RUTINES

L’any 2019 havia estat molt actiu per ella: ple de coses bones en l’àmbit familiar i de creixement personal. Per això ara enfrontava el 2020 amb il·lusió i ganes de menjar-se un trosset de món.

Recordava el benestar que li produïa la classe de ioga setmanal. Ella que havia patit insomni fa cinc anys, ara havia aprés a respirar i això també millorava el seu rendiment en altres activitats. Per exemple, durant dos anys havia estat incapaç de seure davant de l’ordinador durant més de cinc minuts, ara fruïa escrivint un cop per setmana els assajos que havia de presentar al Postgrau.
Però anem desgranant la setmana que s’havia organitzat amb voluntat ferma i disciplina germànica. Al cap i a la fi, tot això li ajudava en la seva recuperació: el retorn al món dels “assenyats”...

Els dilluns al matí gaudia amb la classe de ioga al centre Karma i a la tarda, com venia fent des del 2013 seguia anant a pintar al taller de la Mariona on sempre trobava bona companyia i idees pels seus quadres a l’oli.

Els dimarts al matí eren dies de tasques de gestió domèstica i familiar com anar a comprar i altres afers puntuals, tenint en compte que el segon dimarts de mes assistia a la reunió de la comissió familiar de l’associació i el tercer anava a Barcelona en reunió amb la tutora del Postgrau d’Antropologia, un curs al que s’havia atrevit a matricular-se aquest octubre passat. Tot un repte per ella.
Cada dimarts a la tarda tenia reunió del grup d’autoajuda en salut mental en el qual ella moderava o dinamitzava. Portaven tres anys d’experiència i ho tenia tot per mà. Els temes se’ls havia preparats anys enrere i ara era qüestió d’experiència. Les converses eren fluides.

Els dimecres al matí els dedicava al grup informal que anys enrere havien constituït també sobre salut mental i que ara ja eren uns amics de fa molts anys: tot fent un cafè conversaven cinc persones de qualsevol tema que els hi vingués de gust. Era una constatació de la seva recuperació i dels vincles generats.
A la tarda, aquest anys havia col·locat un Taller de Suport entre Iguals a l’espai de Rehabilitació de la comarca on aquest estiu va fer una formació, i ara dinamitzaria aquest taller com a voluntària. Podria utilitzar la seva experiència en ajudar a d’altres persones que passaven per les etapes inicials que ella ja havia aconseguit superar. Era una forma de trobar un sentit al seu patiment del passat.

Els dijous al mati eren dies de treball intern, lectures del Postgrau, endreçar documentació, arxius dels taller, redactar esborranys del treball etnogràfic. Feina que continuava a la tarda tret del primer dijous de mes que assistia com a conductora al Club de Lectura “Literatura femenina” de la biblioteca de la ciutat.
Aquella activitat li feia especial il·lusió ja que havia format part del club des dels inicis. Quan la Maria, anterior dinamitzadora, va marxar per motius de trasllat geogràfic, li va passar el testimoni de la responsabilitat de conduir el club, ella ho va agafar com una forma de donar continuïtat al grup, un grup que visibilitzava a la dona dins del món literari. Llegir una obra mensualment i comentar-la era quelcom que li agradava i li aportava satisfacció: una activitat grupal que fomentava la lectura i la sociabilitat.

Els divendres al matí eren dies de neteja domèstica, endreça i roba. Ara que els fills s’havien independitzat, la fenia s’havia simplificat. La tarda dels divendres servien per tapar els forats d’activitats anteriors que haguessin quedat inacabades o eren lliures per a xerrades en algun centre cívic, o aprofitava per anar a caminar amb la parella que aquell dia plegava més d’hora.

Amb tota aquesta activitat havia aconseguit desfer-se d’aquella buidor melancòlica fruit de la “síndrome del niu buit”. Ara, era una mare de la que ja no és necessària la polivalència d’estat a tot arreu.
Tot i que de tant en tant pensava amb un xic d’enyorança en els seus fills, treballant lluny i que ja no la necessitaven com abans. Però se sentia feliç d’aquesta independència del present: també era útil allò que feia. Tenia un component social que li omplia, i la part creativa de la pintura li aportava serenor i amor en ella mateixa.

Qui diu que no podem trobar nous camins quan estem en la cinquantena o seixantena?


Romy Ros,
30/1/2020