ISTAMBUL UNA NIT

L'or ho és tot: vet-ho aquí!, havia dit una companya de viatge, però la dona no pensava pas el mateix, l'or era la seva família. Estava contenta i cansada divuit quilòmetres veient l'antiga Constantinoble, Istanbul que en diuen ara l'havia portat a passats gloriosos i l'antic Bizanci havia amarat tot el seu esperit.

Caminava joiosa per un carreró estret, havia trobat la casa el premi Nobel Orhan Pamuck i l'havia fet feliç. En realitat la dona és una sòmines que li agrada anar pel món sola amb ella mateixa.

En un revolt del carrer va veure un gat negre i unes escales que donaven a un carreró més o igual d'estret. El gat la va seguir, la dona animalista i amiga de gats i gossos l'acarona amb tendresa. El gat no la deixa de petja i ella continua admirant les cases i els comerços a banda i banda del carrer. En un indret va fer com si la claror es concentrés a un lloc. Una botiga de llànties la cridava, vine! i la dona va seguir el gat que cosa estranya la va precedir a l'entrada.

En una cadira vella davant una tauleta petita un vell, amb el característic barret turc que sembla un test posat del revés, una armilla i pantalons amples es prenia un te.

-Que ve a buscar va dir el vell, el gat l'ha portat?

-El gat seu?, va dir la dona

- Si respongué el vell, ell sols acompanya a persones què cerquen quelcom .

La dona rumia una mica i pensa en el seu net al qual li costava molt dormir i ho manifesta al vell.

-Jo tinc el que espera els meus llums són màgics, si vostè s'emporta un, en llegir contes a la seva llum esdevindran màgics i la son farà dormir al net, tindrà sons tranquils i meravellosos.

- Fet, va dir la dona i tria el més bonic que tenia.

L'home li embolica ben embolicat i desa en una caixeta els diners que valia el llum.

Si és màgic o no, el temps queda per respondre.

La dona agraí el te que li proporciona el vell i marxà.