Cercador
LA BERLINA (FINAL)
Un relat de: MariaM- Compartir:
Ahir em va costar molt d’adormir-me; no fou en va el viatge de recerca. Recerca; recerca, també, en el sentit més profund. Em dic que vaig trobar el que necessitava, tot i que, tal vegada, no és el que buscava. A voltes succeeix i quan em passa me’n sento agraïda. Potser no dormia perquè fou massa excitant el que vaig viure. Durant l’anada a Poblet, m’anava castigant i quan hi vaig ser, ningú em va sermonejar, ni aconsellar...La tornada fou tranquil·la, ni càstig ni cabòries.
Avui me’n vaig a Lledoners. Hi trobaré en Mauricio. El Pare Hostaler m’ha propiciat la visita. Només sé d’ell que és migrant; que havia treballat a l’heretat on era la berlina; justament, el lloc que m’obsessionà degut a aquella associació d’idees i de parentius, de la dona que, possiblement, hagués estat violada abans d’assassinar-la.
Avui, i després de la conversa d’ahir a Poblet, tot plegat em sembla una ximpleria, més que una intriga; però, què vols, sóc així de fantasiosa, tal com em veu part de la família?
Ahir em va costar molt d’adormir-me; no fou en va el viatge de recerca. Recerca; recerca, també, en el sentit més profund. Em dic que vaig trobar el que necessitava, tot i que, tal vegada, no és el que buscava. A voltes succeeix i quan em passa me’n sento agraïda. Potser no dormia perquè fou massa excitant el que vaig viure. Durant l’anada a Poblet, m’anava castigant i quan hi vaig ser, ningú em va sermonejar, ni aconsellar...La tornada fou tranquil·la, ni càstig ni cabòries.
Avui me’n vaig a Lledoners. Hi trobaré en Mauricio. El Pare Hostaler m’ha propiciat la visita. Només sé d’ell que és migrant; que havia treballat a l’heretat on era la berlina; justament, el lloc que m’obsessionà degut a aquella associació d’idees i de parentius, de la dona que, possiblement, hagués estat violada abans d’assassinar-la.
Avui, i després de la conversa d’ahir a Poblet, tot plegat em sembla una ximpleria, més que una intriga; però, què vols, sóc així de fantasiosa, tal com em veu part de la família?
He arribat a la presó de Lledoners. Serà la última visita que faci per tal d’aclarir el tema de l’heretat, ja no em cal incidir en l‘assumpte de la berlina, els coixins, les estovalles i les pesades lletres brodades amb or. El que necessito, és saber què se’n va fer de la dona, suposadament, assassinada, o...
M’havia esperat uns moments, crec que a causa del neguit que sentia d’estar allí, em feia desvariejar, moure enrenou, sortosament, tan sols per a mi. Per fora els murs i les reixes exteriors ens són prou conegudes, però, un cop traspasses les portes i et trobes asseguda davant d’un vidre, la cosa canvia. Estava profundament alterada, per bé que no coneixia a l’individu que ja tenia al davant, darrera els vidres, es clar.
Era un home relativament jove; duia els cabells curts i anava ben afaitat. Els seus ulls eren clars, la seva mirada, directa, convidava a escoltar-te’l. Fou ell qui ha començat a parlar-me; em feia l’efecte que sabia molt bé el per què hi era jo allà, i ha optat per anar al gra; tal com m’ha dit, disposàvem de poc temps.
Amb les mans damunt la taula i el cos relaxat, m’ha explicat que és d’Hondures. Hi té la dona i la filla; va venir sol amb l’esperança d’obrir camí per a la seva família. D’això en fa quatre anys. Quatre anys sense elles, i sense poder tirar endavant ni complir les seves promeses. Al seu país treballava en un despatx. Aquí ha fet de tot, de peó, de repartidor, va estar a Lleida collint peres, fins que van donar-li feina a l’heretat. Hi ha treballat dos anys, a gust. Són bona gent, funcionen com una empresa, amb temporers i d’altres fixes. Tot anava bé, però,.. Crec que ha estat aquí, que ha canviat de postura; ha fet girar l’aliança, com si li servís de talismà i demanés força per continuar. Se’l veia afeixugat i, de bona gana, li hagués premut les mans, de fet, he reprimit el gest d’atansar les meves. No podia, ni devia; hauria topat amb la fredor del vidre. Un mur que marca la frontera entre estar en el món o no ser-hi.
No sé el que ha durat la pausa, si poc o molt. No he trencat el silenci. No he gosat. Em sentia com una intrusa; una intrusa que escoltava, i perquè? Per escriure-ho després a corre-cuita i, fer-ne què?
Quan ha reprès la conversa, s’havia asserenat i, amb calma, ha anat glossant el darrer tros de la seva vida, el que, suposadament, injustament, dic jo, ara que l’he escoltat a través del vidre, l’ha dut fins aquí.
Si poc abans m’havia parlat d’aquest últim treball a l’heretat, de la confiança dels amos en ell, del bon rotllo que tenia amb els companys, ara, aquella guspira d’il·lusió e els seus ulls s’esvaí. Amb veu cansada em referia les obres d’ampliació de l’edifici i les vinyes; la feinada de la maquinària i de les grues i tractors; dels solcs i regateres per a les noves automatitzacions dels regadius. Va caldre nou personal especialitzat; tot plegat, hagués estat un progrés, si en aquesta moguda de terres i persones, no s’hagués descobert un cadàver, i un altre en un bancal, prou allunyat del primer, un esquelet, de molts anys enrere.
En arribar aquí m’he quedat atònita. Així, sense que jo, quasi sense posar-m’hi, em servien en safata, l’existència d’un “crim entre vinyars”, a causa de la descoberta casual de què em parlava. Degut al meu atordiment, és possible que hagi estat uns instants absent, perdent-me, per tant, algunes descripcions pel que fa als canvis que s’esdevingueren, a ran dels fets. L’evolució del tracte vers ell, no fou immediata. Es produí a mida que transcorria la investigació sobre el cas del cadàver, prioritàriament. La presència de la policia fou constant, hi havia molts individus per interrogar; entre ells en Mauricio, que es va sentir molt pressionat i menyspreat.
En l’interval que he perdut el fil de com havien succeït els fets i el canvi, o els motius que l’han dut al moment present, me’n va dir alguna cosa. Ara continua, però, no sé si en vull saber més. No sóc la seva advocadessa, ni periodista, ni res, tampoc tafanera. La casualitat, d’existir, o per atzar, rodant com una baldufa, de l’un a l’altre, m’he trobat aquí. Incomprensiblement. Cara a cara amb un home que no coneixia; ara el conec. S’ha despullat davant meu, sense haver-l’hi demanat, amb naturalitat i senzillesa; és amb senzillesa que es diuen les veritats. I jo me’l crec.
Crec, també, que no hauria de sofrir aquesta presó preventiva. Talment, com d’altres. No sóc jurista, ni pretenc fer apologia de res. Expresso, tan sols, un sentiment, el meu i ben imparcial. No hi tenia cap lligam amb en Mauricio, de cap mena; no obstant, si aquesta visita m’ha trasbalsat, què fóra, doncs, d’existir-ne, de lligams? No em puc estar de recordar-ne d’altres, de famílies de presos preventius.
Del que m’ha confessat en Mauricio, de l’episodi i fets que ha mal viscut fins arribar aquí, no en parlaré, ni n’he pres nota, ni n’he volgut saber més. De fet. He estat jo que l’he aturat, ho considero una intromissió a la seva intimitat, l’hi he dit. Quan s’arribi a descabdellar aquest cas, si és que arriba, ja me n’assabentaré. No serà un cas mediàtic, però, tal vegada, ho publiqui alguna revista local.
Quan s’ha fet l’hora, ens hem acomiadat amb un somriure, entranyable. Sense encaixades a través del vidre. Crec, però, que la visita i l’encontre, no el recordarem ambdós. No vull raure en sentimentalismes; no sóc l’única que ha abandonat la presó de Lledoners, diferent de com havia entrat. No en dic res més.
És en arribar a casa, que he escrit l’experiència viscuda; tins molt per a reflexionar, però, no ho vull fer amb presses i ara, ho confesso, tinc gana i he de fer-me alguna cosa per sopar.
Un altre dia assolellat em convida a sortir a la terrassa a esmorzar, de cara el mar. El veig de lluny, o l’endevino, no em vull fer trampes, el veig perquè brilla al fons i sé que és ell, hi és. Ho dic per convèncer-me a mi mateixa. No passi com amb d’altres coses que, de debò, no sé si passen realment.
La família s’estranya que perllongui l’estada aquí, en aquesta època de l’any; els veïns no hi són, els dies són més curts. Encara no en saben res del que m’ocupa; tampoc saben com m’agrada la solitud i la pau que es respira, aquí i ara mateix. Les gaudeixo. Tot i que, si volgués, tan sols anar-me’n a la terrassa de Ponent, veuria els vinyars de l’heretat, que m’han tingut entretinguda, però, em farien rumiar. Les vinyes les tinc més a prop que no pas el mar. A uns i altres, els vull. Els estimo a tots.
