INSÒLIT, PERÒ, POSSIBLE

Un relat de: MariaM
Havien deixat l’autopista i circulaven per una carretera de muntanya en molt bon estat. Tota la xerrameca, i l’eufòria que sentien durant la primera etapa del viatge ara, de sobte, havien emmudit. La natura, quan es fa present, quan es viu des de l’interior, te aquesta capacitat, penetra dins d’un, i tot el de l’exterior el sents dintre teu.
Mentre anaven per l’autopista, pendent de la conducció en Pau, i del mapa, la Helena, no podien gaudir, plenament, del que els envoltava; un cop haver-ne sortit, van ser conscients de tot, absència de camions i presència del paisatge. Entre ells va colar-se el silenci. I es van abraçar! Per fi les vacances! Se les havien guanyades; a costa d’una etapa de certa austeritat, i d’anar omplint la guardiola. És el que solia succeir entre famílies de classe mitjana, ni molt rics ni massa pobres. Abans de l’invent dels terminis, era així com es funcionava; compres importants, cotxe i vacances, es pagaven trinco-trinco. M’he embolicat; l’Eva i en Pau, tenien cotxe, feina i no els faltava res ni els sobrava massa. Punt.
Aquell vespre eren feliços. Però, sí que els faltava alguna cosa. Els faltava gasolina, circulaven amb la reserva; havien badat, ves tu. No tenien mòbil, encara. Es van aturar en un trencall per deixar passar una ambulància i van dirigir-se pel camí d’on venia aquesta. S’hi veia una casa, il·luminada i hi feren cap, amb un cert alleujament.
Travessaren el jardí; a la dreta el garatge i a l’esquerra, la casa; van prémer el timbre, però, la porta era oberta. Insistiren, abans d’entrar-hi. No hi hagué resposta. Tan sols volien demanar informació, i un telèfon per avisar la grua.
Damunt d’un moble del rebedor hi havia un escampall de papers, com aquell qui deixa la casa i surt a corre-cuita. Així, a cop d’ull, van veure que els papers, entre d’altres, corresponien a un hospital, i a una ambulància i, a més, un sobre amb diners. No els comptaren , però, n’hi havia un feix. Es miraren, inquiets. Dubtaven? Era tan fàcil, ho tenien al seu abast; estaven sols, ningú els havia vist. El dubte va durar poc. Sortiren de la casa, i anaren al garatge.
Un cotxe semblava esperar-los, i l’Eva s’hi va asseure complaguda, somniant, potser. El cotxe s’ho valia; era un somni de gamma alta. En Pau la cridà, Havia fet una descoberta: un parell de bidons de gasolina eren allà; també esperant-los? Es creuaren les mirades. No s’ho podien creure, era com si haguessin entrat en una casa encantada d’un conte de fades, tot el que necessitaven i més, era allà.
El sol camí de la posta, indicava que aviat fóra fosc; no hi havia més cases al voltant, els dubtes s’havien instal·lat en el seus pensaments, creuats com les mirades. Ho fem? No ho fem?
Es posaren mans a l’obra. Primer prengueren un dels bidons i carregaren el dipòsit del seu cotxe. En acabar, van agafar els papers de l’ambulància per saber de qui era tot plegat i, finalment, prengueren el sobre amb els diners. Se’ls guardà l’Eva a la bossa mentre en Pau tancava les portes de la casa i les del seu cotxe. Estaven contents de la troballa!! Les vacances començaven bé!


Mentrestant, a pocs quilòmetres, l’ambulància que sortí d’aquella cruïlla, es dirigí a l’hospital proper i entrà directament a Urgències. Ja esperaven al malalt. Era un home de mitja edat i l’acompanyava una do na, que n’estava molt pendent.
En Pierre, conscient, saludava a tort i a dret, era molt conegut, i també, la Margot, la seva majordoma. Un i l’altra, es trobaven com a casa. Estava molt delicat del cor i les anades i vingudes de l’hospital, sovintejaven.
En Pierre era ja a la sala de reanimació i la Margot s’esperava a l’habitació, quan la van cridar de recepció. Algú, uns desconeguts, preguntaven per M. Pierre Martin.
Anà al seu encontre. Tenia al davant una parella; tímids i mig avergonyits, els hi atansaven un sobre engruixit que ella reconegué sorpresa. Amb les presses se l’havia deixat i, a més, la porta oberta.
I per altra banda, el jove l’hi donava uns diners que, segons deia, era per compensar la gasolina que els hi havia manllevat.

Comentaris

  • Tot és possible en aquesta vida.[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 19-01-2020 | Valoració: 10

    Realment un relat prou insòlit i molt entretingut, on el jove li va entregar els diners per la compensació de la gasolina que necessitaven per al cotxe, el qual ja estava en les últimes... La vacances al final van ser possible.
    Una abraçada.
    Perla de vellut