Joanic ja ha arribat

Un relat de: Aljezurful
Joanic ja és aquí. Joanic ja ha arribat.

Què content que està en Joanic. Camina cofoi pels carrers del poble, ben plantat i ben vestit, amb el rellotge nou, daurat, lluent i gros i la mànega un xic pujada braç amunt perquè tothom el pugui veure. Corbata amb doble nus, pantalons de pinces i sabates enllustrades.

Joanic ja és aquí. Es mostra i es demostra pel carrer Major instruint sobre el què és, segons ell, un exemple d’èxit i prosperitat. Regala la seva presència, ofereix la seva imatge, obsequia el seu encant.

En Joanic ja és aquí. Passa per davant de casa la Carmeta, la mare d’en Daniel, que no hi és perquè a aquestes hores, pensa ell, deu seguir esquilant ovelles. Passa pel forn de pa, que ja està obert perquè matinen quan en Joanic encara dorm. Passa per ca l’Isern, que descarrega caixes de verdura del furgó. Passa per ca l’Alcalde, que ara revisa amb el brigada municipal una llum fosa de la façana, passa per davant de la Poneta, asseguda davant del portal de casa amb ulls perduts mirant al cementiri. Passa per davant la font que escup un rajolí d’aigua sobre un toll ple de mosquits i passa per davant l’església que, amb el seu campanar petit però majestuós, li ofereix petita treva del sol impertinent de ponent.

En Joanic ja és aquí, passejant amb l’americana penjada sobre l’espatlla, altiu i estirat, mirant a tort i a dret i picant l’ullet a la mossa d’en Cinto que no se’n adona perquè, a part de no mirar-se’l, va amagat sota unes cares ulleres de sol. Amb una mà va prement el comandament del vehicle esportiu aparcat pocs metres enllà que el contesta amb els quatre intermitents i una senyal sonora i amb l’altra sosté el mòbil prop de la seva orella mentre parla amb no sé qui xampurrejant amb veu alta un anglès indesxifrable.

En Joanic ja és aquí, és un home victoriós, un home de ciutat, un home modern, un home evolucionat, un home de món.

En Joanic ja és aquí. És aquí quan, de repent, ensopega, fa un parell de passes vacil·lants, inclina el cos cap endavant i cau a terra de manera estrepitosa deixant volar el mòbil d’última generació cap a un cantó, l’americana cap a l’altre, les ulleres fetes bocins i abandonant metre enrere una de les sabates que resta atrapada a la llamborda culpable del tan improvisat aterratge.

Pel costat passa un gos que l’ensuma. Dona un parell de voltes i orina sobre el seu cap per, tot seguit, tornar a marxar amb la mateix desinterès que s’hi ha acostat un moment abans.

“Sempre serà un ximplet” diu un dels quatre personatges que fa un moment el miraven a través dels vidres del bar del poble que, abraçats per la indiferència i sense respondre el comentari, tornen a mirar les seves fitxes de dòmino no sense espiar-se mútuament d’amagat no fos cas que algú hagués aprofitat per fer algun canvi il·lícit de darrera hora.

Joanic ja no és aquí. Ha marxat a ciutat amb la cara esgarrinxada, un rellotge ratllat, un mòbil trencat, unes ulleres inservibles, una sabata sense sola, una americana tacada, el cap mullat per l’orina d’un gos perdut i la vergonya sota el braç.

Joanic ja no és aquí, ja no se l’espera i Joanic, avergonyit, ja no tornarà més.

(I el Poble, protector de la seva gent indiferent, somriu burlaner mirant com Joanic s'esfuma carretera enllà)

Comentaris

  • Com si el veiés[Ofensiu]
    Cesca | 20-01-2023 | Valoració: 10

    L'he llegit veient un seguit d'imatges tal com si fos un relat gràfic. Quina descripció del personatge i d'escenes més bona!
    Enhorabona!

  • descripció[Ofensiu]
    Atlantis | 19-01-2023

    Molt bona la descripció d'en Joanic, tan ben explicada que gairebé el veus. Un escrit fet amb humor i un punt de crítica àcida davant aquest presumit a qui ningú li fa cas.

    Gràcies pel teu comentari.