irònic.

Un relat de: Lady_shalott

I va ser llavors, quan Francesca s'adonà que tot era ombra. Com si algú amb una gran pinzellada hagués volgut esborrar la traça segura del que minuts abans els seus ulls volien creure. Els pollancres rostits de viu en viu, amb les arrels totes embafades de negre, i les branques, rere els seus ulls, es descobrien sense mica de llum. Tot al seu voltant havia deixat de parèixer, havia esdevingut com el trespol, com l'indret on la fullasa romania estesa i silenciosa, clavada i espessa durant la tardor.

Francesca es tornà a mossegar les ungles i s'encongí cap endins, cada vegada la situació empitjorava més. Però algú provenint de darrera li estirà el braç. Era altra cop la Maria. "Escolta, no vols dir que ..." "No" contestà. Que no ho entenia? No podien marxar! Allò era una gran desgràcia. Per primera vegada ara sentia por de debò. Abans era com un joc, esperar com el cel s'aclaria, i lluny d'estranys silencis tot esdevenia una broma pesada, entretinguda i cansada al mateix temps. Però ara, el negre no s'esvaïa, sense estrelles, ignorant del que passaria després, amb els nervis rossegant-li cada instant d'incertesa. L'estranya sensació de voler saber el que durant tota una vida havia après a conèixer. Tot estava passant tant a poc a poc, les agulles del rellotge avançant a destemps, i la Maria que se'n volia anar, però l'obligaria a ser conscient de la desgràcia que tot el món sencer estava a punt de patir. El terrat, tot ple de rajoles embastades maldestres que li refredaven les mans i els sentits, i la feien sentir més ningú... i altre cop aquella sensació d'angoixa que engolia i recaptava tot els seus sospirs, aquells de tan enllà que fins i tots desconeixia. El cap començava a bullir-li. No podia ésser de cap manera cert.

Però llavors, quan ho donava tot per perdut renuncià al propòsit d'una llàgrima i deixà anar un llarg crit de content i victòria. "Maria, mira, ha aparegut, que el veus? La Maria cansada assentí alleujada de que tot hagués acabat. Les primeres llums, clarors meteòriques, planaven confuses damunt plana.

"Per fi - murmurà Francesca amb un gran somriure- ha sortit el sol."

Comentaris

  • Qualsevol nit pot sortir el sol...[Ofensiu]
    Anjo Laví | 27-02-2007

    M'ha agradat molt llegir el teu relat. Mentre ho feia em preguntava què podia ser allò que tant esperava la Francesca i ha estat una sorpresa del tot inesperada la sortida del sol. Desprès l'he tornat a llegir: saber el final et dóna una altra perspectiva. Ara penso que estem tant acostumats als ritmes quotidians, el dia, la nit, el fred, la calor, l'estiu, l'hivern... que ja no hi donem cap importància. I si aquests canvis només tinguessin lloc si algú els espera amb tota la seva força? ves a saber si en algun racó de món no hi ha algú fent pujar la marea, o fent sortir els estels, o fent canviar la cara de la lluna... La cançó ja ho diu: qualsevol nit pot sortir el sol...

    Diuen que Santiago Russinyol, com si es tractés d'un espectacle, aplaudia desprès de veure una bona posta de sol. No tinc cap dubte que el sol que va veure la Francesca, com també el teu relat, era mereixedor d'un aplaudiment semblant.

  • *ha sortit el Sol*[Ofensiu]
    kispar fidu | 06-12-2006

    després de moments foscos, sense llum; de dies dubtosos i de futurs insegurs sobre realitats incertes. Després de veure que no tot sembla ni és com ens fan aprendre a conèixer. De vegades ens sentim febles quan el paisatge no és aquell que sempre hem vist i esperat.

    I porucs, esperem amb impaciència la claror d'aquella imatge que ens faci saber-nos caminant per un terra ja après.

    salutacions des de xarxes!

