LA MESQUITA BLAVA D´ISTAMBUL I JO

Després de visitar el Palau Topkapi en Memed el guia de la gorra groga ens va portar a la Mesquita blava, que deu al seu nom per al color tan bonic que té, però en realitat és la mesquita construïda entre 1616 a 1619, una meravella anomenada Sultanhamed , a l'interior hi té la tomba  Sultan Amed I el Magnífic  que està enterrat al costat de la seva esposa Rosem  i tots els fills que ara no record noms..

Ens vàrem fer entrar per una porta lateral després de contemplar embadalits les belles cúpules i els sis minarets que té. Vàrem sentir els cants dels mujahidins com és molt natural en esquelles terres i en vàrem semblar bonics.

Un cop deixat les vambes i posat el mocador, el guia va tornar amb el fet que semblava una ucraïnesa i no una turca, jo que hi puc fer vaig pensar, mirant la quantitat de dones completament tapades que no els hi sortien ni els ulls i vaig pensar que malgrat el meu enamorament d'Istanbul no era ciutat per mi.

Férem  fotos i ens endinsarem a la mesquita on vaig quedar altra volta meravellada de les columnes, les cúpules els vitralls que ens va dir havien vingut de Venècia, quina meravella. Els bells arabescs de les rajoles en forma de flors, quina passada  hauria quedat hores i hores admirant tot. No tenia prou ulls poder admirar tanta bellesa. Al mateix temps feia fotos a tort i a través perquè volia portar amb mi un record  del blau tant exquisit  d'aquesta.

Acaronava amb la punta dels dits les rajoles i en Memed vas dir. Altra volta et parlen les parets, ara ho fan, escolta atentament.

Devia estar tan embadalida mirant que no em vaig adonar que se'm veien una mica els cabells, una dona amb burca em va donar una tibada que quasi em va fer anar endavant. No cal dir que li vaig fer una mirada assassina. Tothom va riure però van callar rapid allá es lloc de culte i no es pot ni parlar ni riure.

Al cap de poc temps que em va semblar a mi, ens vàrem calçar les vambes i anàrem a dinar a un lloc proper.

He de dir que el lloc era especial amb mil llums de colors penjats del sostre, que maco vaig pensar jo,em sentia feliç.