LA BERLINA ( Iª PART)

Un relat de: MariaM
Ho dic sovint: no crec en les casualitats. Ara, ves tu, ho matisaria, no hi crec gaire, o no hi crec massa, però...què serà que en tot dubte, hi apareix un però.
Al Penedès hi tinc la meva segona residència. No és estrany, doncs, que hi vagaregi força, i en sàpiga algunes coses, d’antigues cases i d’un cert nombre de famílies. La majoria del coneixement que en tinc em ve de la meva, de família. Foren ells qui heretaren la casa on visc, i jo dels pares i ells dels avis i així podríem anar lluny. Per bé que no és un castell, és una heretat vàries vegades rehabilitada.
La suposada o pretesa casualitat, o eventualitat o el que sigui, va succeir fa un parell de setmanes. Havíem dinat a casa, amb uns bons amics, que van mostrar molt d’interès per visitar una propietat molt important que tenim a prop. Els va sorprendre que no hi hagués estat mai, ja que és oberta al públic. No hi vaig donar importància, però, també a mi, se’m feu rar que no hi haguéssim anat mai amb els pares, tot i que, sovint, el que tens a l’abast et resulta desconegut.
Vam anar-hi, es clar. Ens atengueren amablement; no érem els únics visitants. L’edifici, on es trobava la recepció, estava situat en un turó des d’on es veia una gran extensió de vinyes, cuidades i ben arrenglerades. Ens acompanyaren pel llarg circuit, inclús pel que havien estat les quadres, ara, tan sols amb cinc cavalls, i les antigues cotxeres. D’antigues, res de res, al principi. Et sorprenia la presència d’un parell d’automòbils esportius, de gamma alta, dels que els entesos anomenen exòtics, i en veritat n’eren, si més no per a mi, que mai els havia vistos circular per Barcelona; ens vàrem quedar bocabadats. Després, venia la col·lecció de cotxes antics, que havien estat dels fundadors. D’entre ells, em va cridar l’atenció una berlina negre, molt ben conservada, com si l’acabessin d’enxarolar; els vidres de les dues petites finestres, nets i lúcids. M’hi vaig atansar per veure l’interior; constava d’un sol seient, per a dues persones. Em va xocar que dalt del recolza-caps hi hagués una mena d’escut amb lletres entrecreuades que es repetien en un parell de coixins i, encara, em va xocar més, en descobrir que em resultaven familiars. Els havia vist, sens dubte, però, on? Tot badant, no me n’havia adonat que m’esperaven. Ens convidaven a una copa. Aquí va acabar la visita, però, no pas les meves cabòries que, tot just, començaven.
I ha començat, també, un cert dubte sobre creure o no, o poc o molt en les casualitats. En algun moment, vaig recórrer al bagul de la besàvia. No recordo que la mare o la tieta, l’hagin obert mai, que sàpiga; els deuria fer mandra regirar o remenar el passat...
El viatjar, sortir de casa, obrir-se, amplia horitzons i, de ben segur, augmentem o escurcem distàncies. Aquelles lletres brodades en els coixins de la berlina les veig arreu; sense veure-les, realment, em persegueixen d’ençà de la visita a X. No sóc tafanera, tot i semblar el contrari, però, sí que em considero prudent davant d’un misteri; per això no dono pistes, assenyalant noms de persones, de cases, ni de pobles. El misteri no l’he constatat, tan sols l’intueixo, ara que sóc a punt de fer saltar el cadenat.
L’olor que m’arriba en obrir el bagul, és d’espígol; tot està com acabat d’endreçar, potser sí, que l’haurien obert... Una altra casualitat; les lletres brodades amb or, que m’han estat perseguint, tot just ara, sembla que em surten a l’encontre. No regiro ni una peça de roba. Són llençols de fil blancs, que amb el temps han esdevingut groguencs. Són llençols, però, les lletres que m’han encuriosit eren, també, a les estovalles que posava l’àvia per les festes de Nadal. Amb ella van desaparèixer; ja érem menys a taula i resultaven massa grans, pesades i velles.
