Indignació davant el taulell

A les vuit del matí d’aquell dijous d’octubre, la Cristina va sortir de casa amb la idea de passar pel banc a fer un ingrés en efectiu per al seu fill, l’Arnau, abans d’agafar el tren fins a Barcelona. Ella sempre que sortia de la comarca viatjava en transport públic.

Tot just travessar el carrer, va distingir una persona de color que remenava en un dels contenidors del rebuig. Era de mitjana edat i tenia a les mans roba i una motxilla que posava al carretó on guardava el que li semblava que li podia ser d’utilitat.
“Cada cop veig més persones remenant els contenidors – pensà la Cristina.- Anys enrere, només ho trobava a Barcelona, això” .
Amb un sentiment de tristesa seguia caminant amb lleugeresa i desvià el seu pensament cap a les gestions que li quedaven encara per fer.

Quan arribà al Banc X experimentà tranquil·litat al trobar que només hi havia una persona davant seu. Això significava que l’atendrien aviat i s’encaminaria ràpidament cap a l’estació.

-Bon dia, en què la puc ajudar?
-Bon dia, volia fer un ingrés efectiu de 200 euros a nom d’Arnau López Rigau en aquest compte corrent. – I Cristina allargà un full amb les dades del compte anotades.
-Bé, però senyora,. vostè no té compte corrent en aquest banc?
-Doncs no, però jo li porto els diners en efectiu –digué la Cristina
-Doncs, així, li hauré de cobrar una comissió de 2 € per fer l’ingrés.
-Com diu? – i les celles de la Cristina van començar arquejar-se al temps que el seus ulls mostraven sorpresa i el seu to de veu s’alçava lleugerament- m’ho pot explicar millor, això? Tan sols vull fer un ingrés al compte del meu fill, que sí que té un compte aquí.
- Sí, serien 2 € perquè vostè no té compte en aquesta entitat. És el preu establert. Si vol, un altre dia pot fer una transferència en línia des del seu compte i així s’estalvia venir personalment i no li caldrà fer cua i és més còmode perquè ho pot fer des de casa.

La Cristina va començar a indignar-se davant les justificacions de l’empleat del banc i amb veu ferma i taxativa va respondre:

- Aviam si ho he entès : vostè em diu que per la meva comoditat, l’estalvi de la passejada, i per afavorir la meva economia, he de fer la transferència des de casa o des del meu banc. A mi em sembla que això a vostè li estalviaria feina i al meu banc li suposaria cobrar-me també la comissió habitual de transferència de banc a banc. O sigui, que jo seguiria pagant! És per això que vinc personalment, per estalviar-me la comissió. Ara també cobren pels ingressos a la finestreta? Ho trobo indignant! Estic molt sorpresa! I si jo no tingués ordinador per fer-ho en línia? L’atenció presencial només serà per convèncer-nos perquè obrim un compte en aquest banc? Doncs crec que diré al meu fill que realment s’ha de qüestionar si aquest banc li convé!
-Ah! Perdoni, senyora. Si el compte al que ingressa aquests diners és el del seu fill, per aquesta vegada li condonarem la comissió. Ja està, tema arreglat. No s’enfadi.

La Cristina va mirar enrere i observà que s’havia format cua, que les persones estaven a l’expectativa de com acabava aquella discussió, que l’empleat no desitjava continuar i que a ella li començava a aflorar una indignació que anava més enllà del dos euros; que el que li molestava era el concepte de cobrar per tot, eren les justificacions en honor a la comoditat del client, i que al final quan volen, bé que ho resolen i ho condonen. Tot plegat, indignant!

Va respirar, va recollir els papers i va sortir de l’oficina.
Ja en direcció cap a l’estació de tren, uns metres més enllà, va trobar un home assegut en un banc de fusta amb un got metàl·lic i un rètol de cartró que deia:

“Tinc família i no tinc feina”.

La Cristina va treure dos euros del moneder i els va dipositar al got. Tan sols un pensament l’envoltava: “I mentrestant...l’Estat rescatant la banca amb els diners de tothom”.

(Relat escrit un dilluns qualsevol de l'octubre de l'any 2015) Romy Ros