He reflexionat, força. Sobretot, de com va començar l’embolic. En dic embolic, perquè allà on hi veia misteri, ara, si més no, la paraula, es va diluint. Ha perdut força o ja no n’estic obsessionada. No es corresponen ni les dates, ni els personatges, ni els morts. Res no encaixa. Per tant, he pres la decisió de no remenar el passat, quan és tan meravellós el present, malgrat les incerteses. Així, doncs, tal com diuen els escrits més importants, tot i que a voltes en una primera lectura resultin poc entenedors, “deixem que els morts enterrin els seus morts”. No em correspon a mi remoure el passat ni les vinyes.
A les vinyes, però, hi vull tornar. Serà en una visita pública on hi hagi d’altra gent, com aquell primer dia. Em sembla que m’ho dec d’alguna manera, a mi i a l’heretat. Potser m’hi endugui un tovalló, ves tu. Vull tornar-hi, per tal d’acomiadar-me’n per sempre i deixar tranquils el meu cap i la berlina. S’ha acabat el bròquil!
Fora de ciutat m’agrada l’hora del crepuscle; l’entrellum i els seus colors, observar com el sol camina cap a la posta. És el cas d’aquest instant, que voldria atrapar, però, no es deixa. He estat al vinyar gran. No sabia massa bé com ho faria per anar directament a la berlina, que està al final del recorregut, i comparar les lletres brodades amb or, dels seus coixins amb les del meu tovalló.
Mentre m’ho pensava, m’he aturat uns segons al vestíbul de recepció; justament, quan apareixien davant meu una dona i un home. Eren de la casa; la dona era la guia que ens acompanyà aquell primer dia durant la visita. A l’home no l’he reconegut; ha estat ell qui s’ha dirigit a mi amb la mà estesa. Tu vas ser aquí no fa gaire; et recordo perquè duies un barret molt divertit, i somriu. La noia ha saludat i, discretament, ha sortit d’escena. Un cop recuperada de la sorpresa, tot ha estat fàcil.
L’hi he parlat obertament, En aquella visita m’havia xocat la similitud de les lletres en uns coixins de la berlina amb els brodats en uns tovallons antics de casa, i en vaig treure un de la bossa. Se l’ha mirat, seriós; vull dir que no se n’ha rigut. I, ha fet acció de posar-se en marxa, convidant-me a seguir-lo al lloc on era la berlina. Va dir-ho a algú del despatx. Precisament, l’havien traslladada a V. per a una exposició. S’ha girat cap a mi, zero problemes, diu,; i es presta a acompanyar-m’hi. Demà?, em diu, encara. Res més a dir, per ara.
Demà anirem plegats a trobar-nos amb la berlina, però això serà demà. Avui, si puc, encara voldria d’acabar el resum del que he viscut aquests dies, que no han passat en va. Com els somnis, que en general, són quelcom que no arribem a desxifrar, però, ens parlen per mitjà del nostre inconscient. Després del treball de camp on m’he submergit aquests dies, començo a dubtat si, en part, no haurà estat un somni. Només de pensar-hi, em sento tan infantil... Les bases de les proves, o la manca d’elles, em porten a deixar-ho córrer.
Suposant que ho hagués somniat, n’hi ha de somnis premonitoris? Prou. No vull fer-me preguntes que, tal vegada, em portarien a situacions i temps per oblidar. No fos cas que anés a raure a la consulta d’en... Jung, posats a fer!
Sóc positiva, i l’assumpte Berlina me’l prendré des del punt de vista empíric, ben palès.
L’he interioritzat. M’endreço els pensaments i els ordeno per visites.
LA VIRTUDES. No en vaig treure res de pràctic. Ni tan sols ho vaig intentar. Per respecte i dignitat. No obstant, el silenci em va enriquir. En sortir i acomiadar-me, mentalment, dels residents, ho feia arrapada al present i amb ganes de gaudir-ne.
VISITA A POBLET. Un recer de pau, on vaig prendre consciència d’enterrar en l’oblit el món d’ahir i aferrar-me al meu món. El que visc; sense voler posseir-lo, tot desprenent-me del que fa mal.
VISITA A LA PRESÒ DE LLEDONERS. És la que més m’afectà. Tan sols entrar, m’arribà una alenada de dignitat. Anava a veure un pres que no coneixia, però, no vull enganyar-me, sentia el respir d’altres, que no eren pitjor ni millor, que jo, que molts de nosaltres que som lliures, estem al carrer, si més no. Ara conec, he vist, en Mauricio, he vist d’a prop, la cara d’un migrant.
Quan m’he trobat al carrer, he mirat al sol, el cel, la gent... i, de bell nou, ha fluït en mi el sentiment de gratitud. El viatge, propiciat pel Pare Hostaler, no ha estat infructuós. Sortosament, ell sabé el que em convenia. Res a veure amb el “Crim entre vinyars” que, il·lusa de mi, pretenia investigar.
VISITA A L’HERETAT. Allà vaig conèixer la Berlina i descobrir-hi els coixins brodats amb lletres de fil d’or. Segueixo anomenant-la heretat i prou. Si en deia així al principi, ara amb molta més raó. He escrit raó, i quina raó tinc en aquests moments, que no tingués abans? Pregunta i resposta: que sóc discreta; des del començament, i ara més. Ja hi tornem! Ara més, perquè no hi vull involucrar ningú.
Posats a fer, diguem-ho tot. Aquest ningú, de qui, encara, no en conec el nom, em vindrà a buscar per conduir-me fins la Berlina. Forma part, important, d’una exposició on hi estan representades les principals Caves del Penedès. De casa a Vilafranca ens separen quinze quilòmetres, pel cap baix. Quinze quilòmetres donen per molt, ben administrats. Em conec, i en espais reduïts, sóc apocada. Puc quedar-me sense paraules, o tot el contrari. Espero trobar el punt just; el que tinc a dir és absurd; les meves suposicions, són tan inconsistents que tinc por de fer el ridícul. Me’n duré el tovalló com a prova, per justificar que la recerca i tot plegat no és cap excusa.
De l’altre episodi, dels retalls de diari, de les altres lletres negres que parlaven del “crim entre els vinyars”, no en diré res; més val, fóra molt incòmode per ell.
Quan m’enrotllo sóc imparable. Se m’ha escurçat el temps, en tinc poc per arreglar-me. Horreur! S’acosta un cotxe.
El dia havia començat com qualsevol altre, (mentida); a primera hora la boirina ha estat present, però, jo ho la veia (veritat); m’havia avançat a la realitat del matí assolellat que hem tingut cap a migdia. Perquè, ha estat, puntualment, a les dotze, que ha aparegut en Miquel a buscar-me. No ha vingut en cap dels dos cotxes exòtics que havia vist a les cotxeres. He obert la porta; ja no duia el pijama, però, ha anat de poc.
Tan sols entrar ha mirat l’entorn, amb sorpresa, potser amb admiració i tot. Què bonica! ha dit, sense aclarir si es referia a la casa o a mi. El molt murri no ho ha especificat.
Hem anat directament a l’exposició. El trajecte se m’ha fet curt. La conversa, entretinguda, molt fàcil. Tan fàcil que he acabat explicant-ho tot, sense que m’apliqués un tercer grau. L’interrogatori, inclús, ha estat divertit. Em feia preguntes com nen encuriosit; tal vegada, perquè em veia a mi i el meu relat, infantils. Certament, tinc un sentit de l’humor peculiar.
A l’hora d’acarar coixins i tovalló, ja ens havíem pres dos aperitius i la comparació e les lletres les hem fetes asseguts a la berlina. Potser s’haurà pensat que en tenia ganes. Les portes eren obertes, però tant em feia. Allò que pensava ahir, que em neguitejaven les converses en un espai reduït, no és ben bé cert, ni que hagi pres dos aperitius; em diverteix el que s’ho puguin pensar. Em feia riure, també, quan en sortir de la berlina saludava tot seriós algunes de les persones que concorrien a l’exposició.
La confrontació l’hem fet amb tota parsimònia. Les lletres, lletres o el que fossin, escuts o blasons, els hem trobat divins, ja ens importava poc o res, la similitud entre ambdues.
Hem dinat en una masia prop d’Olèrdola. La menja molt bona, cuina catalana regalada amb cava. No n’he pres gaire; no m’agrada especialment el cava. Després de dinar, com sempre m’agafa son. No m’he esforçat massa per dissimular-ho, educadament, però. Ell reia, de fet, sempre té la rialla o el somriure a punt. També ha somrigut, no sé si amb prou convenciment, quan en arribar al jardí de casa, ha dit allò que toca; l’última copa? I jo l’he fet una moixaina, com si fóssim unes criatures; mai l’última, l´he respost, somrient, tot obrint la porta del cotxe.
He atiat el foc de la llar. M’he descalçat i m’he abandonat damunt del sofà. No sé si he aconseguit iniciar la becaina, era el desig més fort que tenia en aquells moments. No he sentit arribar el cotxe;. directament, ha sonat el timbre de la porta i he tingut un ensurt. No volia de cap manera que m’insistís...
He anat descalça cap a la porta; abans d’arribar-hi s’havia obert i abans de poder reaccionar ja estava en braços del meu home. Les té aquestes coses, des què ens vam casar. Ens passa als dos; tenim una mena de intuïció a distància, inclús. Som capaços de percebre quan l’altre corre perill.
Avui tornava d’un congrés a París; havia estat una setmana fora i quan era a l’aeroport, en lloc d’anar cap a casa, sense pensar-s’ho ha vingut cap aquí...per abraçar-me. I ben abraçats hem pujat escales amunt. És ell qui les ha pujades, jo volava entre els seus braços fins que, sense gaire mirament, m’ha deixat caure damunt del llit. El desig de fer la becaina s’ha fet fonedís i l’he canviat per un altre, més fort i més potent, encara. Estava desperta, de cos i ànima. Ens hem afanyat a complaure’ls, els cossos i les ànimes. Amb l’amor es fonen en un de sol.
Demà, quan ens despertem, l’hi explicaré tot, fil per randa. Demà ja és, ja hi som i serà ara, d’aquí una estona, quan parlarem, mirant-nos somrients i acariciant-nos, si convé. Jo m’he despertat abans. Estic ansiosa per comentar amb ell tot el que he viscut aquests dies; viscut o somniat, una mica de cada. Ja me’l veig escoltant-me, seriós i reconduint el relat. Tenint-lo a ell no em cal en Jung.
ja no em cal incidir en l‘assumpte de la berlina, els coixins, les estovalles i les pesades lletres brodades amb or. El que necessito, és saber què se’n va fer de la dona, suposadament, assassinada, o...
M’havia esperat uns moments, crec que a causa del neguit que sentia d’estar allí, em feia desvariejar, moure enrenou, sortosament, tan sols per a mi. Per fora els murs i les reixes exteriors ens són prou conegudes, però, un cop traspasses les portes i et trobes asseguda davant d’un vidre, la cosa canvia. Estava profundament alterada, per bé que no coneixia a l’individu que ja tenia al davant, darrera els vidres, es clar.
Era un home relativament jove; duia els cabells curts i anava ben afaitat. Els seus ulls eren clars, la seva mirada, directa, convidava a escoltar-te’l. Fou ell qui ha començat a parlar-me; em feia l’efecte que sabia molt bé el per què hi era jo allà, i ha optat per anar al gra; tal com m’ha dit, disposàvem de poc temps.
Amb les mans damunt la taula i el cos relaxat, m’ha explicat que és d’Hondures. Hi té la dona i la filla; va venir sol amb l’esperança d’obrir camí per a la seva família. D’això en fa quatre anys. Quatre anys sense elles, i sense poder tirar endavant ni complir les seves promeses. Al seu país treballava en un despatx. Aquí ha fet de tot, de peó, de repartidor, va estar a Lleida collint peres, fins que van donar-li feina a l’heretat. Hi ha treballat dos anys, a gust. Són bona gent, funcionen com una empresa, amb temporers i d’altres fixes. Tot anava bé, però,.. Crec que ha estat aquí, que ha canviat de postura; ha fet girar l’aliança, com si li servís de talismà i demanés força per continuar. Se’l veia afeixugat i, de bona gana, li hagués premut les mans, de fet, he reprimit el gest d’atansar les meves. No podia, ni devia; hauria topat amb la fredor del vidre. Un mur que marca la frontera entre estar en el món o no ser-hi.
No sé el que ha durat la pausa, si poc o molt. No he trencat el silenci. No he gosat. Em sentia com una intrusa; una intrusa que escoltava, i perquè? Per escriure-ho després a corre-cuita i, fer-ne què?
Quan ha reprès la conversa, s’havia asserenat i, amb calma, ha anat glossant el darrer tros de la seva vida, el que, suposadament, injustament, dic jo, ara que l’he escoltat a través del vidre, l’ha dut fins aquí.
Si poc abans m’havia parlat d’aquest últim treball a l’heretat, de la confiança dels amos en ell, del bon rotllo que tenia amb els companys, ara, aquella guspira d’il·lusió e els seus ulls s’esvaí. Amb veu cansada em referia les obres d’ampliació de l’edifici i les vinyes; la feinada de la maquinària i de les grues i tractors; dels solcs i regateres per a les noves automatitzacions dels regadius. Va caldre nou personal especialitzat; tot plegat, hagués estat un progrés, si en aquesta moguda de terres i persones, no s’hagués descobert un cadàver, i un altre en un bancal, prou allunyat del primer, un esquelet, de molts anys enrere.
En arribar aquí m’he quedat atònita. Així, sense que jo, quasi sense posar-m’hi, em servien en safata, l’existència d’un “crim entre vinyars”, a causa de la descoberta casual de què em parlava. Degut al meu atordiment, és possible que hagi estat uns instants absent, perdent-me, per tant, algunes descripcions pel que fa als canvis que s’esdevingueren, a ran dels fets. L’evolució del tracte vers ell, no fou immediata. Es produí a mida que transcorria la investigació sobre el cas del cadàver, prioritàriament. La presència de la policia fou constant, hi havia molts individus per interrogar; entre ells en Mauricio, que es va sentir molt pressionat i menyspreat.
En l’interval que he perdut el fil de com havien succeït els fets i el canvi, o els motius que l’han dut al moment present, me’n va dir alguna cosa. Ara continua, però, no sé si en vull saber més. No sóc la seva advocadessa, ni periodista, ni res, tampoc tafanera. La casualitat, d’existir, o per atzar, rodant com una baldufa, de l’un a l’altre, m’he trobat aquí. Incomprensiblement. Cara a cara amb un home que no coneixia; ara el conec. S’ha despullat davant meu, sense haver-l’hi demanat, amb naturalitat i senzillesa; és amb senzillesa que es diuen les veritats. I jo me’l crec.
Crec, també, que no hauria de sofrir aquesta presó preventiva. Talment, com d’altres. No sóc jurista, ni pretenc fer apologia de res. Expresso, tan sols, un sentiment, el meu i ben imparcial. No hi tenia cap lligam amb en Mauricio, de cap mena; no obstant, si aquesta visita m’ha trasbalsat, què fóra, doncs, d’existir-ne, de lligams? No em puc estar de recordar-ne d’altres, de famílies de presos preventius.
Del que m’ha confessat en Mauricio, de l’episodi i fets que ha mal viscut fins arribar aquí, no en parlaré, ni n’he pres nota, ni n’he volgut saber més. De fet. He estat jo que l’he aturat, ho considero una intromissió a la seva intimitat, l’hi he dit. Quan s’arribi a descabdellar aquest cas, si és que arriba, ja me n’assabentaré. No serà un cas mediàtic, però, tal vegada, ho publiqui alguna revista local.
Quan s’ha fet l’hora, ens hem acomiadat amb un somriure, entranyable. Sense encaixades a través del vidre. Crec, però, que la visita i l’encontre, no el recordarem ambdós. No vull raure en sentimentalismes; no sóc l’única que ha abandonat la presó de Lledoners, diferent de com havia entrat. No en dic res més.
És en arribar a casa, que he escrit l’experiència viscuda; tins molt per a reflexionar, però, no ho vull fer amb presses i ara, ho confesso, tinc gana i he de fer-me alguna cosa per sopar.
Un altre dia assolellat em convida a sortir a la terrassa a esmorzar, de cara el mar. El veig de lluny, o l’endevino, no em vull fer trampes, el veig perquè brilla al fons i sé que és ell, hi és. Ho dic per convèncer-me a mi mateixa. No passi com amb d’altres coses que, de debò, no sé si passen realment.
La família s’estranya que perllongui l’estada aquí, en aquesta època de l’any; els veïns no hi són, els dies són més curts. Encara no en saben res del que m’ocupa; tampoc saben com m’agrada la solitud i la pau que es respira, aquí i ara mateix. Les gaudeixo. Tot i que, si volgués, tan sols anar-me’n a la terrassa de Ponent, veuria els vinyars de l’heretat, que m’han tingut entretinguda, però, em farien rumiar. Les vinyes les tinc més a prop que no pas el mar. A uns i altres, els vull. Els estimo a tots.
He reflexionat, força. Sobretot, de com va començar l’embolic. En dic embolic, perquè allà on hi veia misteri, ara, si més no, la paraula, es va diluint. Ha perdut força o ja no n’estic obsessionada. No es corresponen ni les dates, ni els personatges, ni els morts. Res no encaixa. Per tant, he pres la decisió de no remenar el passat, quan és tan meravellós el present, malgrat les incerteses. Així, doncs, tal com diuen els escrits més importants, tot i que a voltes en una primera lectura resultin poc entenedors, “deixem que els morts enterrin els seus morts”. No em correspon a mi remoure el passat ni les vinyes.
A les vinyes, però, hi vull tornar. Serà en una visita pública on hi hagi d’altra gent, com aquell primer dia. Em sembla que m’ho dec d’alguna manera, a mi i a l’heretat. Potser m’hi endugui un tovalló, ves tu. Vull tornar-hi, per tal d’acomiadar-me’n per sempre i deixar tranquils el meu cap i la berlina. S’ha acabat el bròquil!
Fora de ciutat m’agrada l’hora del crepuscle; l’entrellum i els seus colors, observar com el sol camina cap a la posta. És el cas d’aquest instant, que voldria atrapar, però, no es deixa. He estat al vinyar gran. No sabia massa bé com ho faria per anar directament a la berlina, que està al final del recorregut, i comparar les lletres brodades amb or, dels seus coixins amb les del meu tovalló.
Mentre m’ho pensava, m’he aturat uns segons al vestíbul de recepció; justament, quan apareixien davant meu una dona i un home. Eren de la casa; la dona era la guia que ens acompanyà aquell primer dia durant la visita. A l’home no l’he reconegut; ha estat ell qui s’ha dirigit a mi amb la mà estesa. Tu vas ser aquí no fa gaire; et recordo perquè duies un barret molt divertit, i somriu. La noia ha saludat i, discretament, ha sortit d’escena. Un cop recuperada de la sorpresa, tot ha estat fàcil.
L’hi he parlat obertament, En aquella visita m’havia xocat la similitud de les lletres en uns coixins de la berlina amb els brodats en uns tovallons antics de casa, i en vaig treure un de la bossa. Se l’ha mirat, seriós; vull dir que no se n’ha rigut. I, ha fet acció de posar-se en marxa, convidant-me a seguir-lo al lloc on era la berlina. Va dir-ho a algú del despatx. Precisament, l’havien traslladada a V. per a una exposició. S’ha girat cap a mi, zero problemes, diu,; i es presta a acompanyar-m’hi. Demà?, em diu, encara. Res més a dir, per ara.
Demà anirem plegats a trobar-nos amb la berlina, però això serà demà. Avui, si puc, encara voldria d’acabar el resum del que he viscut aquests dies, que no han passat en va. Com els somnis, que en general, són quelcom que no arribem a desxifrar, però, ens parlen per mitjà del nostre inconscient. Després del treball de camp on m’he submergit aquests dies, començo a dubtat si, en part, no haurà estat un somni. Només de pensar-hi, em sento tan infantil... Les bases de les proves, o la manca d’elles, em porten a deixar-ho córrer.
Suposant que ho hagués somniat, n’hi ha de somnis premonitoris? Prou. No vull fer-me preguntes que, tal vegada, em portarien a situacions i temps per oblidar. No fos cas que anés a raure a la consulta d’en... Jung, posats a fer!
Sóc positiva, i l’assumpte Berlina me’l prendré des del punt de vista empíric, ben palès.
L’he interioritzat. M’endreço els pensaments i els ordeno per visites.
LA VIRTUDES. No en vaig treure res de pràctic. Ni tan sols ho vaig intentar. Per respecte i dignitat. No obstant, el silenci em va enriquir. En sortir i acomiadar-me, mentalment, dels residents, ho feia arrapada al present i amb ganes de gaudir-ne.
VISITA A POBLET. Un recer de pau, on vaig prendre consciència d’enterrar en l’oblit el món d’ahir i aferrar-me al meu món. El que visc; sense voler posseir-lo, tot desprenent-me del que fa mal.
VISITA A LA PRESÒ DE LLEDONERS. És la que més m’afectà. Tan sols entrar, m’arribà una alenada de dignitat. Anava a veure un pres que no coneixia, però, no vull enganyar-me, sentia el respir d’altres, que no eren pitjor ni millor, que jo, que molts de nosaltres que som lliures, estem al carrer, si més no. Ara conec, he vist, en Mauricio, he vist d’a prop, la cara d’un migrant.
Quan m’he trobat al carrer, he mirat al sol, el cel, la gent... i, de bell nou, ha fluït en mi el sentiment de gratitud. El viatge, propiciat pel Pare Hostaler, no ha estat infructuós. Sortosament, ell sabé el que em convenia. Res a veure amb el “Crim entre vinyars” que, il·lusa de mi, pretenia investigar.
VISITA A L’HERETAT. Allà vaig conèixer la Berlina i descobrir-hi els coixins brodats amb lletres de fil d’or. Segueixo anomenant-la heretat i prou. Si en deia així al principi, ara amb molta més raó. He escrit raó, i quina raó tinc en aquests moments, que no tingués abans? Pregunta i resposta: que sóc discreta; des del començament, i ara més. Ja hi tornem! Ara més, perquè no hi vull involucrar ningú.
Posats a fer, diguem-ho tot. Aquest ningú, de qui, encara, no en conec el nom, em vindrà a buscar per conduir-me fins la Berlina. Forma part, important, d’una exposició on hi estan representades les principals Caves del Penedès. De casa a Vilafranca ens separen quinze quilòmetres, pel cap baix. Quinze quilòmetres donen per molt, ben administrats. Em conec, i en espais reduïts, sóc apocada. Puc quedar-me sense paraules, o tot el contrari. Espero trobar el punt just; el que tinc a dir és absurd; les meves suposicions, són tan inconsistents que tinc por de fer el ridícul. Me’n duré el tovalló com a prova, per justificar que la recerca i tot plegat no és cap excusa.
De l’altre episodi, dels retalls de diari, de les altres lletres negres que parlaven del “crim entre els vinyars”, no en diré res; més val, fóra molt incòmode per ell.
Quan m’enrotllo sóc imparable. Se m’ha escurçat el temps, en tinc poc per arreglar-me. Horreur! S’acosta un cotxe.
El dia havia començat com qualsevol altre, (mentida); a primera hora la boirina ha estat present, però, jo ho la veia (veritat); m’havia avançat a la realitat del matí assolellat que hem tingut cap a migdia. Perquè, ha estat, puntualment, a les dotze, que ha aparegut en Miquel a buscar-me. No ha vingut en cap dels dos cotxes exòtics que havia vist a les cotxeres. He obert la porta; ja no duia el pijama, però, ha anat de poc.
Tan sols entrar ha mirat l’entorn, amb sorpresa, potser amb admiració i tot. Què bonica! ha dit, sense aclarir si es referia a la casa o a mi. El molt murri no ho ha especificat.
Hem anat directament a l’exposició. El trajecte se m’ha fet curt. La conversa, entretinguda, molt fàcil. Tan fàcil que he acabat explicant-ho tot, sense que m’apliqués un tercer grau. L’interrogatori, inclús, ha estat divertit. Em feia preguntes com nen encuriosit; tal vegada, perquè em veia a mi i el meu relat, infantils. Certament, tinc un sentit de l’humor peculiar.
A l’hora d’acarar coixins i tovalló, ja ens havíem pres dos aperitius i la comparació e les lletres les hem fetes asseguts a la berlina. Potser s’haurà pensat que en tenia ganes. Les portes eren obertes, però tant em feia. Allò que pensava ahir, que em neguitejaven les converses en un espai reduït, no és ben bé cert, ni que hagi pres dos aperitius; em diverteix el que s’ho puguin pensar. Em feia riure, també, quan en sortir de la berlina saludava tot seriós algunes de les persones que concorrien a l’exposició.
La confrontació l’hem fet amb tota parsimònia. Les lletres, lletres o el que fossin, escuts o blasons, els hem trobat divins, ja ens importava poc o res, la similitud entre ambdues.
Hem dinat en una masia prop d’Olèrdola. La menja molt bona, cuina catalana regalada amb cava. No n’he pres gaire; no m’agrada especialment el cava. Després de dinar, com sempre m’agafa son. No m’he esforçat massa per dissimular-ho, educadament, però. Ell reia, de fet, sempre té la rialla o el somriure a punt. També ha somrigut, no sé si amb prou convenciment, quan en arribar al jardí de casa, ha dit allò que toca; l’última copa? I jo l’he fet una moixaina, com si fóssim unes criatures; mai l’última, l´he respost, somrient, tot obrint la porta del cotxe.
He atiat el foc de la llar. M’he descalçat i m’he abandonat damunt del sofà. No sé si he aconseguit iniciar la becaina, era el desig més fort que tenia en aquells moments. No he sentit arribar el cotxe;. directament, ha sonat el timbre de la porta i he tingut un ensurt. No volia de cap manera que m’insistís...
He anat descalça cap a la porta; abans d’arribar-hi s’havia obert i abans de poder reaccionar ja estava en braços del meu home. Les té aquestes coses, des què ens vam casar. Ens passa als dos; tenim una mena de intuïció a distància, inclús. Som capaços de percebre quan l’altre corre perill.
Avui tornava d’un congrés a París; havia estat una setmana fora i quan era a l’aeroport, en lloc d’anar cap a casa, sense pensar-s’ho ha vingut cap aquí...per abraçar-me. I ben abraçats hem pujat escales amunt. És ell qui les ha pujades, jo volava entre els seus braços fins que, sense gaire mirament, m’ha deixat caure damunt del llit. El desig de fer la becaina s’ha fet fonedís i l’he canviat per un altre, més fort i més potent, encara. Estava desperta, de cos i ànima. Ens hem afanyat a complaure’ls, els cossos i les ànimes. Amb l’amor es fonen en un de sol.
Demà, quan ens despertem, l’hi explicaré tot, fil per randa. Demà ja és, ja hi som i serà ara, d’aquí una estona, quan parlarem, mirant-nos somrients i acariciant-nos, si convé. Jo m’he despertat abans. Estic ansiosa per comentar amb ell tot el que he viscut aquests dies; viscut o somniat, una mica de cada. Ja me’l veig escoltant-me, seriós i reconduint el relat. Tenint-lo a ell no em cal en Jung.
Avui me’n vaig a Lledoners. Hi trobaré en Mauricio. El Pare Hostaler m’ha propiciat la visita. Només sé d’ell que és migrant; que havia treballat a l’heretat on era la berlina; justament, el lloc que m’obsessionà degut a aquella associació d’idees i de parentius, de la dona que, possiblement, hagués estat violada abans d’assassinar-la.
Avui, i després de la conversa d’ahir a Poblet, tot plegat em sembla una ximpleria, més que una intriga; però, què vols, sóc així de fantasiosa, tal com em veu part de la família?
Ahir em va costar molt d’adormir-me; no fou en va el viatge de recerca. Recerca; recerca, també, en el sentit més profund. Em dic que vaig trobar el que necessitava, tot i que, tal vegada, no és el que buscava. A voltes succeeix i quan em passa me’n sento agraïda. Potser no dormia perquè fou massa excitant el que vaig viure. Durant l’anada a Poblet, m’anava castigant i quan hi vaig ser, ningú em va sermonejar, ni aconsellar...La tornada fou tranquil·la, ni càstig ni cabòries.
Avui me’n vaig a Lledoners. Hi trobaré en Mauricio. El Pare Hostaler m’ha propiciat la visita. Només sé d’ell que és migrant; que havia treballat a l’heretat on era la berlina; justament, el lloc que m’obsessionà degut a aquella associació d’idees i de parentius, de la dona que, possiblement, hagués estat violada abans d’assassinar-la.
Avui, i després de la conversa d’ahir a Poblet, tot plegat em sembla una ximpleria, més que una intriga; però, què vols, sóc així de fantasiosa, tal com em veu part de la família?
He arribat a la presó de Lledoners. Serà la última visita que faci per tal d’aclarir el tema de l’heretat, ja no em cal incidir en l‘assumpte de la berlina, els coixins, les estovalles i les pesades lletres brodades amb or. El que necessito, és saber què se’n va fer de la dona, suposadament, assassinada, o...
M’havia esperat uns moments, crec que a causa del neguit que sentia d’estar allí, em feia desvariejar, moure enrenou, sortosament, tan sols per a mi. Per fora els murs i les reixes exteriors ens són prou conegudes, però, un cop traspasses les portes i et trobes asseguda davant d’un vidre, la cosa canvia. Estava profundament alterada, per bé que no coneixia a l’individu que ja tenia al davant, darrera els vidres, es clar.
Era un home relativament jove; duia els cabells curts i anava ben afaitat. Els seus ulls eren clars, la seva mirada, directa, convidava a escoltar-te’l. Fou ell qui ha començat a parlar-me; em feia l’efecte que sabia molt bé el per què hi era jo allà, i ha optat per anar al gra; tal com m’ha dit, disposàvem de poc temps.
Amb les mans damunt la taula i el cos relaxat, m’ha explicat que és d’Hondures. Hi té la dona i la filla; va venir sol amb l’esperança d’obrir camí per a la seva família. D’això en fa quatre anys. Quatre anys sense elles, i sense poder tirar endavant ni complir les seves promeses. Al seu país treballava en un despatx. Aquí ha fet de tot, de peó, de repartidor, va estar a Lleida collint peres, fins que van donar-li feina a l’heretat. Hi ha treballat dos anys, a gust. Són bona gent, funcionen com una empresa, amb temporers i d’altres fixes. Tot anava bé, però,.. Crec que ha estat aquí, que ha canviat de postura; ha fet girar l’aliança, com si li servís de talismà i demanés força per continuar. Se’l veia afeixugat i, de bona gana, li hagués premut les mans, de fet, he reprimit el gest d’atansar les meves. No podia, ni devia; hauria topat amb la fredor del vidre. Un mur que marca la frontera entre estar en el món o no ser-hi.
No sé el que ha durat la pausa, si poc o molt. No he trencat el silenci. No he gosat. Em sentia com una intrusa; una intrusa que escoltava, i perquè? Per escriure-ho després a corre-cuita i, fer-ne què?
Quan ha reprès la conversa, s’havia asserenat i, amb calma, ha anat glossant el darrer tros de la seva vida, el que, suposadament, injustament, dic jo, ara que l’he escoltat a través del vidre, l’ha dut fins aquí.
Si poc abans m’havia parlat d’aquest últim treball a l’heretat, de la confiança dels amos en ell, del bon rotllo que tenia amb els companys, ara, aquella guspira d’il·lusió e els seus ulls s’esvaí. Amb veu cansada em referia les obres d’ampliació de l’edifici i les vinyes; la feinada de la maquinària i de les grues i tractors; dels solcs i regateres per a les noves automatitzacions dels regadius. Va caldre nou personal especialitzat; tot plegat, hagués estat un progrés, si en aquesta moguda de terres i persones, no s’hagués descobert un cadàver, i un altre en un bancal, prou allunyat del primer, un esquelet, de molts anys enrere.
En arribar aquí m’he quedat atònita. Així, sense que jo, quasi sense posar-m’hi, em servien en safata, l’existència d’un “crim entre vinyars”, a causa de la descoberta casual de què em parlava. Degut al meu atordiment, és possible que hagi estat uns instants absent, perdent-me, per tant, algunes descripcions pel que fa als canvis que s’esdevingueren, a ran dels fets. L’evolució del tracte vers ell, no fou immediata. Es produí a mida que transcorria la investigació sobre el cas del cadàver, prioritàriament. La presència de la policia fou constant, hi havia molts individus per interrogar; entre ells en Mauricio, que es va sentir molt pressionat i menyspreat.
En l’interval que he perdut el fil de com havien succeït els fets i el canvi, o els motius que l’han dut al moment present, me’n va dir alguna cosa. Ara continua, però, no sé si en vull saber més. No sóc la seva advocadessa, ni periodista, ni res, tampoc tafanera. La casualitat, d’existir, o per atzar, rodant com una baldufa, de l’un a l’altre, m’he trobat aquí. Incomprensiblement. Cara a cara amb un home que no coneixia; ara el conec. S’ha despullat davant meu, sense haver-l’hi demanat, amb naturalitat i senzillesa; és amb senzillesa que es diuen les veritats. I jo me’l crec.
Crec, també, que no hauria de sofrir aquesta presó preventiva. Talment, com d’altres. No sóc jurista, ni pretenc fer apologia de res. Expresso, tan sols, un sentiment, el meu i ben imparcial. No hi tenia cap lligam amb en Mauricio, de cap mena; no obstant, si aquesta visita m’ha trasbalsat, què fóra, doncs, d’existir-ne, de lligams? No em puc estar de recordar-ne d’altres, de famílies de presos preventius.
Del que m’ha confessat en Mauricio, de l’episodi i fets que ha mal viscut fins arribar aquí, no en parlaré, ni n’he pres nota, ni n’he volgut saber més. De fet. He estat jo que l’he aturat, ho considero una intromissió a la seva intimitat, l’hi he dit. Quan s’arribi a descabdellar aquest cas, si és que arriba, ja me n’assabentaré. No serà un cas mediàtic, però, tal vegada, ho publiqui alguna revista local.
Quan s’ha fet l’hora, ens hem acomiadat amb un somriure, entranyable. Sense encaixades a través del vidre. Crec, però, que la visita i l’encontre, no el recordarem ambdós. No vull raure en sentimentalismes; no sóc l’única que ha abandonat la presó de Lledoners, diferent de com havia entrat. No en dic res més.
És en arribar a casa, que he escrit l’experiència viscuda; tins molt per a reflexionar, però, no ho vull fer amb presses i ara, ho confesso, tinc gana i he de fer-me alguna cosa per sopar.
Un altre dia assolellat em convida a sortir a la terrassa a esmorzar, de cara el mar. El veig de lluny, o l’endevino, no em vull fer trampes, el veig perquè brilla al fons i sé que és ell, hi és. Ho dic per convèncer-me a mi mateixa. No passi com amb d’altres coses que, de debò, no sé si passen realment.
La família s’estranya que perllongui l’estada aquí, en aquesta època de l’any; els veïns no hi són, els dies són més curts. Encara no en saben res del que m’ocupa; tampoc saben com m’agrada la solitud i la pau que es respira, aquí i ara mateix. Les gaudeixo. Tot i que, si volgués, tan sols anar-me’n a la terrassa de Ponent, veuria els vinyars de l’heretat, que m’han tingut entretinguda, però, em farien rumiar. Les vinyes les tinc més a prop que no pas el mar. A uns i altres, els vull. Els estimo a tots.
He reflexionat, força. Sobretot, de com va començar l’embolic. En dic embolic, perquè allà on hi veia misteri, ara, si més no, la paraula, es va diluint. Ha perdut força o ja no n’estic obsessionada. No es corresponen ni les dates, ni els personatges, ni els morts. Res no encaixa. Per tant, he pres la decisió de no remenar el passat, quan és tan meravellós el present, malgrat les incerteses. Així, doncs, tal com diuen els escrits més importants, tot i que a voltes en una primera lectura resultin poc entenedors, “deixem que els morts enterrin els seus morts”. No em correspon a mi remoure el passat ni les vinyes.
A les vinyes, però, hi vull tornar. Serà en una visita pública on hi hagi d’altra gent, com aquell primer dia. Em sembla que m’ho dec d’alguna manera, a mi i a l’heretat. Potser m’hi endugui un tovalló, ves tu. Vull tornar-hi, per tal d’acomiadar-me’n per sempre i deixar tranquils el meu cap i la berlina. S’ha acabat el bròquil!
Fora de ciutat m’agrada l’hora del crepuscle; l’entrellum i els seus colors, observar com el sol camina cap a la posta. És el cas d’aquest instant, que voldria atrapar, però, no es deixa. He estat al vinyar gran. No sabia massa bé com ho faria per anar directament a la berlina, que està al final del recorregut, i comparar les lletres brodades amb or, dels seus coixins amb les del meu tovalló.
Mentre m’ho pensava, m’he aturat uns segons al vestíbul de recepció; justament, quan apareixien davant meu una dona i un home. Eren de la casa; la dona era la guia que ens acompanyà aquell primer dia durant la visita. A l’home no l’he reconegut; ha estat ell qui s’ha dirigit a mi amb la mà estesa. Tu vas ser aquí no fa gaire; et recordo perquè duies un barret molt divertit, i somriu. La noia ha saludat i, discretament, ha sortit d’escena. Un cop recuperada de la sorpresa, tot ha estat fàcil.
L’hi he parlat obertament, En aquella visita m’havia xocat la similitud de les lletres en uns coixins de la berlina amb els brodats en uns tovallons antics de casa, i en vaig treure un de la bossa. Se l’ha mirat, seriós; vull dir que no se n’ha rigut. I, ha fet acció de posar-se en marxa, convidant-me a seguir-lo al lloc on era la berlina. Va dir-ho a algú del despatx. Precisament, l’havien traslladada a V. per a una exposició. S’ha girat cap a mi, zero problemes, diu,; i es presta a acompanyar-m’hi. Demà?, em diu, encara. Res més a dir, per ara.
Demà anirem plegats a trobar-nos amb la berlina, però això serà demà. Avui, si puc, encara voldria d’acabar el resum del que he viscut aquests dies, que no han passat en va. Com els somnis, que en general, són quelcom que no arribem a desxifrar, però, ens parlen per mitjà del nostre inconscient. Després del treball de camp on m’he submergit aquests dies, començo a dubtat si, en part, no haurà estat un somni. Només de pensar-hi, em sento tan infantil... Les bases de les proves, o la manca d’elles, em porten a deixar-ho córrer.
Suposant que ho hagués somniat, n’hi ha de somnis premonitoris? Prou. No vull fer-me preguntes que, tal vegada, em portarien a situacions i temps per oblidar. No fos cas que anés a raure a la consulta d’en... Jung, posats a fer!
Sóc positiva, i l’assumpte Berlina me’l prendré des del punt de vista empíric, ben palès.
L’he interioritzat. M’endreço els pensaments i els ordeno per visites.
LA VIRTUDES. No en vaig treure res de pràctic. Ni tan sols ho vaig intentar. Per respecte i dignitat. No obstant, el silenci em va enriquir. En sortir i acomiadar-me, mentalment, dels residents, ho feia arrapada al present i amb ganes de gaudir-ne.
VISITA A POBLET. Un recer de pau, on vaig prendre consciència d’enterrar en l’oblit el món d’ahir i aferrar-me al meu món. El que visc; sense voler posseir-lo, tot desprenent-me del que fa mal.
VISITA A LA PRESÒ DE LLEDONERS. És la que més m’afectà. Tan sols entrar, m’arribà una alenada de dignitat. Anava a veure un pres que no coneixia, però, no vull enganyar-me, sentia el respir d’altres, que no eren pitjor ni millor, que jo, que molts de nosaltres que som lliures, estem al carrer, si més no. Ara conec, he vist, en Mauricio, he vist d’a prop, la cara d’un migrant.
Quan m’he trobat al carrer, he mirat al sol, el cel, la gent... i, de bell nou, ha fluït en mi el sentiment de gratitud. El viatge, propiciat pel Pare Hostaler, no ha estat infructuós. Sortosament, ell sabé el que em convenia. Res a veure amb el “Crim entre vinyars” que, il·lusa de mi, pretenia investigar.
VISITA A L’HERETAT. Allà vaig conèixer la Berlina i descobrir-hi els coixins brodats amb lletres de fil d’or. Segueixo anomenant-la heretat i prou. Si en deia així al principi, ara amb molta més raó. He escrit raó, i quina raó tinc en aquests moments, que no tingués abans? Pregunta i resposta: que sóc discreta; des del començament, i ara més. Ja hi tornem! Ara més, perquè no hi vull involucrar ningú.
Posats a fer, diguem-ho tot. Aquest ningú, de qui, encara, no en conec el nom, em vindrà a buscar per conduir-me fins la Berlina. Forma part, important, d’una exposició on hi estan representades les principals Caves del Penedès. De casa a Vilafranca ens separen quinze quilòmetres, pel cap baix. Quinze quilòmetres donen per molt, ben administrats. Em conec, i en espais reduïts, sóc apocada. Puc quedar-me sense paraules, o tot el contrari. Espero trobar el punt just; el que tinc a dir és absurd; les meves suposicions, són tan inconsistents que tinc por de fer el ridícul. Me’n duré el tovalló com a prova, per justificar que la recerca i tot plegat no és cap excusa.
De l’altre episodi, dels retalls de diari, de les altres lletres negres que parlaven del “crim entre els vinyars”, no en diré res; més val, fóra molt incòmode per ell.
Quan m’enrotllo sóc imparable. Se m’ha escurçat el temps, en tinc poc per arreglar-me. Horreur! S’acosta un cotxe.
El dia havia començat com qualsevol altre, (mentida); a primera hora la boirina ha estat present, però, jo ho la veia (veritat); m’havia avançat a la realitat del matí assolellat que hem tingut cap a migdia. Perquè, ha estat, puntualment, a les dotze, que ha aparegut en Miquel a buscar-me. No ha vingut en cap dels dos cotxes exòtics que havia vist a les cotxeres. He obert la porta; ja no duia el pijama, però, ha anat de poc.
Tan sols entrar ha mirat l’entorn, amb sorpresa, potser amb admiració i tot. Què bonica! ha dit, sense aclarir si es referia a la casa o a mi. El molt murri no ho ha especificat.
Hem anat directament a l’exposició. El trajecte se m’ha fet curt. La conversa, entretinguda, molt fàcil. Tan fàcil que he acabat explicant-ho tot, sense que m’apliqués un tercer grau. L’interrogatori, inclús, ha estat divertit. Em feia preguntes com nen encuriosit; tal vegada, perquè em veia a mi i el meu relat, infantils. Certament, tinc un sentit de l’humor peculiar.
A l’hora d’acarar coixins i tovalló, ja ens havíem pres dos aperitius i la comparació e les lletres les hem fetes asseguts a la berlina. Potser s’haurà pensat que en tenia ganes. Les portes eren obertes, però tant em feia. Allò que pensava ahir, que em neguitejaven les converses en un espai reduït, no és ben bé cert, ni que hagi pres dos aperitius; em diverteix el que s’ho puguin pensar. Em feia riure, també, quan en sortir de la berlina saludava tot seriós algunes de les persones que concorrien a l’exposició.
La confrontació l’hem fet amb tota parsimònia. Les lletres, lletres o el que fossin, escuts o blasons, els hem trobat divins, ja ens importava poc o res, la similitud entre ambdues.
Hem dinat en una masia prop d’Olèrdola. La menja molt bona, cuina catalana regalada amb cava. No n’he pres gaire; no m’agrada especialment el cava. Després de dinar, com sempre m’agafa son. No m’he esforçat massa per dissimular-ho, educadament, però. Ell reia, de fet, sempre té la rialla o el somriure a punt. També ha somrigut, no sé si amb prou convenciment, quan en arribar al jardí de casa, ha dit allò que toca; l’última copa? I jo l’he fet una moixaina, com si fóssim unes criatures; mai l’última, l´he respost, somrient, tot obrint la porta del cotxe.
He atiat el foc de la llar. M’he descalçat i m’he abandonat damunt del sofà. No sé si he aconseguit iniciar la becaina, era el desig més fort que tenia en aquells moments. No he sentit arribar el cotxe;. directament, ha sonat el timbre de la porta i he tingut un ensurt. No volia de cap manera que m’insistís...
He anat descalça cap a la porta; abans d’arribar-hi s’havia obert i abans de poder reaccionar ja estava en braços del meu home. Les té aquestes coses, des què ens vam casar. Ens passa als dos; tenim una mena de intuïció a distància, inclús. Som capaços de percebre quan l’altre corre perill.
Avui tornava d’un congrés a París; havia estat una setmana fora i quan era a l’aeroport, en lloc d’anar cap a casa, sense pensar-s’ho ha vingut cap aquí...per abraçar-me. I ben abraçats hem pujat escales amunt. És ell qui les ha pujades, jo volava entre els seus braços fins que, sense gaire mirament, m’ha deixat caure damunt del llit. El desig de fer la becaina s’ha fet fonedís i l’he canviat per un altre, més fort i més potent, encara. Estava desperta, de cos i ànima. Ens hem afanyat a complaure’ls, els cossos i les ànimes. Amb l’amor es fonen en un de sol.
Demà, quan ens despertem, l’hi explicaré tot, fil per randa. Demà ja és, ja hi som i serà ara, d’aquí una estona, quan parlarem, mirant-nos somrients i acariciant-nos, si convé. Jo m’he despertat abans. Estic ansiosa per comentar amb ell tot el que he viscut aquests dies; viscut o somniat, una mica de cada. Ja me’l veig escoltant-me, seriós i reconduint el relat. Tenint-lo a ell no em cal en Jung.
ja no em cal incidir en l‘assumpte de la berlina, els coixins, les estovalles i les pesades lletres brodades amb or. El que necessito, és saber què se’n va fer de la dona, suposadament, assassinada, o...
M’havia esperat uns moments, crec que a causa del neguit que sentia d’estar allí, em feia desvariejar, moure enrenou, sortosament, tan sols per a mi. Per fora els murs i les reixes exteriors ens són prou conegudes, però, un cop traspasses les portes i et trobes asseguda davant d’un vidre, la cosa canvia. Estava profundament alterada, per bé que no coneixia a l’individu que ja tenia al davant, darrera els vidres, es clar.
Era un home relativament jove; duia els cabells curts i anava ben afaitat. Els seus ulls eren clars, la seva mirada, directa, convidava a escoltar-te’l. Fou ell qui ha començat a parlar-me; em feia l’efecte que sabia molt bé el per què hi era jo allà, i ha optat per anar al gra; tal com m’ha dit, disposàvem de poc temps.
Amb les mans damunt la taula i el cos relaxat, m’ha explicat que és d’Hondures. Hi té la dona i la filla; va venir sol amb l’esperança d’obrir camí per a la seva família. D’això en fa quatre anys. Quatre anys sense elles, i sense poder tirar endavant ni complir les seves promeses. Al seu país treballava en un despatx. Aquí ha fet de tot, de peó, de repartidor, va estar a Lleida collint peres, fins que van donar-li feina a l’heretat. Hi ha treballat dos anys, a gust. Són bona gent, funcionen com una empresa, amb temporers i d’altres fixes. Tot anava bé, però,.. Crec que ha estat aquí, que ha canviat de postura; ha fet girar l’aliança, com si li servís de talismà i demanés força per continuar. Se’l veia afeixugat i, de bona gana, li hagués premut les mans, de fet, he reprimit el gest d’atansar les meves. No podia, ni devia; hauria topat amb la fredor del vidre. Un mur que marca la frontera entre estar en el món o no ser-hi.
No sé el que ha durat la pausa, si poc o molt. No he trencat el silenci. No he gosat. Em sentia com una intrusa; una intrusa que escoltava, i perquè? Per escriure-ho després a corre-cuita i, fer-ne què?
Quan ha reprès la conversa, s’havia asserenat i, amb calma, ha anat glossant el darrer tros de la seva vida, el que, suposadament, injustament, dic jo, ara que l’he escoltat a través del vidre, l’ha dut fins aquí.
Si poc abans m’havia parlat d’aquest últim treball a l’heretat, de la confiança dels amos en ell, del bon rotllo que tenia amb els companys, ara, aquella guspira d’il·lusió e els seus ulls s’esvaí. Amb veu cansada em referia les obres d’ampliació de l’edifici i les vinyes; la feinada de la maquinària i de les grues i tractors; dels solcs i regateres per a les noves automatitzacions dels regadius. Va caldre nou personal especialitzat; tot plegat, hagués estat un progrés, si en aquesta moguda de terres i persones, no s’hagués descobert un cadàver, i un altre en un bancal, prou allunyat del primer, un esquelet, de molts anys enrere.
En arribar aquí m’he quedat atònita. Així, sense que jo, quasi sense posar-m’hi, em servien en safata, l’existència d’un “crim entre vinyars”, a causa de la descoberta casual de què em parlava. Degut al meu atordiment, és possible que hagi estat uns instants absent, perdent-me, per tant, algunes descripcions pel que fa als canvis que s’esdevingueren, a ran dels fets. L’evolució del tracte vers ell, no fou immediata. Es produí a mida que transcorria la investigació sobre el cas del cadàver, prioritàriament. La presència de la policia fou constant, hi havia molts individus per interrogar; entre ells en Mauricio, que es va sentir molt pressionat i menyspreat.
En l’interval que he perdut el fil de com havien succeït els fets i el canvi, o els motius que l’han dut al moment present, me’n va dir alguna cosa. Ara continua, però, no sé si en vull saber més. No sóc la seva advocadessa, ni periodista, ni res, tampoc tafanera. La casualitat, d’existir, o per atzar, rodant com una baldufa, de l’un a l’altre, m’he trobat aquí. Incomprensiblement. Cara a cara amb un home que no coneixia; ara el conec. S’ha despullat davant meu, sense haver-l’hi demanat, amb naturalitat i senzillesa; és amb senzillesa que es diuen les veritats. I jo me’l crec.
Crec, també, que no hauria de sofrir aquesta presó preventiva. Talment, com d’altres. No sóc jurista, ni pretenc fer apologia de res. Expresso, tan sols, un sentiment, el meu i ben imparcial. No hi tenia cap lligam amb en Mauricio, de cap mena; no obstant, si aquesta visita m’ha trasbalsat, què fóra, doncs, d’existir-ne, de lligams? No em puc estar de recordar-ne d’altres, de famílies de presos preventius.
Del que m’ha confessat en Mauricio, de l’episodi i fets que ha mal viscut fins arribar aquí, no en parlaré, ni n’he pres nota, ni n’he volgut saber més. De fet. He estat jo que l’he aturat, ho considero una intromissió a la seva intimitat, l’hi he dit. Quan s’arribi a descabdellar aquest cas, si és que arriba, ja me n’assabentaré. No serà un cas mediàtic, però, tal vegada, ho publiqui alguna revista local.
Quan s’ha fet l’hora, ens hem acomiadat amb un somriure, entranyable. Sense encaixades a través del vidre. Crec, però, que la visita i l’encontre, no el recordarem ambdós. No vull raure en sentimentalismes; no sóc l’única que ha abandonat la presó de Lledoners, diferent de com havia entrat. No en dic res més.
És en arribar a casa, que he escrit l’experiència viscuda; tins molt per a reflexionar, però, no ho vull fer amb presses i ara, ho confesso, tinc gana i he de fer-me alguna cosa per sopar.
Un altre dia assolellat em convida a sortir a la terrassa a esmorzar, de cara el mar. El veig de lluny, o l’endevino, no em vull fer trampes, el veig perquè brilla al fons i sé que és ell, hi és. Ho dic per convèncer-me a mi mateixa. No passi com amb d’altres coses que, de debò, no sé si passen realment.
La família s’estranya que perllongui l’estada aquí, en aquesta època de l’any; els veïns no hi són, els dies són més curts. Encara no en saben res del que m’ocupa; tampoc saben com m’agrada la solitud i la pau que es respira, aquí i ara mateix. Les gaudeixo. Tot i que, si volgués, tan sols anar-me’n a la terrassa de Ponent, veuria els vinyars de l’heretat, que m’han tingut entretinguda, però, em farien rumiar. Les vinyes les tinc més a prop que no pas el mar. A uns i altres, els vull. Els estimo a tots.
He reflexionat, força. Sobretot, de com va començar l’embolic. En dic embolic, perquè allà on hi veia misteri, ara, si més no, la paraula, es va diluint. Ha perdut força o ja no n’estic obsessionada. No es corresponen ni les dates, ni els personatges, ni els morts. Res no encaixa. Per tant, he pres la decisió de no remenar el passat, quan és tan meravellós el present, malgrat les incerteses. Així, doncs, tal com diuen els escrits més importants, tot i que a voltes en una primera lectura resultin poc entenedors, “deixem que els morts enterrin els seus morts”. No em correspon a mi remoure el passat ni les vinyes.
A les vinyes, però, hi vull tornar. Serà en una visita pública on hi hagi d’altra gent, com aquell primer dia. Em sembla que m’ho dec d’alguna manera, a mi i a l’heretat. Potser m’hi endugui un tovalló, ves tu. Vull tornar-hi, per tal d’acomiadar-me’n per sempre i deixar tranquils el meu cap i la berlina. S’ha acabat el bròquil!
Fora de ciutat m’agrada l’hora del crepuscle; l’entrellum i els seus colors, observar com el sol camina cap a la posta. És el cas d’aquest instant, que voldria atrapar, però, no es deixa. He estat al vinyar gran. No sabia massa bé com ho faria per anar directament a la berlina, que està al final del recorregut, i comparar les lletres brodades amb or, dels seus coixins amb les del meu tovalló.
Mentre m’ho pensava, m’he aturat uns segons al vestíbul de recepció; justament, quan apareixien davant meu una dona i un home. Eren de la casa; la dona era la guia que ens acompanyà aquell primer dia durant la visita. A l’home no l’he reconegut; ha estat ell qui s’ha dirigit a mi amb la mà estesa. Tu vas ser aquí no fa gaire; et recordo perquè duies un barret molt divertit, i somriu. La noia ha saludat i, discretament, ha sortit d’escena. Un cop recuperada de la sorpresa, tot ha estat fàcil.
L’hi he parlat obertament, En aquella visita m’havia xocat la similitud de les lletres en uns coixins de la berlina amb els brodats en uns tovallons antics de casa, i en vaig treure un de la bossa. Se l’ha mirat, seriós; vull dir que no se n’ha rigut. I, ha fet acció de posar-se en marxa, convidant-me a seguir-lo al lloc on era la berlina. Va dir-ho a algú del despatx. Precisament, l’havien traslladada a V. per a una exposició. S’ha girat cap a mi, zero problemes, diu,; i es presta a acompanyar-m’hi. Demà?, em diu, encara. Res més a dir, per ara.
Demà anirem plegats a trobar-nos amb la berlina, però això serà demà. Avui, si puc, encara voldria d’acabar el resum del que he viscut aquests dies, que no han passat en va. Com els somnis, que en general, són quelcom que no arribem a desxifrar, però, ens parlen per mitjà del nostre inconscient. Després del treball de camp on m’he submergit aquests dies, començo a dubtat si, en part, no haurà estat un somni. Només de pensar-hi, em sento tan infantil... Les bases de les proves, o la manca d’elles, em porten a deixar-ho córrer.
Suposant que ho hagués somniat, n’hi ha de somnis premonitoris? Prou. No vull fer-me preguntes que, tal vegada, em portarien a situacions i temps per oblidar. No fos cas que anés a raure a la consulta d’en... Jung, posats a fer!
Sóc positiva, i l’assumpte Berlina me’l prendré des del punt de vista empíric, ben palès.
L’he interioritzat. M’endreço els pensaments i els ordeno per visites.
LA VIRTUDES. No en vaig treure res de pràctic. Ni tan sols ho vaig intentar. Per respecte i dignitat. No obstant, el silenci em va enriquir. En sortir i acomiadar-me, mentalment, dels residents, ho feia arrapada al present i amb ganes de gaudir-ne.
VISITA A POBLET. Un recer de pau, on vaig prendre consciència d’enterrar en l’oblit el món d’ahir i aferrar-me al meu món. El que visc; sense voler posseir-lo, tot desprenent-me del que fa mal.
VISITA A LA PRESÒ DE LLEDONERS. És la que més m’afectà. Tan sols entrar, m’arribà una alenada de dignitat. Anava a veure un pres que no coneixia, però, no vull enganyar-me, sentia el respir d’altres, que no eren pitjor ni millor, que jo, que molts de nosaltres que som lliures, estem al carrer, si més no. Ara conec, he vist, en Mauricio, he vist d’a prop, la cara d’un migrant.
Quan m’he trobat al carrer, he mirat al sol, el cel, la gent... i, de bell nou, ha fluït en mi el sentiment de gratitud. El viatge, propiciat pel Pare Hostaler, no ha estat infructuós. Sortosament, ell sabé el que em convenia. Res a veure amb el “Crim entre vinyars” que, il·lusa de mi, pretenia investigar.
VISITA A L’HERETAT. Allà vaig conèixer la Berlina i descobrir-hi els coixins brodats amb lletres de fil d’or. Segueixo anomenant-la heretat i prou. Si en deia així al principi, ara amb molta més raó. He escrit raó, i quina raó tinc en aquests moments, que no tingués abans? Pregunta i resposta: que sóc discreta; des del començament, i ara més. Ja hi tornem! Ara més, perquè no hi vull involucrar ningú.
Posats a fer, diguem-ho tot. Aquest ningú, de qui, encara, no en conec el nom, em vindrà a buscar per conduir-me fins la Berlina. Forma part, important, d’una exposició on hi estan representades les principals Caves del Penedès. De casa a Vilafranca ens separen quinze quilòmetres, pel cap baix. Quinze quilòmetres donen per molt, ben administrats. Em conec, i en espais reduïts, sóc apocada. Puc quedar-me sense paraules, o tot el contrari. Espero trobar el punt just; el que tinc a dir és absurd; les meves suposicions, són tan inconsistents que tinc por de fer el ridícul. Me’n duré el tovalló com a prova, per justificar que la recerca i tot plegat no és cap excusa.
De l’altre episodi, dels retalls de diari, de les altres lletres negres que parlaven del “crim entre els vinyars”, no en diré res; més val, fóra molt incòmode per ell.
Quan m’enrotllo sóc imparable. Se m’ha escurçat el temps, en tinc poc per arreglar-me. Horreur! S’acosta un cotxe.
El dia havia començat com qualsevol altre, (mentida); a primera hora la boirina ha estat present, però, jo ho la veia (veritat); m’havia avançat a la realitat del matí assolellat que hem tingut cap a migdia. Perquè, ha estat, puntualment, a les dotze, que ha aparegut en Miquel a buscar-me. No ha vingut en cap dels dos cotxes exòtics que havia vist a les cotxeres. He obert la porta; ja no duia el pijama, però, ha anat de poc.
Tan sols entrar ha mirat l’entorn, amb sorpresa, potser amb admiració i tot. Què bonica! ha dit, sense aclarir si es referia a la casa o a mi. El molt murri no ho ha especificat.
Hem anat directament a l’exposició. El trajecte se m’ha fet curt. La conversa, entretinguda, molt fàcil. Tan fàcil que he acabat explicant-ho tot, sense que m’apliqués un tercer grau. L’interrogatori, inclús, ha estat divertit. Em feia preguntes com nen encuriosit; tal vegada, perquè em veia a mi i el meu relat, infantils. Certament, tinc un sentit de l’humor peculiar.
A l’hora d’acarar coixins i tovalló, ja ens havíem pres dos aperitius i la comparació e les lletres les hem fetes asseguts a la berlina. Potser s’haurà pensat que en tenia ganes. Les portes eren obertes, però tant em feia. Allò que pensava ahir, que em neguitejaven les converses en un espai reduït, no és ben bé cert, ni que hagi pres dos aperitius; em diverteix el que s’ho puguin pensar. Em feia riure, també, quan en sortir de la berlina saludava tot seriós algunes de les persones que concorrien a l’exposició.
La confrontació l’hem fet amb tota parsimònia. Les lletres, lletres o el que fossin, escuts o blasons, els hem trobat divins, ja ens importava poc o res, la similitud entre ambdues.
Hem dinat en una masia prop d’Olèrdola. La menja molt bona, cuina catalana regalada amb cava. No n’he pres gaire; no m’agrada especialment el cava. Després de dinar, com sempre m’agafa son. No m’he esforçat massa per dissimular-ho, educadament, però. Ell reia, de fet, sempre té la rialla o el somriure a punt. També ha somrigut, no sé si amb prou convenciment, quan en arribar al jardí de casa, ha dit allò que toca; l’última copa? I jo l’he fet una moixaina, com si fóssim unes criatures; mai l’última, l´he respost, somrient, tot obrint la porta del cotxe.
He atiat el foc de la llar. M’he descalçat i m’he abandonat damunt del sofà. No sé si he aconseguit iniciar la becaina, era el desig més fort que tenia en aquells moments. No he sentit arribar el cotxe;. directament, ha sonat el timbre de la porta i he tingut un ensurt. No volia de cap manera que m’insistís...
He anat descalça cap a la porta; abans d’arribar-hi s’havia obert i abans de poder reaccionar ja estava en braços del meu home. Les té aquestes coses, des què ens vam casar. Ens passa als dos; tenim una mena de intuïció a distància, inclús. Som capaços de percebre quan l’altre corre perill.
Avui tornava d’un congrés a París; havia estat una setmana fora i quan era a l’aeroport, en lloc d’anar cap a casa, sense pensar-s’ho ha vingut cap aquí...per abraçar-me. I ben abraçats hem pujat escales amunt. És ell qui les ha pujades, jo volava entre els seus braços fins que, sense gaire mirament, m’ha deixat caure damunt del llit. El desig de fer la becaina s’ha fet fonedís i l’he canviat per un altre, més fort i més potent, encara. Estava desperta, de cos i ànima. Ens hem afanyat a complaure’ls, els cossos i les ànimes. Amb l’amor es fonen en un de sol.
Demà, quan ens despertem, l’hi explicaré tot, fil per randa. Demà ja és, ja hi som i serà ara, d’aquí una estona, quan parlarem, mirant-nos somrients i acariciant-nos, si convé. Jo m’he despertat abans. Estic ansiosa per comentar amb ell tot el que he viscut aquests dies; viscut o somniat, una mica de cada. Ja me’l veig escoltant-me, seriós i reconduint el relat. Tenint-lo a ell no em cal en Jung.