    ens veiem per aquí,
    Gemm@

  • Un ritme boníssim![Ofensiu]
    lluisba | 03-12-2006 | Valoració: 9

    Ja que tu me n'has fet un que aprecio molt. Allà, em dius que no t'interessen massa els contes de terror (bé, potser jo no peteneia fer un conte de terror i prou) però tu en canvi tens un to molt proper -potser no al terror però sí al fantàstic i l'oníric.
    A més a més que trobo que disposes d'un llenguatge ric, gens forçat -que s'agraeix de veritat. La capacitat de suggerir, que és essencial en aquesta mena de relats, està duta al punt just.
    El que potser no acabo de comprendre -però no hi fa res- és que li posis aquest títol i llavors, quan hi penso, recapacito sobre el significat del text. Reconec que tractes amb humor -o justament amb ironia- l'espera i la desesperació, la impaciència. El que passa és que els personatges, aparentment, pateixen de veritat. Mentre et llegia m'ha vingut a la ment una pel·lícula de l'Andrei Tarkovski que s'adiu força amb el teu text, Sacrifici, que no sé l'has vista però en cas de què no, te la recomano vivament.
    I parlant de suggeriments: per què no ho proves amb un conte de por del tot? És a dir: que al final no surt el sol.

  • M'agrada!![Ofensiu]
    Unicorn Gris | 03-12-2006 | Valoració: 9

    Encara que no entenc massa el sentit general del relat (sóc una mica obtús per pillar metàfores ;-) ), he de reconèixer que està bé i que sap mantenir en el suspens al lector.

    Ara, jo personalment he quedat una mica defraudat al veure com, al final, després de tant suspense, em quedava sense saber massa bé de què anava tot (potser necessitaria una 2na lectura...).

    Et poso una bona nota. Apa, salut!!!

  • dona la sensació[Ofensiu]
    gypsy | 01-12-2006 | Valoració: 10

    que la Francesca té una concepció esbiaixada de la realitat o de que és algú molt especial.
    La Maria, l'altra part implicada. És sorprenent veure que les persones que ens envolten, parelles, pares, amics, acaben essent un tros de nosaltres mateixos, tan endins que ens arriben.

    Jo et sento una mica meva, doncs els teus poemes em penetren i em sacsegen subtilment.

    Res més, ja saps que m'agraden els conductes estranys que utilitzes per clavar els teus mots incisius, deixant petjada profunda en el nostre interior captiu.

    petons maquíssima!

    gyps

  • Un gran text[Ofensiu]
    Jere Soler G | 29-11-2006

    M'aturo aquí, als comentaris, per a dir-te que t'he llegit aquest relat i que m'agrada força. Un dolç ball de mots que traspuen sentiments, el desig de la llum del sol rere els núvols. Sembla com el fragment d'una relat més llarg o d'una novel·la.
    Permet-me com a tquismiquis que sóc fer-te les dues úniques possibles correccions, purament formals, que he estat capaç de veure:

    "Tot estava passant tant a poc a poc" el "tant "hauria de ser "tan"

    "assentí alleujada de que tot hagués acabat." el "de que" és incorrecte, només pot anar "què" darrere "de" quan el "què" podria ser substituït per "la qual" "el qual" "els quals" "les quals" o sigui que jo hi posaria:
    "assentí alleujada que tot hagués acabat."

    En fi, a banda d'aquestes cosetes sense importància, un gran text.

Valoració mitja: 9.33

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Lady_shalott

Lady_shalott

73 Relats

315 Comentaris

85358 Lectures

Valoració de l'autor: 9.82

Biografia:
Camille Claudel (1864-1943)
___________________________

M'he decidit per fi, a tornar a escriure quelcom a la biografia...

a veure, què dir... doncs... que durant els anys he anat adquirint diverses passions, i n'hi ha algunes que sempre van amb mi, son com una mena de desmesura, estranyes i íntimes, com les flors, o l'escriptura. D'altres però, venen i marxen amb un cert desencant, desfilen amb més o menys intensitat, com la música.

llibres que ara mateix recomanaria:
L'alè del búfal a l'hivern, de Neus Canyelles i
La passió segons Renée Vivien, de Maria Mercè Marçal.

Novembre 2007

Aquí teniu una adaptació del poema de Tennyson per Loreena McKennitt, una cantant de música celta que m'encanta.


... : The lady of Shalott



qualsevol cosa, poetamuerto_s@hotmail.com
------------------------------

Heard a carol, mournful, holy,
Chanted loudly, chanted lowly,
Till her blood was frozen slowly,
And her eyes were darkened wholly,
Turn'd to tower'd Camelot.
For ere she reach'd upon the tide
The first house by the water-side,
Singing in her song she died,
The Lady of Shalott.

Under tower and balcony,
By garden-wall and gallery,
A gleaming shape she floated by,
Dead-pale between the houses high,
Silent into Camelot.
And out upon the wharfs they came,
Knight and Burgher, Lord and Dame,
And round the prow they read her name,
The Lady of Shalott.


(fragment del poema)
Alfred Tennyson