Una tarda que es va convertir en un embolic-final

Un relat de: Eva Fabrés

Ja hi era. Contemplava el cinquè pis esperant que sortís algú i exclamés: Estàs boja! no passa res! però no va passar.
LLavors va ser quan vaig veure que hi havien unes rajoles pintades d'un color més fosc. M'estava apropant perobservar-les més i començant-les a tocar s'enfonsaven a poc a poc. Em feia més mal el cap. Ja estaven enfonsades,i a sota hi havien unes escales que es dirigien cap avall. Vaig haver de vigilar no donar-me al cap perquè les rajoles i les escales baixava les escales, cada cop el cap em feia més mal, estava marejada. I si tot havia sigut per el boig del principi?
Vaig trobar-me amb un passadís on portava a 7 portes, tenia una cosa al peu que em feia nosa. La clau! potser serveix per alguna porta i tot!.
Enmig de l'embolic de portes a sobre d'una cadira hi havia un paper amb un enigma, i al costat de la cadira, una bústia. L'enigma era el següent: Diuen que, al començament del segle XX, una famosa exploradora va caure en mans d'una tribu de caníbals. Li van proposar que triés entre morir a la foguera o enverinada. L'exploradora havia de pronunciar una frase; en cas de ser certa, moriria enverinada, i si era falsa, moriria al calder. Com va escapar l'exploradora d'un destí funest?
Pensant una estona sense trobar la solució, m'imaginava la exploradora la pobre sense poder fer res. LLavors s'em va acudir que si deia que volia morir enverinada, al ser certa la matarien, però si digués al calder, al ser certa la enverinarien cosa que llavors ja no seria certa. Vaig escriure això i doblegant el paper l'entrava per l'escletxa de la bústia.
Una porta es va il·luminar, era aquella la porta que havia d'escollir?.
No s'obria! quina estafa, a es clar, la clau!, la vaig treure de la sabata, en efecte, coincidia amb el pany de la porta.
Obria la porta pensant en que hi hauria. Em vaig trobar amb una tauleta de nit i un pot de plàstic blau amb un líquid a dins. Em feia molt més mal el cap. M'estava apunt de marejar. Al costat d'aquell pot posava: Per treure efectes secundaris. Quin mal, quin mal! em vaig asseure al terra desesperada. Potser la solució era beure aquell pot. Sí, serà el més adequat. Quin fàstic! tenia un gust horrible, feia una pudor a rata morta! Com és que el primer pot m'ha fet perdre tan el temps i estava tan bo i aquest era tan dolent!. Ja no em feia tan mal el cap i podia veure millor. Pujava les escales en direcció al següent pis, per fi havia arribat!
La Arlette va obrir la porta i no es va creure res del que li vaig explicar.
Vaig estar tota la tarda a casa seva. A la tornada, baixava les escales, no hi havia ningú, ni cap mag ni cap selva... Què havia passat? Perquè els pisos tornaven a ser buits? Vull dir, és el més normal que no hi hagi ningú, però amb tantes aventures en una tarda era estrany que passessin coses normals, no?
Fi

Comentaris

  • Fantasiejant[Ofensiu]
    Unaquimera | 23-09-2010

    Hola, Eva, eevitaaa!
    Ara l'estiu ja ha deixat pas definitivament a la tardor, les vacances semblen molt llunyanes, i jo passejo un altre cop per RC per llegir les seves darreres creacions dels autors amb qui havia creuat comentaris abans de la desconnexió estiuenca.; he vingut, doncs, doncs, a visitar-te, i veig que ja has publicat la darrera entrega de la "tarda embolicada".

    És realment fantàstica... i intrigant, per allò de l'enigma, dos bons adjectius per a una història.
    Enhorabona per la teva capacitat de fantasiejar, crec que cal conservar-la i fins i tot fer-la créixer!

    I ara... tornaràs a penjar alguna cosa nova aviat?
    I ja posada a preguntar... Has tingut un bon estiu?
    Esperant les teves respostes, t'envio una abraçada,
    Unaquimera

  • ENIGMA[Ofensiu]
    Eva Fabrés | 13-09-2010

    L'enigma era el següent: Diuen que, al començament del segle XX, una famosa exploradora va caure en mans d'una tribu de caníbals. Li van proposar que triés entre morir a la foguera o enverinada. L'exploradora havia de pronunciar una frase; en cas de ser certa, moriria enverinada, i si era falsa, moriria al calder. Com va escapar l'exploradora d'un destí funest?
    Com explicar-ho millor?
    A veure, la exploradora s'havia d'escapar fós com fós, hi havia de pronunciar una frase, si aquesta era certa, la matarien enverinada i si era falsa la matarien al calder, ella va dir:
    -Moriré al calder-. Si la matessin al calder, llavors seria certa, i ja no valdria, i si la matessin enverinada, llavors tampoc valdria perque la frase hauria resultat falsa, és molt fàcil!

  • BON FINAL[Ofensiu]
    umpah | 09-09-2010 | Valoració: 8

    Al final no li ha passat res de dolent .. ufff
    Jo encara estic pensant en el mag i la mosca ... bbrrr bbrrr.

    M'hauràs de tornar a explicar això de la frase certa o falsa perque m'he tornat mico ... vull dir més mico.

    Hi haurà segona part com a les pelis ??

    En aquest pis hi ha marro amagat i jo diria que l'arlett n'és sospitosa ... UMMMM

    :-)

    Espero la propera història ...

    petons

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: