Breu ressenya de “L’aroma del temps” de Núria Pradas

M’apropo al llibre de Núria Pradas, “L’aroma del temps” (2018) i ja començo a sentir les aromes de perfums del temps passat.

En Pablo Soto queda orfe als onze anys i viatjarà a França en plena Primera Guerra Mundial on viurà amb els seus tiets i cosí a la regió francesa famosa pels seus cultius per a perfums, Grasse. Allà hi trobarà l’oportunitat d’endinsar-se en el món de la perfumeria. Coneixerà al mestre perfumista que li traspassarà els seus sabers, a la Coco Chanel i la creació del perfum universal Chanel núm.5.
Passant pel glamurós Paris i amb un amor impossible a la seva esquena, retornarà a una Barcelona de postguerra per reflotar nous perfums. Ens endinsarem en una Barcelona que tot just surt d’una guerra i el nou règim imposa les seves regles.

La foto social que ens fa l’autora és bona i ens descriu uns personatges de totes les classes socials. També ens endinsa en l’intriga d’un fill mal criat i per uns moments creiem que llegim novel.la negra.

Al final de l’obra apareixen descripcions tècniques dels perfums de la novel.la i les seves equivalències en la vida real.
Una lectura recomanable pels amants dels amors impossibles que saben superar-ho. I avui us deixo amb aquesta frase d’Isabel Allende que cito traduïda:
“L’amor ens torna bons. No importa a qui estimem, tampoc importa ser correspost o si
la relació es duradora. N’hi ha prou amb l’experiència d’estimar, això ens transforma”


Romy Ros
Abril 2020