No m’he conformat amb el que veia i he aixecat amb cura les peces de roba. Al fons, he trobat retalls de periòdics, molt antics, escrits en castellà; d’altres junt amb diversos papers, gairebé il·legibles, en català. Noms que em ressonen, de molt temps enllà, uns de família, d’altres d’aliens. Les paraules “crim entre vinyars”, es llegien, encara.
El que no he aclarit, de moment, és a qui es referia la notícia. Ni el qui, ni el com. Ni qui fou l’assassí o la víctima. Sempre es podria anar a la hemeroteca, però, tot passa, i el temps més, encara.
En aquest cas, un segle, dos,... crec que la Berlina tindria quelcom a dir. Si ella o les primeres, van aparèixer al voltant del 1670, potser aniríem a raure al 1714, per exemple, ... i cal? Ben mirat, si la profunditat de la veritat que guarda en el seu interior, s’assolís, ja és cosa d’ella. Respectem-l’hi.
“Crim entre vinyars”
Estava escrit en els papers, gairebé il·legibles, dels diaris de l’època que vaig trobar en el bagul de l´àvia. En realitat, el remenava perquè cercava els brodats; les lletres brodades en or, que havia entrellucat en els coixins de la berlina. D’ençà del dia d’observar-la, la berlina i el seu interior, que van començar les meves cabòries; de moment fou com un joc, encuriosida, tan sols, per aquelles lletres brodades que em resultaren familiars. La recerca fou immediata, gairebé, com una diversió, però, des de la descoberta ençà, reconec, que no em puc treure del cap els retalls del diari i les lletres negres, negres i terribles, que no estan pas brodades amb or, ni et conviden a jugar. Més aviat m’han conduit a un terreny estrany, que em suscita molts dubtes; d’una banda m’infon molt de respecte entrar-hi, però, d’una altra, crec que no ho puc deixar en suspens.
No sé quants dies em durarà la indecisió, però, el que sí sé del cert és que m’he de determinar el més aviat possible. De tot plegat, no n’he dit res a ningú, encara. La primera pregunta que em faig: què puc dir, realment? Ho verbalitzo, i les paraules es dissolen en un no res. Tinc una berlina; uns coixins brodats amb lletres d’or, iguals a les brodades en les estovalles que he trobat en un bagul de casa, es clar que també tinc, i això és important, uns retalls de diari amb un títol inquietant... “Crim entre els vinyars”. Em somric.
Aviat serà hivern, i amb ell arribarà el Nadal que, any rere any, me’n fa una de grossa! Rectifico; no és ell, justament, tot el contrari. És la “parafarnàlia” que es munta al seu voltant i que tant m’atordeix i abomino; ja des d’uns dies abans m’entren ganes de fugir.
Fugir. Fer-me fonedissa; desaparèixer per uns dies. Ben mirat, és una bona pensada. D’una part, m’escapolaria del brogit i de l’ambient consumidor i, per l’altra, “investigaria” l’assumpte que començà amb la berlina i continuà en el bagul. I, ves a saber com acabarà, sobretot, si no sé com posar-m’hi. Amb tot el respecte, certament.
I, amb aquest propòsit, al cap d’un parell de dies, vaig fer-me la bossa de cara l’escapada. De moment, m’estalviaria el BlackFriday d’aquesta setmana. Continuava sense parlar-ne amb ningú de casa, així m’estalviava, també, que em pengessin, reiteradament, l’etiqueta de fantasiosa i imaginativa, que ve a ser el mateix, i, aquesta vegada, potser m’ho hauria guanyat a pols.
L’endemà començo el full de ruta, d’antuvi en diria aventura, però, no em sembla seriós; per a mi el tema n’és, de seriós, i m’he promès de tractar-lo amb respecte, tant si, en temps passats, molt llunyans, va pertànyer a la meva família, com sinó.
Emmarco les primeres passes que em cal donar. N’he fet algunes, ja.; les que podria assolir mitjançant Internet i més. El cas és que moltes de les dates i dades que necessito, no estan a l’abast; em caldrà rastellar, fer treball de camp.
Ho he fet així, i el matí ha estat prou fructífer. Sé els successius noms dels propietaris, d’on descobrí la berlina, i n’ha tingut alguns. La berlina causant del rebombori que m’ha dut fins aquí. He visitat Ajuntaments, Registres de la Propietat, corresponents... serà llarg i entretingut, però, no hi ha pressa.
Després de l’activitat del matí, ara sóc a casa. Hi he arribat havent dinat fora; havia engegat la calefacció abans de sortir de Barcelona, i he trobat la casa calenta i confortable, però, malgrat això, he encès la llar de foc. Aquestes tardes breus, de tardor, quan l’hivern ja és a la porta, les visc amb plenitud.
M’he retrobat amb el jardí; l’havia deixat vestit de verd, i ja ha canviat de fesomia; tot i així, a causa de la pluja que ha sovintejat, la gespa conserva, encara, la lluentor, i els hibiscos van fent florida. No ha falta l’estada, molt curta, a la terrassa de ponent, des d’on he observat les vinyes; els pàmpols que encara penjaven de les sarments, despullades de raïm, tenen els colors rogencs de la tardor. La contemplació dels vinyars m’han recordat el motiu pel qual era allà. Pacient entro a casa i m’assec prop de la llar.
L’espetegar del foc em fa bona companyia, i en veure l’esclat de les guspires, quasi a tocar del meu cos, sento una mena d’escalfor al meu interior, talment, com si cada una d’elles, des de la complicitat, em parlessin de compartir la meva escapada, així, doncs, m’animo no he perdut el seny, encara. Separo els troncs, el foc s’apagarà a poc a poc, sense presses i sense pauses, possiblement, mentre jo pujo els graons que em portaran fins la meva cambra.
Avui m’he despertat enmig d’un gran desconcert. Em preguntava si era al món real o somiejava, encara; si havia estat la remor del vent, el xiuxiueig dels ocells o els raigs de sol, els que m’han despertat. Sigui el que sigui no m’importa. Tinc una feia da que voldria enllestir durant el dia, abans no es faci fosc. Em caldria fer algunes visites.
He recordat que l’àvia de la Carmeta de cal Ros, de joveneta havia treballat a la Cooperativa X. En sabien de totes les famílies de vinyaters. Una altra que tinc present és la Virtudes de ca la Sileta; totes les dones, inclosa ella, han estat llevadores, padrines o comares, que en deien abans. Ella, penso que em podria orientar. Ho intentaré, si és possible, per mitjà d’elles o a qui em puguin adreçar.
Un altre dia ben aprofitat, a costa de fer més quilòmetres dels que em creia. He anat rodant d’aquí cap allà com una baldufa. Baldufa contenta, perquè la recerca m’ha permès de veure antics coneguts dels que havia perdut el contacte. Hem tingut ocasió de parlar molt; d’ara, sobretot, menys dels temps passats i res o quasi res de més enllà. Del què m’interessava realment, tot foren suposicions, allò de es diu que... diuen que diuen... i una cosa ha portat l’altra, i l’altra a la de més enllà.
La primera, la Carmeta, no en sabia gran cosa de l’heretat per la qual li preguntava, llevat que no havien estat mai clients de la Cooperativa, ni quan ella hi treballava ni mai, perquè, de sempre ells eren productors i distribuïdors. M’ha parlat d’un parell de cellers, dels quals n’he visitat un, el més important, però no m’han pogut ajudar. He parlat, també, amb un comercial d’unes bodegues més petites; presumia de saber-ho tot de la comarca. Ha xerrat pels colzes i, quan marejada de tant sentir-lo, estava per anar-me’n, ha mencionat Poblet, l’Espluga de Francolí, un monjo. L’he interromput, el monjo i les circumstàncies que, segons ell, envoltaven la seva vocació tardana, de sobte, han despertat la meva atenció. En adonar-se’n, ha canviat d’actitud vantant-se de la seva importància, alhora que s’excusava de no poder precisar perquè, feia segles, que se n’havia parlat a la comarca en família.
Un noi, presumptament, relacionat amb l’heretat X, i pel qual jo m’interessava, uns anys enrere havia entrat al servei del Monestir del Cester. Era natural de Cuba, i... l’home s’esplaiava a gust, però, l’he interromput per segona vegada, ja en tenia prou. Per absurd que sembli, i en principi, no haver per on agafar-ho Poblet fou el meu destí. Abans, però, m’aturaria a l’Espluga.
