JA NO TORNARÀ

M’estic ancorada a la cadira davant de l’ordinador, que sobre la llarga taula de fusta vella m’il·lumina el rostre mentre em fa l’ullet per estimular el meu enginy que ara per ara s’està de braços caiguts. El cafè fumejant a la tassa, no és pas el primer d’aquest matí fred i festiu que s’interposa en la rutina de les setmanes laborals, encara no em facilita dissipar, d’entre totes les idees que em cavalquen, la que serà la bona.
Embadalida contemplo la paradísia que em guarneix l’ampit del finestral i penso amb enyorança en l’amiga que me la va regalar traspassant fronteres per arribar al meu costat després de molt de temps. Com sempre. Un temps llunyà i dispar en que les il·lusions a la meva pell són com l’heura arrapadissa difícil d’esporgar, un temps en que els petons de sucre passegen per tot el meu cos assedegat i un temps que, com sempre ella decideix, té data de caducitat atemporal. Jo sóc, quan ella hi és, acampada al cim del meu paradís on el jardí vessa de colors somrients, on els arbres dansen al ritme del sentir, on els ocells de la nostra particel·la piulen la ela geminada d’idíl·lic. Però ella té el seu món, d’anades i vingudes, que beu de les fonts del proïsme i s’escapoleix disparada cap a les misèries de l’infern tacades de sang en quan, amb un apunt de fetillera, la seva pedra diasprada li canta a cau d’orella el seu destí.
Les hores cauen i el capvespre, que serà negre pel record, em visita quan amoïnada per unes lletres en un paper, unes altres m’arrabassen el demà de les mans mentre, banyada en un torrent de llàgrimes gruixudes que s’escolen per la terra que l’acollirà, penso, entre sanglots impotents, que les dues l’hem perdut.