aquest sóc jo. Les meves cames fredes i cansades em provoquen ziga-zagues cada cop que poso un peu davant d’un altre. L’estomac em demana a crits poder digerir algun sòlid, però això només ho sento jo; els densos i antics carrers de Barcelona ho ignoren, la multitud de gent no sembla adonar-se de la meva necessitat de sobreviure. Arribo al final d’un carrer desviat de la gentada i sec a un banc del qual trossos de pintura s’han desprès i deixen al descobert una interna capa blanca de fusta. Al costat dret tinc una paperera aparentment buida però quan hi inclino el cap per fer-hi una ullada hi trobo una pell de plàtan i un full de diari, possiblement d’ahir, que solapa un petit i rodó objecte de metall que feia temps que no sostenia a les mans: una moneda. És increïble com un objecte tant insignificant com una moneda em pugui canviar l’expressió de la cara tant fàcilment. La protegeixo amb les mans gèlides que aguanten amb penes l’arribada del hivern i em desplaço amb voluntat fins arribar a un carrer paral•lel a la Rambla, on hi ha un vell forn de pa que fa cantonada. Sense pensar-ho dues vegades empenyo la porta cap endins deixant que l’olor i l’escalfor confortant m’inundin les fosses nassals de plaer. L’acollidor color d’àmbar de les parets em recorden que encara protegeixo la moneda daurada com el meu tresor més preuat. M’apropo a la barra que separa a una jove que despatxa a la clientela, i se m’apropa amb una mirada desconfiant i amb un fals somriure per repetir la pregunta que fa durant tota la jornada “¿Què li poso a vostè?”. Deixo la moneda sobre el mostrador i tot seguit senyalo un majestuós pa de pagès acabat de sortir del forn. Intueixo que el valor del pa és exactament el de la moneda, perquè la noia la desa a la caixa registradora sense extreure’n cap de més petita; embolica el pa amb paper vegetal i me’l lliura a les pròpies mans. “Bon dia tingui”, esbossa un lleu somriure i es prepara per atendre el pròxim client. Abraço el pa i sé que és la cosa més important que en aquest moment em pertany, i decideixo començar a degustar-lo en aquest precís moment. Sec a uns esglaons que formen l’entrada d’un edifici i separo el paper vegetal amb compte. Sento l’escalfor del pa a les mans, feia molt de temps que no em trobava amb tanta vitalitat, però penso que el millor és dosificar-lo, qui sap quan puc trigar a tornar a menjar una delícia com aquesta, així que m’omplo la panxa però amb moderació i torno a reprendre un nou camí. Es fa de nit i sembla que vol nevar, he de trobar un bon aixopluc. Em consta de dues hores per trobar un possible lloc on passar la nit, es tracta del porxo d’una escola abandonada. Per desgràcia, sembla que ja està ocupat. Un home i una dona, amb la mateixa sort que la meva, estan instal•lats a una cantonada del porxo coberts per uns quants draps de roba que pretenen escalfar-los. Em dirigeixen un somriure amistós i afortunadament em permeten dormir al mateix porxo que ells. Adopto una posició amb el cos amb l’objectiu de no passar tant de fred, però de cap de les maneres me’n surto; abraço el pa amb forces i acluco els ulls. Em llevo de la manera menys apreciada possible. Escolto rialles i sento cops per tot el cos d’objectes voladors que es dirigeixen cap a mi i que distingeixo als pocs metres de tenir-los davant. Pedres. Un grapat d’adolescents es diverteixen llençant-me’n, però comencen a córrer quan se n’adonen que m’he despertat. Al meu voltant només hi trobo pedres, i és això el que m’esgarrifa. Ni rastre del pa, ni rastre dels companys d’ahir a la nit. Em venen ganes de plorar, la ira em corre per la sang més que mai i aconsegueix eliminar el fred que ha rebut un paper secundari. Crido, però les paraules només deixen el rastre del meu alè en l’aire. Només em queda una alternativa, caminar. La neu caiguda dificulta el meu pas més que la que cau, prenc un respir en una font i em paro davant d’uns abocadors. El camió de les deixalles encara no ha passat per aquí. Obro bosses que envolten els grans cubells i només trobo productes innecessaris. El més interessant que trobo es una pell podrida de mandarina. Cada cop la neu cau amb més força i no puc avançar, les cames se m’afebleixen i les mans que ahir subjectaven esperança es deixen caure rendides sota el domini dels braços. No puc més, fins aquí he arribat, els genolls fan un últim moviment i em deixen aparentment dormint damunt la freda neu, tan dolça com una cançó de bressol per a alguns, i tant amarga i despietada per d’altres.

Comentaris

  • Oh, Evitaa!!![Ofensiu]
    allan lee | 01-04-2013 | Valoració: 10

    Quin dolor i quin profund horror m'ha fet aquest relat magnífic! Ets una gran, gran escriptora. T'ho dic molt de debò. Tota l'historia commou extraordinàriament i li has sabut donar un crescendo, un arravatament constant que no et deixa parar de llegir fins al final. Has fugit de tots els tòpics per explicar-nos aquesta misèria que va envoltant-nos cada cop amb més intensitat. Estic molt contenta que tornis per aquí. Sempre m'ha agradat com escrius, però aquesta vegada t'has superat. No ho deixis. Una abraçada,

    a

  • Oh, Evitaa!!![Ofensiu]
    allan lee | 01-04-2013 | Valoració: 10

    Quin dolor i quin profund horror m'ha fet aquest relat magnífic! Ets una gran, gran escriptora. T'ho dic molt de debò. Tota l'historia commou extraordinàriament i li has sabut donar un crescendo, un arravatament constant que no et deixa parar de llegir fins al final. Has fugit de tots els tòpics per explicar-nos aquesta misèria que va envoltant-nos cada cop amb més intensitat. Estic molt contenta que tornis per aquí. Sempre m'ha agradat com escrius, però aquesta vegada t'has superat. No ho deixis. Una abraçada,

    a

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: