L´HERÈNCIA

Si us dic que la mort de l'oncle Bonifaci ho va capgirar tot segurament no em creureu. Jo vivia feliçment als baixos de la casa, mai em faltava menjar ni beure, suposo que ho creureu.

El dia era rúfol, quan un cotxe ple a vessar es va aturar davant de la casa d'en Bonifaci. En va sortir un home i una dona relativament joves i dos nens que al veure’ls ja vaig intuir que eren de la pell del diable. També en va baixar una cosa peluda petita i rodona que feia lladrucs esquerdats.

-          Que guaiii !, va deixar anar la mare, m'entres es posava al cap unes ulleres de sol, que jo ja vaig pensar perquè les duia posades, si estava tot ennuvolat.

El pare  contesta, ja ho havies vist un altre cop, el dia de l’enterrament, però com que ploraves com una magdalena, i tot per quedar bé, doncs al vell  sols l´havies vist dues vegades, ja em diràs com deia el poeta- Les teves llàgrimes no et van deixar veure les estrelles.

-          Estrelles digué  la mare, quines estrelles i agafa les claus del seu marit i entra a la casa que va fer un raaaac!, com si no haguessin obert la porta de molt abans.

Jo que soc un xic tafanera vaig veure hi entraven mobles i embalums uns d´un camió que deia “MUDANZAS”no feia gaire i van fer molt xivarri.

Llavors la mainada es varen fixar en mi,

-          Mira mare cridaven si és apedaçada, que guapa. Apali la nena em va agafar a coll, m´entres jo deixava anar un marramiauuuu!

De llavors ençà em vesteixen amb els vestits de la nina, que faig una fila, el gos em borda i jo una pobra gateta que era lliure, m'he convertit en la seva esclava. I tot per la remaleïda mort del vell i per deixar en herència una casa del poble després de la Pandèmia.

Moltes vegades els sento dir, que bé estem aquí i no a Terrassa, i jo els miro i em dic que també estava molt bé abans de la mort i l´herència del vell. Ho diu i pensa una gata calicó que moltes vegades pensa inclús a fugir lluny.