Ja fa molt temps que tot va passar a la història: 4t capítol: El gimnàs

El gimnàs era una sala grandiosa en un extrem del col.legi. A l'entrada hi havia un vestíbul sense cap element destacable. A l'esquerra per una petita porta s'accedia als vestidors amb les seves corresponents banquetes en les quals ens vestíem a tota pressa per l'ocasió: Samarreta, el clàssic "meyba", sabatilles esportives, de la marca Wamba evidentment i mitjons blancs o de tenis. El xandall era un luxe que només uns pocs es podien permetre. No recordo haver-hi vist dutxes però tant se val: Quan s'acabava l'hora de gimnàsia tothom es canviava ràpidament per poder arribar just a la següent classe. El gimnàs propiament dit quedava a la dreta de l'entrada. A l'esquerra de la sala hi havia les espatlleres, al fons es podien veure unes quantes cordes penjades del sostre i entre mig, disseminats el poltre, el plinto, el cavall i uns quants matalassos per terra, estris imprescindibles per el desenvolupament de la classe. No recordo haver fet gaires abdominals en aquelles espatlleres. No es feien servir gaire i només alguna vegada quan venia un professor suplent que era entrenador de bàsquet haviem fet una sortida corrent per fòra del recinte del col.legi. El titular era un sergent de l'exèrcit amb cara de mala llet i amb el cap en forma d'ou. (Tot el que era militar era present a cada pas en aquells moments)
La classe consistia en unes quantes taules de gimnàsia i els salts del poltre i el plinto. Els salts dels aparells es feien per torn i per estricte ordre alfabètic i alguns de nosaltres teniem problemes per fer la tombarella i erem víctimes de la hilaritat dels altres companys. Després de provar-ho unes quantes vegades amb els mateixos resultats i la consequent reacció de la classe el militar posava fí a la nostra humiliació pública enviant-nos al gruix del grup.
La humiliació formava part de la vida quotidiana del col.legi, aquella grandiosa cova del sado a on s'ens ens infligia sense descans càstigs de tot tipus amb la col.laboració desinteressada d'alguns alumnes amb tendéncies malaltisses que xalaven d'allò més exercint de kapos repressors amb el vist-i-plau benevolent d'aquells panxacontents ensotanats. Era l'escola de la vida, dura certament,que no presagiava res bó de la condició humana i que feia que, al apartar-nos definitivament d'aquell succedani de presó un esbufec d'alleujament sen's dibuixés a la cara.