Ja hi sóc. Del que jo recordava no en queda res. L’espectacle, després de la riuada que s’ho enduia tot per davant, és desolador. Per bé que ho havia vist a la televisió, m’ha afectat molt. Un cop vist el paratge, m’he anat a la residència d’avis on, tal com m’havia dit la Carmeta, hi he trobat la Virtudes. El panorama de l’interior no era millor del que havia deixat enrere.
Ancians, dones i homes, asseguts en cadires de rodes, amb el cap cot, esperant res de la vida; m’ha provocat encara més desolació. La dona que recordava, ja no hi era; el seu cos, la seva memòria, era el gran buit, tan sols hi habitaven els oblits. M’he sentit indefensa davant la realitat que m’afligia. L’he besada, li he acariciat les mans, que tants nadons hauran ajudat a arribat al món, i m’he escapat. Sí ha estat una fugida.
Davant d’aquestes circumstàncies, que no em vénen de nou, en general, el que sento és gratitud; gratitud per la vida viscuda i la que visc, avui m’ha agafat per sorpresa i hagués apretat a córrer. Gairebé ho he fet; ja no m’he aturat fins que he aparcat el cotxe un cop a Poblet.
En arribar al llindar del Monestir m’he ablanit. I una alenada de pau m’ha envaït. He sentit que era on volia estar. Em convenia reflexionar sobre el que feia. Fer i ser. De debò no era tafaneria el que m’havia empès fins aquesta mena de persecució caòtica? N’estic certa, em calia la pausa, aturar-me i trobar-me, centrar-me en el meu jo, molt més, que desxifrar el misteri d’unes lletres brodades en or o els retalls de periòdic amb un titular sucós “un crim entre vinyars”.
Quan s’ha fet l’hora de la cita amb el pare hostaler, ja estava més calmada i camí de conèixer-me una mica més.
M’ha rebut amb cordialitat, gens protocol·lària, diria. Era més gran del que m’havia semblat per telèfon, però, tal vegada per la jovialitat que emanava de la seva persona i el seu tracte he pensat que era un home gran rejovenit. Aquesta sensació em decidí a sincerar-m’hi, amb tots els ets i uts, deixant de banda el que pensés de mi. Mentre m’explicava no m’ha interromput. En acabar i, de manera ordenada ha cobert totes les meves expectatives, de cap a peus.
Per començar. Pel que feia a la berlina, l’antiguitat, sobretot, no havia de situar-la tant de temps enrere. N’hi havia moltes a la comarca, que no eren pas de l’època que jo em creia i que relacionava amb els brodats dels coixins i estovalles, trobats tant a la berlina com en el bagul de casa. L’associació d’idees que jo en feia és un xic agosarada. Aquells tipus de lletres brodades, que li descrivia, en el segle passat i darreries de l’anterior foren molt comunes. Les mateixes germanes de la comunitat de Vallbona de les Monges, es mantenien en part, fent encàrrecs per a tota la comarca.
En arribar el moment d’explicar-li l’assumpte dels retalls de diari guardats amb tant de zel, m’ha mirat entre encuriosit i bondadós. Talment, com si ho estès esperant o es sorprengués del meu interès. L’he fet confiança. El cas de l’assassinat i el fet d’associar-lo a algun dels meus
Avantpassats, em destarotà. Durant uns dies em sentí afligida i poruga pensant que, tal vegada, en desaparèixer, l’havien violat i, que sé jo. Al cap i a la fi d’abusos n’hi ha hagut sempre, i horripilants. Se’n parla tant i fem tant poc, que m’ho vaig prendre com una cosa personal, ja veu.
I ell ho veié, sens dubte. Ho veié i, pacient, m’havia escoltat. Se’n necessitava molta de paciència per escoltar-me i, a la fi, ajudar-me. Em sentí ridícula, ara, sí, perquè quan m’acompanyava cap a la sortida, amb la saviesa que es desprèn d’alguns individus, em digué que la persona que jo buscava es trobava pres; en presó preventiva. Jo no n’hi havia parlat, ni tan sols mencionat

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: